L’estigma de la crueltat

Preveig la desaparició del canibalisme. L’home està fastiguejat de l’home.

STANISLAW JERZY LEC, escriptor polonès (1909-1966)

Embafats, regalimant sang per la boca i gaudint del patiment de la víctima, uns neandertals devoren com a bestioles ferotges el braç que han arrencat a un cromanyó, el qual encara es manté en vida lligat en un arbre esperant a ser devorat per aquests homes d’aspecte brutal i salvatge que s’escalfen a la vora del foc. Amb la mirada desencaixada per l’horror, una desena de sapiens contemplen el ritual uns metres més enllà. En intentar robar el foc a aquesta tribu, han perdut un company d’una manera atroç. La natura és cruel, perquè ha disposat una guerra infinita pels recursos en què només el més despietat sobreviu. No hi ha lloc per als sentiments ni la solidaritat. L’escena, ambientada en l’Europa de fa 80.000 anys, correspon al film francès La guerre du feu (La recerca del foc, 1981), dirigit per Jean-Jacques Annaud. Aplega tots els tòpics pejoratius que la ciència, i també la societat, han atribuït a l’home de Neandertal des de la descoberta de les primeres restes fòssils el 1856 a Alemanya.

A les acaballes del segle XIX i principis del XX, l’Europa colonial^[50], segura de la seva grandesa i orgullosa de la seva essència, retratava els neandertals com a éssers inferiors i primitius, estúpids i brutals, i ignorava allò que decennis després la ciència posaria de manifest: que els homes moderns provenim del continent africà i que l’autèntic europeu de pell blanca és el neandertal. En aquest context de superioritat d’espècie que s’atribuïen algunes potències colonials, a moltes troballes de fòssils neandertals se’ls va adjudicar el rastre del canibalisme. La pràctica de l’antropofàgia està paleontològicament demostrada en molts jaciments prehistòrics, paleolítics i neolítics, per bé que en la majoria dels casos encara no és possible determinar si aquest comportament es produïa en un context de ritualització o si per contra responia a la supervivència alimentària.

Podem parlar de fins a tres tipus de pràctiques antropòfagues. En primer lloc, la gastronòmica, referida al consum de carn humana amb finalitats alimentàries, sigui per una emergència o com a part dels hàbits de cada poble. En canvi, el canibalisme cultural o ritual es produeix quan aquesta pràctica està integrada als sistemes de valors i creences, de tal forma que, en menjar carn humana, s’expressa un simbolisme més gran, com pot ser una advertència als enemics, una ofrena a la divinitat o assimilar l’essència dels avantpassats adquirint algunes de les seves qualitats, com la força, la intel·ligència o el valor. De vegades fins i tot per evitar que el fantasma del difunt pugui tornar o, en el cas del cervell, fer que la presència de la persona estimada es mantingui entre els seus. La paleoantropologia considera aquest segon tipus de canibalisme com un comportament que estabilitza les societats, les cohesiona i perdura en el temps. Finalment, es pot parlar també de pseudocanibalisme. Determinats rituals deixen en els ossos signes de descarnació iguals que els que produeix la pràctica de l’antropofàgia, però en realitat només són resultat de separar la carn dels ossos del cadàver per algun motiu religiós, sense que n’hi hagi ingestió.

Davant el dubte, els neandertals poden ser jutjats des de dos extrems: éssers despietats i salvatges o bé herois que van viure en un entorn climàtic hostil amb escassos recursos alimentaris que els hauria abocat a recórrer a la carn dels seus difunts en situacions de fam extrema.