Cop científic a la creació divina

El gran canvi va arribar amb el descobriment del conjunt fòssil a la vall de Neander, però sobretot amb la presentació pública de les bases de la teoria de l’evolució plasmades en L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural o la lluita per l’existència en la natura (1859), obra del naturalista anglès Charles Darwin, qui sostenia, en referència a les espècies animals i vegetals, que els tipus biològics o espècies no tenen una existència fixa ni estàtica, sinó que es troben en canvi constant, de manera que la vida es manifesta com una lluita permanent per l’existència i la supervivència. Per a Darwin, la lluita per sobreviure provoca que els organismes menys adaptats a un medi natural específic desapareguin i permet que els més ben adaptats es reprodueixin. Per tant, la vida es regeix pel mecanisme de selecció natural i no pas per la voluntat del Creador. El veritable atac al moll de l’os de la doctrina creacionista és l’argument segons el qual les variacions genètiques que produeixen l’increment de probabilitats de supervivència són atzaroses i no pas provocades per Déu, com tampoc per la tendència dels organismes a buscar la perfecció.

La teoria de la selecció natural va despertar la reacció irada de l’Església^[55] cristiana i d’una part de la comunitat científica, que es va fer sentir amb força iniciant una guerra dialèctica per desacreditar l’evolucionisme, considerat una porta oberta a la refutació de l’argument teleològic per a l’existència de Déu. Amb L’origen de les espècies, Darwin havia perpetrat, de manera involuntària o no, una ruptura entre ciència i religió que esdevindria definitiva. De fet, en la seva Autobiografia original abans de ser censurada per la seva família per a la seva publicació, Darwin tenia un actitud crítica, fins i tot bel·ligerant amb el cristianisme, fins al punt de titllar-lo de doctrina detestable^[56].

Les dures crítiques que va rebre recorden la reacció de l’Església catòlica al segle XVII, quan va obligar Galileu a retractar-se de les teories copernicanes, segons les quals la Terra girava al voltant del Sol, i no a l’inrevés com sostenien les teories de l’astrònom i matemàtic Ptolemeu^[57], considerades fins aleshores ortodoxes. Un segle i mig després de la publicació de L’origen de les espècies, els protestants creacionistes, d’origen nord-americà, mantenen la interpretació literal de la Bíblia com en el seu dia van fer els literalistes catòlics. Per a ells, l’Univers es va crear en una setmana exacta fa 6.000 anys —tal com indiquen els còmputs fets a partir de la informació extreta de la Bíblia—, i la forma com Déu va crear l’espècie humana correspon de manera literal al relat del paradís d’Adam i Eva. Per contra, l’Església catòlica ja considera compatible la teoria de l’evolució i el relat de la creació, afirmant que la ciència explica com es va crear l’Univers i la Bíblia, per què es va crear.

Malgrat l’oposició dels més poderosos de l’ època, el cos conceptual d’aquest savi va assolir un gran èxit^[58] social i científic, sobretot entre els investigadors que havien arribat a la conclusió que acceptar arguments teològics convertia automàticament la seva recerca en inútil. Calia, doncs, basar les hipòtesis i conclusions en estudis basats en una explicació exclusivament naturalista.

Darwin proposava caminar en la direcció contrària en què s’havia avançat històricament per dibuixar els orígens de la humanitat, per bé que a L’origen de les espècies només es referia a espècies animals i vegetals. L’ èxit va ser tal que alguns col·legues van intentar aplicar la teoria de Darwin a l’ésser humà abans que ell mateix ho proposés. El 1863, Thomas Huxley sostenia que, d’acord amb l’anatomia comparada, el lloc de l’home en l’evolució es trobava estretament vinculat als grans simis, en concret als africans. El mateix científic postulava anys després que l’Homo sapiens havia evolucionat a partir d’un avantpassat simiesc.

Aquell mateix any, la ciència vivia un moment històric classificant les restes fòssils trobades a Neander com una altra humanitat diferent de la nostra. El professor irlandès William King va donar reconeixement internacional a la nova espècie, l’Homo neanderthalensis. De manera un tant paradoxal, el pare d’aquesta nomenclatura considerava que l’home de Neandertal era clarament inferior a l’home anatòmicament modern, i la descripció que en va fer va marcar durant dècades la seva imatge. «Els pensaments i desigs que alguna vegada van habitar dins d’aquest crani mai no es van elevar més que els d’una bèstia ignorant», va assenyalar King en la seva comunicació a la British Association for the Advancement of Science.

El veritable revulsiu en l’estudi de l’evolució humana va arribar el 1871 una altra vegada de la mà de Darwin, amb L’origen de l’home i la selecció sexual. L’assaig colpia amb força l’essència del creacionisme assenyalant sense embuts l’animalitat de l’home i la seva genealogia biològica, que el fa descendent dels simis. Segons aquesta teoria, l’home se situa entre els altres animals, i allò que els fa diferents no té un origen sobrenatural sinó que és fruit de la mateixa evolució biològica que opera en tota la natura.

Darwin era conscient de la transcendència que tindria la seva nova teoria i, per tant, de la necessitat d’aportar proves irrefutables per sostenir-la. Per això, com va explicar en la seva autobiografia, van passar tants anys entre la publicació de L’origen de les espècies i L’origen de l’home: «Entre el 1837 i el 1838, em vaig convèncer que les espècies podien canviar, així que em va ser impossible no creure que l’home havia de seguir la mateixa llei […]. Tot i que en L’origen de les espècies no es discuteix mai com es va originar una espècie determinada, vaig creure que, per tal que cap persona honorable no em pogués acusar d’amagar les meves idees, més valia afegir que, gràcies a l’obra en qüestió, es faria una mica de llum sobre l’origen de l’home i la seva història. Hauria estat inútil i dolent per a l’èxit del llibre haver fet aquest anunci sense donar cap prova en suport de la meva convicció sobre aquest origen».

Dos anys després, el 1873, l’antropòleg francès Gabriel de Mortillet, basant-se en unes noves restes de neandertals aparegudes a Bèlgica, va proposar en diversos articles una síntesi sobre el període prehistòric que entroncava amb el cos teòric de Darwin. Segons De Mortillet, l’evolució climàtica (fases glacials i interglacials), l’evolució cultural (basada en les indústries lítiques) i l’evolució biològica dels éssers avancen en paral·lel sense que la mà de Déu hi intervingui.