Cantants i amb bona oïda?

Ja hem vist que els avantpassats que van conquerir Europa fa 40.000 anys tenien sensibilitat musical. I els neandertals? Al marge que parlessin o no, és probable que els homínids tinguessin una forma de comunicar-se prelingüística fonamentada en les capacitats motrius i musicals, un llenguatge holístic^[32] i manipulador que permetria expressar missatges senzills amb un caràcter melòdic. Així ho defensa Steven Mithen, qui atribueix als neandertals una oïda molt fina per a la música. Considera que el fet de no haver desenvolupat el llenguatge hauria permès que els neandertals mantinguessin la capacitat d’oïda que posseïen en néixer, i això, al seu entendre, hauria multiplicat la competència musical si la comparem amb la que es troba en espècies anteriors i en l’home modern. La musicalitat dels neandertals els hauria permès matisar amb gran precisió el sentit de cada enunciat holístic, però en tot cas mai no hauria passat de formular enunciats relativament fixos. El cant també podria haver estat una manera de tranquil·litzar els nadons, d’atraure sexualment i de facilitar el desenvolupament emocional dels individus, com també un canal d’expressió per crear vincles socials entre els individus d’un grup.

Mithen es compta entre els pocs científics que a dia d’avui neguen la producció de llenguatge als neandertals. Però la genètica, la paleontologia i l’antropologia apunten en la direcció contrària, ja que el llenguatge és més antic i més comú del que s’havia establert. Per tant, ja no serveix com a tret distintiu de la nostra espècie. Potser no eren grans oradors, però de ben segur que tampoc no estaven en l’extrem en què històricament se’ls havia situat, caricaturitzant-los com a éssers feréstecs que es comunicaven amb grunys i ganyotes. Mai no heu pensat que algú del vostre entorn semblava un neandertal quan, en ser interpel·lat, per comptes de respondre amb una frase articulada es limitava a emetre sons sense sentit i a posar cares estranyes?