21. Estats superiors de consciència
En els darrers segles existia la convicció de què l’estat de consciència normal en l’home era l’estat de vigília racional. Els altres estats es ficaven tots dintre d’un mateix sac: l’estat letàrgic.
Avui dia, una de les branques més fascinants de la psicologia és la referent als estats alternatius i alterats de la consciència. Es distingeixen tres estats diferents de consciència mentre un dorm. Es distingeixen dos estats diferents un a l’entrada i un a la sortida del son. Hi ha innombrables estats malaltissos. Existeix l’inconscient, el subconscient, el transconscient i el superconscient. L’art, el sentiment, la droga. Dintre del món de la droga trobem respostes variadíssimes a variadíssims fàrmacs que pertorben els neurotransmissors del nostre sistema nerviós. Cal afegir les noves tècniques audiovisuals psicodèliques (que vol dir «psicomodeladores»), les músiques, els videoclips, els còctels, les danses.
I no pensem que la sofisticació actual en el camp dels estats de consciència ens pugui fer creure que l’home antic vivia en l’alternativa senzilla de vigília-son i prou. Això és una simplificació tardana del racionalisme. L’home primitiu viu avui, en les zones on encara es troba, i vivia, en temps reculadíssims, variats estats de consciència, dels que tenim esment.
En les pintures murals del Paleolític superior i en pintures d’altres estadis posteriors de la humanitat, ens sorprenen figures humanes en posició d’èxtasi. I les tradicions orals i escrites, més antigues, ens ho confirmen. Josep Mª Fercigla, ha publicat un llibre preciós sobre les tradicions d’Euràsia al voltant de la ingestió del bolet Amanita muscaria com a al·lucinogen. El principi actiu és la muscarina. D’ací ve la frase popular «estar tocat del bolet». Sacerdots i bruixots en prenien per entrar en trànsit.
De tots aquests estats, el més conegut, el de consciència racional, sembla que no és pas el millor. A poc a poc, precisament, la feina racional es va traslladant als ordinadors electrònics. I resta, intransferible, l’estat de consciència intuïtiva. Però fins i tot dintre d’aquest estat, hi ha posicions més baixes. Per exemple, l’enginy popular per dir acudits. Posicions intermèdies, per exemple, la inspiració artística. I posicions superiors: la concentració, la meditació i la contemplació. I fins i tot, dins de la contemplació clàssicament es distingeix l’adquirida mitjançant els nostres esforços de purificació, de la infusa que ens ve, ens envaeix i ens posseeix sense cap mèrit ni esforç nostre. En aquest estat superioríssim, l’home, previ un llarg desert de buidor i deseiximent, se sent amarat de plenitud. Com si tot trobés el camí que duu a tot. Tot amb tot. Perquè, encara que la majoria dels mortals passen tota la seva vida encasellats en les estretors del seu cos, del seu caràcter, de la seva formació, de la seva família, de la seva nació…, el fet real, si obrim de veritat el nostre cor, és que tot està lligat amb tot de mil formes indescriptibles.
Aquest estat superior de consciència, que Arthur Koestler anomena «sentiment oceànic» no és un estat anormal. És l’estat de consciència essencial en l’home. I si només el vivim esporàdicament és perquè hem estat destronats de la nostra més pròpia categoria humana.