La caça cohesiona el grup
La dependència exclusiva dels aliments que els oferia el medi va marcar l’organització social dels neandertals, als quals se’ls pot considerar els caçadors per excel·lència. De fet, posseïen moltes aptituds per desenvolupar aquesta activitat, com ara l’habilitat física, el sentit de l’observació i de l’organització, a més del coneixement profund de l’entorn, de la fauna i de les tècniques de caça. L’adquisició d’aquests coneixements i del savoir faire necessita un aprenentatge social i nombroses capacitats cognitives, entre les quals destaca el llenguatge.
La caça té, a més d’una funció de supervivència, una altra de social, ja que augmenta la cohesió d’un grup per la cooperació que implica en el repartiment de les tasques i la col·laboració en una mateixa activitat impossible de dur a terme per un sol individu. De fet, aquesta col·laboració també s’escampa a diversos grups amb les grans caceres, les quals donen lloc a aliances temporals. Una cacera col·lectiva és més fructuosa, però obliga a capturar una presa més gran perquè posteriorment ha de ser repartida de forma justa entre els participants. Reclama bona coordinació i comunicació entre els membres del grup i, sovint, una preparació prèvia que pot comportar dies sencers de treball en equip. Aquestes trobades afavoreixen els intercanvis culturals i creen també un espai de relació entre homes i dones, on potser poden trobar-hi una parella. Es fa difícil d’imaginar aquesta activitat social sense l’existència d’un llenguatge articulat, potser diferent del nostre, però amb la mateixa funcionalitat.
El fet de compartir aliments i tasques és un factor social clau per definir els neandertals com un grup complex. Els productes de la cacera es reparteixen de manera equitativa, sense discriminacions. Els vells, els malalts i els infants que resten al campament sense caçar ni recol·lectar també en reben una part perquè la resta del grup entén que cal protegir-los. Aquest sistema crea una interdependència i una solidaritat forta dins del grup, el qual no presenta una estructura excessivament jerarquitzada. Les actituds masclistes que encara persisteixen en algunes societats, com veurem més endavant, serien difícils d’argumentar en un grup de neandertals, on les dones tenien un paper imprescindible per al sosteniment alimentari i social del clan.
En funció de les seves necessitats, els neandertals van dur a terme caceres selectives segons l’edat i el sexe dels animals emprant la tècnica de la persecució, l’acostament o l’atac amb eines. Preferien els animals de carn greixosa; per això evitaven caçar mascles després del període de zel, femelles que acabaven de parir o bèsties massa velles. En canvi, quan es tractava de caçar rinoceronts o mamuts, cercaven els exemplars vells o molt joves, més fàcils de capturar.
A més de caçadors, els neandertals també van practicar la carronya. A l’aire lliure, competint amb animals interessats en la presa i molt agressius, calia actuar amb rapidesa per apoderar-se del trofeu. El temps també hi jugava en contra, ja que la putrefacció es produïa al cap de dos dies d’haver abatut l’animal. Com detectaven la presència d’un animal mort o a punt de morir per atacar? Diversos indicis els en donava pistes, com ara el vol dels voltors, l’observació des dels arbres, el resseguiment de les petjades dels animals perseguits o el riure histèric de les hienes després de la caça o la descoberta d’una bona carcassa els posava sobre la pista. La carronyeria requereix, com la cacera, l’ús d’estratègies elaborades, les quals posen de manifest un altre cop la maduresa cognitiva dels neandertals.
Un altre mitjà d’abastiment d’aliments va ser la pesca. Malgrat que aquesta pràctica fou força menys habitual en la vida dels neandertals, sempre que va ser possible van aconseguir peixos d’aigua dolça. La majoria d’indrets costaners del període neandertal van desaparèixer per l’efecte de les fluctuacions dels nivells marins al llarg del Quaternari, potser per això es fa molt rara la presència fòssil de peixos d’aigües salades. D’altra banda, també cal tenir en compte l’absència de mitjans per desplaçar-se dins l’aigua. Els neandertals no van fabricar gaires instruments per a aquestes tasques, i si els van fer, devien ser de fusta i no s’han conservat. Per procurar-se els peixos, probablement els va capturar amb les mans o amb l’ajuda d’un pal i d’uns fils de fibres vegetals, a tall de canya de pescar. En aquesta tasca, a diferència de la caça, també hi haurien participat les dones.
A Banyoles (Pla de l’Estany), els neandertals van recórrer a la pesca com a font d’alimentació habitual. Així ho revelen les microusures dentals de la mandíbula datada en uns 55.000 anys, les quals indiquen el consum de peixos secs amb la pell, el mateix comportament que van tenir els sapiens del llac Mungo d’Austràlia 30.000 anys enrere.