La baula perduda
Per tal de refutar les tesis de l’evolucionisme, els creacionistes van desafiar els seguidors de Darwin que si veritablement l’home havia evolucionat dels micos, aportessin una prova clau que demostrés al món l’existència d’una espècie intermèdia: la baula perduda. I així va ser. No van trigar a aparèixer tesis sobre què o qui hi havia entre el mico i l’home modern. El 1886, un grup d’acadèmics francesos liderats per Eugène Dubois va trobar noves restes fòssils i va suggerir que es tractava d’una forma de transició entre dues espècies humanes. Va crear una nova espècie, el Pithecanthropus erectus, considerada el punt d’unió entre els micos i l’home. L’Homo erectus, el qual ja era bípede, s’hauria localitzat a la franja sud del centre i l’est d’Àsia, amb una antiguitat d’entre 1,8 milions d’anys i 300.000 anys. Els creacionistes no van acceptar la tesi i posteriorment alguns evolucionistes tampoc no van donar per bo l’Homo erectus com la peça que faltava en el trencaclosques de la humanitat.
A començament del segle XX, la imatge de l’home de Neandertal s’havia deteriorat en excés. La manca de dades rigoroses havia dut molts investigadors a extraure conclusions confuses i encara molt marcades pel creacionisme. Així, el 1909, el prestigiós paleontòleg francès Marcellin Boule va analitzar a fons un esquelet trobat a la cova francesa de la Chapelle-aux-Saints. Va concloure, en la mateixa línia que vint-i-cinc anys enrere ho havien fet altres acadèmics amb restes provinents de Bèlgica, que es tractava d’un ésser intermedi entre els grans primats (el goril·la, el ximpanzé i l’orangutan) i l’home actual, tot i que, en aquest cas, encara no era del tot bípede. Una imatge negativa que es va reforçar dues dècades després amb la descripció d’altres antropòlegs i paleontòlegs, que van dibuixar un home de Neandertal poc gràcil, vulgar, pelut, brutal i groller. Poc temps després, la descoberta de diverses sepultures associades a fòssils neandertals va posar en contradicció aquesta visió i els va humanitzar força. Altres investigadors de l’ època consideraven que els neandertals corresponien a una fase morfològica de l’evolució que va donar lloc a l’home actual, és a dir, que les dues espècies eren en realitat una de sola. Aquesta tesi també va ser refutada a partir del 1940, quan es va postular la possibilitat que neandertals i homes anatòmicament moderns haguessin evolucionat en dues línies paral·leles però independents.
Enmig del debat científic sobre quin paper calia donar als neandertals en la història de la humanitat, quedava per resoldre l’enigma de la baula perduda. Per a molts científics, aquesta era representada per l’Homo erectus, però altres estaven convençuts que la peça que faltava en la cadena evolutiva s’amagava en un crani que havia sortit a la llum el 18 de desembre de 1912. Aquell dia, un arqueòleg aficionat i un eminent paleontòleg del Museu de Londres anunciaven una descoberta que tenia tots els ingredients necessaris per donar el sentit definitiu a la història dels humans. L’home de Piltdown, nom amb què Charles Dawson i Smith Woodward van batejar un conjunt d’ossos trobats en unes excavacions a la població britànica de Piltdown, era la baula perduda en el procés evolutiu de la humanitat. Poc després es presentava en societat la reconstrucció de totes les peces trobades, que donaven com a resultat un crani amb una capacitat de 1.070 cm3 i una mandíbula d’aspecte simiesc. «És una forma molt primitiva, representant de l’aurora de la humanitat», va afirmar Woodward en la seva presentació. De seguida es van obrir nombroses discussions sobre aquell fòssil d’un estrany color ferruginós fosc. Anys després, van començar a emergir dades que de cap manera no encaixaven amb l’hipotètic nexe d’unió entre els micos i l’home. Però ningú no va gosar qüestionar un descobriment que tenia traces de convertir-se en el més gran de la història.
Fins que el 1935, un dentista i arqueòleg aficionat, Alvan Martson, va abocar tots els seus esforços a investigar a fons l’home de Piltdown. Va concloure que la mandíbula no pertanyia a un humà sinó a un ximpanzé, mentre que el crani era netament humà. La tesi de Martson va commocionar la societat científica britànica i mundial, i a mesura que sorgien nous interrogants sobre l’antiguitat i l’origen de les restes la sospita que es tractava d’un frau va anar prenent cos. El 1953, un equip de científics van demostrar que era una enganyifa, el frau[59] més gran de la història de la paleontologia. Més de mig segle després, encara no se sap del cert si Woodward va ser víctima d’una venjança d’altres acadèmics o si ell mateix va perpetrar el frau per guanyar protagonisme. El resultat final va ser nefast per a la paleontologia. Havia perdut quatre dècades enfarfegada en un debat sobre la baula perduda i havia arraconat les investigacions sobre l’home de Neandertal.