69. Races, llengües i nacions

Serà bo, abans d’endinsar-nos en la complexa història escrita dels grans imperialismes, de dedicar un cop d’ull a la immensa varietat de comunitats humanes que ja poblaven, fa més de quatre mil anys, la faç de la Terra.

La Bíblia, en el capítol 5è. del llibre del Gènesi, fa una classificació bastant acurada dels pobles coneguts per Israel. Els organitza en tres branques: els fills de Sem o semites, els fills de Cam o camites i els fills de Jafet o jafetites. En realitat només parla de la «raça» blanca i encara amb limitacions. No diu res dels negres, dels grocs, dels pellroges.

Quantes persecucions, marginacions, discriminacions i segregacions no ha ocasionat el color de la pell! Avui dia el concepte de raça humana no té consistència científica. Hi ha factors diferencials molt més determinants que el color de la pell, com pot ser la composició sanguínia, i s’ha demostrat que un penedesenc es pot assemblar en això més a un negre de Guinea que a un català de l’Empordà. Al llarg de la prehistòria i de la història els homes s’han barrejat tan bé en els seus aspectes més importants que qualsevol racisme, qualsevol doctrina de depuració de la raça esdevenen ridículs i mancats de tot fonament. El mestissatge més profund constitueix l’entreteixit de la nostra biologia basada en l’herència.

Cosa ben diferent ocorre amb els hàbits adquirits. A través de l’educació, sobretot inconscient, els homes ens transmeten els costums —«ethos», en grec—. Les comunitats naturals de parentiu —«genos», en grec— es carreguen de costums apresos. Nació + costums. Ethos + genos: «Etnos». Les ètnies són les nacions animals de parentiu quan es carreguen de costums humans adquirits. Cada nació té els seus costums conscients o inconscients, que ens fan sentir sensació d’estrangeria i enyor de la pàtria quan ens toca viure lluny dels nostres.

Un dels costums més evident és la forma de parlar, el llenguatge. Cada comunitat humana crea el seu llenguatge o subllenguatge (variant, dialecte) i, viceversa, el llenguatge cohesiona una comunitat. Si disperses la comunitat, mates el llenguatge; si prohibeixes el llenguatge, ofegues la comunitat.

Els semites parlen una família de llenguatges que tenen un origen diferent a la família de llenguatges dels jafetites que avui es diuen indoeuropeus. Són semites els acadis, els fenicis, els cananeus, els hebreus, els arameus, els assiris i els àrabs. Són indoeuropeus els hindús, els perses, els hitites, els grecs, els romans, els celtes, els germànics i escandinaus i els eslaus.

Una nació (ètnia) és una comunitat diferenciada de llargues arrels històriques que acostuma a tenir territori propi definit, costums propis, folklore, dret, llengua, organització territorial, cultura, arts, literatura i fins i tot formes religioses pròpies. Un arbre és difícil de definir però ben fàcil de distingir d’altres coses. Així també una nació.

Una de les característiques constants de la nova era de la crisi permanent que comencem a explicar és l’opressió nacional. Uns estats expansius devoraran nacions, arrasaran els seus camps, deportaran llurs prohoms, dividiran el territori nacional, esborraran llurs signes d’identitat nacional, prohibiran llur idioma, invalidaran llur dret, destruiran llurs institucions, s’aprofitaran de llur economia, rapinyaran llurs tresors, assentaran immigrats foranis, ocuparan el país militarment, ofegaran la gent amb impostos, els envairan amb cultures estranyes.

Això és colonitzar, convertir una nació en «província» que vol dir «ben vençuda». Avui encara podem veure grans nacions trossejades: Corea del nord i del sud, Kurdistan rus, persa i iraquià, Armènia russa i turca, Tirol del nord i del sud, Irlanda del nord i del sud, Euskadi nord i sud, Catalunya nord i Països Catalans del sud. La llista no s’acabaria mai.

Si els homes som tots iguals per raça, cada nació té dret a la seva independència. Imperialisme és esclafar la nació veïna. I fa quatre mil anys que som a l’Era dels Imperialismes!