Pròleg

Mai no podrem deixar d’interrogar-nos sobre el nostre origen. L’Homo sapiens és el producte evolutiu més singular del gènere Homo. Lliures de l’entorn natural gràcies a una tecnologia socialitzada, la nostra espècie s’ha col·locat al capdamunt de la piràmide tròfica. El pas de la intel·ligència operativa a la consciència ens ha obert les portes també a la consciència crítica d’espècie, que encara no hem socialitzat.

El coneixement ens ha permès formular-nos preguntes i buscar les respostes a la ciència. Possiblement, els neandertals, pel sol fet de ser una espècie europea, ens han captivat de forma especial i els hem convertit en objecte d’estudi i discussió com cap altre. Aquest llibre aporta una magnifica munió de dades científiques i explicacions que ens ajudaran a comprendre què sabem d’ells a l’actualitat. L’autora aporta informacions ben diverses provinents dels àmbits de l’antropologia, l’arqueologia, la climatologia i, en general, de totes les ciències de la vida i de la Terra.

Al llarg del segle XX, els neandertals no han gaudit de gaire bona premsa malgrat formar part d’una espècie d’estirp europea. Recordo discussions a l’inici de la dècada del 1990 en les quals alguns col·legues en parlaven com si fossin éssers molt allunyats de la conducta dels humans anatòmicament moderns. El temps ens ha donat la raó als qui defensàvem, ja fa vint anys, una humanitat avançada, malgrat que diferent a la nostra.

És possible que la interpretació de l’Homo sapiens, com a espècimens únics que són veritablement humans, tingui per part del món científic un fons idealista fins a les acaballes del segle xx. Una història evolutiva seqüencial i unilineal; així es feia veure en el passat. Ara sabem que Homo neanderthalensis i Homo sapiens són dues adaptacions diferents d’un mateix gènere i que van conviure al planeta més de 150.000 anys, prop de 10.000 a Europa.

La forma de desxifrar el registre fòssil té les seves arrels en l’educació que hem rebut. Moltes vegades les proves científiques són assimilades de forma subjectiva per justificar socialment processos ideològics, de manera que, quan es manipulen i es desvirtuen serveixin a conviccions i no a una dinàmica científica crítica i positiva.

Prop de trenta anys de treball al jaciment de l’Abric Romaní de Capellades ens han donat prou dades per inferir que, almenys, en l’àmbit domèstic i espacial, els neandertals que es van aixoplugar i van viure allà fa entre 70.000 i 40.000 anys tenien una organització molt semblant als homínids del paleolític superior de l’espècie Homo sapiens.

Hem après, per exemple, que el foc era un element d’articulació social i que feia un paper bàsic en l’organització d’aquestes poblacions plistocèniques, en incrementar-ne la sociabilitat. A més, d’acord amb la distribució de les restes, hem inferit un potencial evolutiu molt important, decisiu per tal d’esbrinar-ne les pautes de socialització.

Ara sabem que els europeus que van viure al llarg del període que comprèn entre 230.000 a 30.000 anys tenien llenguatge, utilitzaven el foc de forma social, enterraven el morts i gaudien de pensament simbòlic. Davant aquestes i altres evidències, ha canviat la interpretació que es feia d’aquesta humanitat desapareguda al segle XX.

Sabem que tenien xarxes per tot el territori europeu i que estaven adaptats al clima variable del nostre continent, fins al punt de sobreviure a diversos estadis isòtops, representats per climes secs i freds, càlids i humits, etc. Qui sap si la seva adaptació al medi era massa bona, fins al punt d’impedir-los canviar el ritme que l’evolució els demanava per reeixir. La selecció natural va actuar i van desaparèixer com a espècie.

Mitjançant les descobertes fetes en terres europees, bressol de l’Homo neanderthalensis, fins a terres més orientals, podem seguir-ne el rastre. Sens dubte, la desaparició ha estat una de les qüestions més debatudes; de fet, és la que més bibliografia n’ha generat. Totes les hipòtesis, però, són difícils de contrastar i, per tant, no hi van més enllà. Des del clima, passant per les malalties, la biogeografia i el sistema immunològic, fins a la tecnologia, han servit per justificar-la.

Potser els estudis genètics ens en tornin a donar dades sobre l’evolució. De ben segur, l’anàlisi provocarà la discussió entre els especialistes. D’aquesta manera tindrem noves hipòtesis per pensar sobre les espècies que han conformat el nostre gènere.

Tot i això, la desaparició no es deu a un sol factor. La selecció natural és implacable. Ara més que mai, al segle XXI, l’evolució de la nostra espècie pot entrar en un coll d’ampolla. Per això convé llegir una obra com aquesta, ja que ens acosta al coneixement del nostre gènere. Gràcies a les dades i a les assenyades reflexions que hi fa, podrem pensar a incrementar la nostra consciència crítica d’espècie i humanitzar-nos una mica més si cal.

EUDALD CARBONELL ROURE,
director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona