46. La sacralitat civilitzada

El Mesolític representa un trencament, el primer trencament important de l’home primitiu. Les comunitats del Paleolític Superior eren unes comunitats horitzontals, equilibrades. L’home caçador, pescador i recol·lector era un home que vivia de la natura i amb la natura. Espoliava la natura, però en depenia. La subjugava, però l’adorava. I, per desgràcia, en anar creixent l’home i en anar multiplicant-se, va arribar un moment en què l’home ja no tenia prou natura per a les seves necessitats. Així esclatà la primera gran crisi.

Paral·lelament, dintre de la comunitat humana, el mascle feia grans excursions depredatòries, cada dia més enllà, més lluny, perquè la cacera, la pesca i la recol·lecció escassejaven, posat que la població humana augmentava mentre que els recursos materials sempre eren els mateixos. Tanmateix, la dona romania i s’afermava en el centre de la comunitat. Descobria noves i sorprenents formes de producció no depredatòria i es constituïa en mare de la nació en fer fills i educar-los.

Ja hem explicat com la dona abusà d’aquesta posició de preeminència i com provocà l’explosió o revolució patriarcal. Serà aquest trencament d’origen femení la base de la tradició del pecat original?

El cert és que aquesta convulsió social, que obrí pas al Mesolític, trencà l’horitzontalitat de la comunitat paleolítica. Les més modernes excavacions arqueològiques en tota l’àrea europea, des de l’Atlàntic als Urals, forneix un substracte de cultura uniforne, dins de certes varietats en el Paleolític Superior.

Si entenem per «ideologia» tot allò que depassa l’estricte interès utilitari, s’observa que les pintures i escultures, els mobles i els estris, a part d’allò que és estrictament utilitari, en el Paleolític Superior dóna mostra de temes i objectes que podríem denominar artístics. Bellíssimes formes i escultures, sobretot animals, abunden en les coves de la darrera glaciació paleolítica. També es troben —aurinyacià— algunes escultures de dona, anomenades «Venus», amb els signes corporals de la fecunditat exagerats i amb els signes humanitzants disminuïts. Però se’n troben poques.

Un dels més famosos investigadors del Paleolític, A. Leroi-Gourhan, ha descobert que hi ha animals pintats o esculpits de dues classes: els que simbolitzen la masculinitat i els que simbolitzen la feminitat, associats a signes abstractes de la mateixa significació. És sorprenent que no són precisament els animals més caçats. Llur utilització sembla ideològica. A la Xina, molt més tard, en diran el principi masculí actiu i nòmada «Yang» i el principi femení passiu i radicat «Yin». Es tracta d’una ideologia dualista, intel·ligent, horitzontal, de dos contradictoris excloents, però complementaris. Dos principis que un explica allò que l’altre no explica i que tots dos integrats dinàmicament ho expliquen tot. Tots dos són al mateix nivell. Aquest meravellós equilibri no es mantingué en l’Europa calorosa del Mesolític.

El patriarcat col·loca per força l’home sobre la dona. Aquest acte traumàtic transcendental acomplexa l’home. I neix la «deïficació» de la dona. No és pròpiament un déu, és una ànima, un esperit noble, sagrat que se salva per damunt de les vileses del patriarcat.

Des del seu començament, en el Neolític, la dona fecunda la Mare universal, presideix la vida de la comunitat que se sent inferior. En les cases, novetat del Neolític, una Mare immensa, en forma d’escultura presideix la llar. Sota seu, parit per ella hi ha el brau mascle. No és el bou castrat i domesticat en aquell temps per primera vegada. És el patriarca, brau, no castrat, salvatge, que s’imposa en la comunitat des de la tragèdia mesolítica. «Déu» de la tempestat i de la guerra.

Tot això, al llarg del Neolític civilitzador s’anirà dulcificant. Però no oblidem que el primer trencament social important expulsà els «déus» cap a munt, al «cel» de la nova verticalitat.