50. El diner és bo o dolent?

Vam veure, dies enrere que, en principi, el diner fou inventat a fi de bé. El mercat es facilita extraordinàriament amb el diner. Tot és convertible en tot, mitjançant el diner. Oh meravella! Però el diner, com el martell o el clau, pot també pervertir-se. El diner, creat a Mesopotàmia 8.000 anys aC a fi de bé, es torçà, cap al 2.400 aC a Mesopotàmia, a fi de mal.

És aquest un altre descobriment sorprenent. S’ignorava fa trenta anys que hi ha hagut un llarg període de més de cinc mil anys en què el diner funcionava a la perfecció. I només acostumem a recordar els últims desgraciats quatre mil anys de diner pervertit.

Tanmateix tota perversió pot ser esmenada amb una conversió. Avui és possible la conversió del diner al seu bon fi. No fou possible aquesta conversió tan desitjable durant els darrers quatre mil anys. Avui sí, per què?

La bondat del diner consistia en emmagatzemar, per convenció social, un valor de canvi genèric abstracte, a partir d’una mercaderia específica i ben concreta, que permetia aplicar-lo, al seu moment, a una altra mercaderia també específica i concreta qualsevol. «Un parell de sabates valia tres». Tres què? Tres unitats convencionals abstractes. «Quatre parells de sabates valdrien dotze unitats abstractes».

L’abstracció representava una dificultat i, simbòlicament, s’«encarnava» en quelcom de concret: la «poma», el «xai», el «bou», segons els llocs. Homer parla del «bou». Els romans del «xai». Però en la transacció no apareix la «base» de la unitat monetària abstracta. Era una pura referència, només visible quan es compraven pomes, xais o bous. Així fou al llarg d’uns sis mil anys!

Qui donava autoritat i autenticitat a aquests preus lliurament acceptats? qui evitava les trampes, les corrupcions —comprar o vendre allò que no és comprable ni vendible— els moviments de moneda sense la corresponent mercaderia?

Totes les transaccions mercantils es feien a la plaça pública, davant del temple en presència dels sacerdots i prohoms i per escrit, per obra dels escribes. Restava constància de la mercaderia, del seu preu, de la plaça de l’operació, de la data, del nom o segell del comprador i del venedor. I el document s’arxivava al temple. Aquest document era la única moneda de curs legal i cada moneda només servia per a una transacció mercantil. L’arqueologia ho ha confirmat. Moneda —«moneo», avisar— era només un avís, no un valor en si. Un avís científicament exacte i èticament responsable. Se sabia el què passava i quins n’eren els responsables. Fou moneda bona. Produí pau social, prosperitat econòmica i creativitat cultural i espiritual.

Més tard, cap al 2.400 aC en canvi, la moneda canvià de forma, es corrompé i feu lloc al desori econòmic actual, que dura ja més de quatre mil anys.

Ja veurem més endavant com ocorregué el desastre. I també veurem com ha estat impossible de redreçar l’ús del diner fins als nostres dies.

Quedi aquí constància de que existí una Edat d’Or en la qual el diner fou bo, seguida per una Edat de Ferro en la què el diner es pervertí i ens ha pervertit als homes. Avui dia, les més modernes excavacions han confirmat una intuïció del gran filòsof Plató que en els seus Diàlegs, ja endevina l’existència d’una primitiva Edat d’Or. Gran filòsof, no caigué en l’error de menysprear el diner: «Plutos». Aquest humil instrument és important. Plató hi filosofa. Hi ha diner bo i diner dolent. El diner bo fa bona influència en la societat. El diner dolent l’emmetzina. El diner és la sang del poble, portador de la vida del poble condensada. El diner és la força del treball, és la suor del front del treballador. Més respecte per al diner! Menys lleugeresa en jutjar-lo i menys lleugeresa en fer-lo servir. Si cal un gran respecte per la vida humana, cal un gran respecte per al diner.