4.- La telemàtica al servei del sistema monetari

Per a actualitzar un sistema monetari com el proposat, comprem avui dia amb una tecnologia que s’adequa perfectament a les necessitats plantejades.

Aquestes necessitats són essencialment:

• trobar una manera fàcil i còmoda d’escriure «factures-xec»;
• trobar una manera ràpida d’efectuar les passacions d’escriptures entre comptes corrents;
• trobar una manera ràpida i sense error possible de realitzar la centralització de totes les «factures-xec» a efectes analítics i estadístics, per a poder obtenir una màxima i òptima informació sobre el mercat.

Tothom endevinarà que la manera d’aconseguir tot això existeix ja, i és utilitzada avui dia per tots els Bancs, per petits que siguin: és la «telemàtica».

Fins fa un temps, es parlava d’«informàtica», que ve a significar «treball sobre informació posada en forma matemàtica, segons tecnologia electrònica».

Avui parlem ja de la «telemàtica», que no és sinó «informàtica a distància», perquè dos ordinadors molt allunyats en l’espai poden intercanviar informació de manera instantània, si estan connectats en una xarxa.

Tothom que tingui una mica de noció sobre telemàtica veurà que és la tecnologia més adequada i eficaç per a posar en pràctica el sistema monetari basat en la factura-xec.

Tindrem així una «moneda electrònica», és a dir, definitivament desmaterialitzada:

• les «factures-xec» les realitzarà un «mini-ordinador» en poder del venedor: aquest accionarà el teclat segons les característiques de la venda i la factura-xec s’imprimirà automàticament: només caldrà signar-la;
• si el mini-ordenador de l’establiment del venedor està connectat al del seu banc, i l’ordenador del banc connectat al del banc del client (en cas que no es tracti del mateix banc), llavors la passació d’escriptures es fa també automàticament i instantàniament;
• tots els ordinadors de tots els bancs estaran reunits en una xarxa a nivell de la total comunitat: totes les factures-xecs seran automàticament centralitzades, per la seva anàlisi i estadística a fins purament «científics»-mercantils.

Aquesta «desmaterialització» del diner posarà finalment en evidència, als ulls de tota la població, la radical abstracció d’aquesta invenció humana. Serà finalment evident que el «diner» o, parlant amb més precisió, els «instruments monetaris», no tenen cap «valor intrínsec», sinó que són únicament imatges abstractes de les mercaderies concretes, objecte de l’utilitarisme de l’home.