Atrapats entre Déu i la natura
Els pensaments i desigs que alguna vegada van habitar dins d’aquest crani mai no es van elevar més que els d’una bèstia ignorant.
WILLIAM KING, científic irlandès que el 1863 donà el nom d’Homo neanderthalensis (1809-1886)
El 1814, un cosac mongol de l’exèrcit de Txernitxov avança en solitari pels voltants del riu Düssel, prop de Düsseldorf. Camina en direcció a Prússia per tal d’assetjar els exèrcits napoleònics, però el seu lamentable estat de salut li impedeix seguir. El dolor es fa insuportable i les conseqüències de les malalties que pateix, raquitisme congènit i reumatisme, li han causat estralls a la cara, marcada per uns ossos supraorbitals excessivament gruixuts que delaten que el genet, que també ha patit una deformitat a les cames per la postura repetida a què l’obliga cavalcar, s’ha fregat repetidament el front per apaivagar el dolor ossi. Esgotat, busca un refugi per reposar. S’instal·la en una petita cova a la vall de Neander, on pocs dies després troba la mort.
Les penúries d’aquest cosac van ser presentades per un dels patologistes més prestigiosos del segle XIX, Rudolf Virchow, com l’explicació més plausible per a la descoberta el 1856 de setze peces corresponents a un esquelet humà a la petita cova alemanya de Feldhofer, avui coneguda com la vall de Neander. La hipòtesi encaixava amb el pensament encara hegemònic de l’ època, el creacionisme. Segons aquesta doctrina que encara avui troba defensors arreu del món, qualsevol fenomen de la natura ha de ser interpretat d’acord amb un passat conegut, antic o bíblic. Déu ha creat el cosmos de forma cronològica, per tant, no hi ha lloc per a un home diferent de nosaltres.
És en aquest context que les primeres descobertes de restes fòssils neandertals van quedar del tot marginades davant el rebuig de la comunitat científica a plantejar-ne un estudi seriós. Aquest va ser el cas de les troballes d’Engis (Bèlgica) el 1829 i de la cova de Forbe, a Gibraltar el 1848. Unes dècades després, les restes van ser reconegudes com uns dels conjunts fòssils neandertals més rics. El zoologista George Busk, de la Societat Científica de Gibraltar, assegurava l’any 1864 que el crani trobat a la cova de Forbe vint anys enrere pertanyia a un «tipus d’humanitat molt inferior i molt primitiva, com també d’extrema antiguitat, però al cap i a la fi, un home, i no pas un ésser a mig camí entre l’home i el mico».
La història del cavaller xacrós s’havia presentat amb l’objectiu de refutar la primera hipòtesi formulada el 1857 sobre l’origen de l’espècimen de Neander. Era tant o més confusa que la del cosac, però gosava qüestionar les teories creacionistes. El biòleg Hermann Schaaffhausen i el naturalista Johann Karl Fuhlrott, que havien estat els primers a tenir a mans els fòssils trobats a la cova, van presentar davant la comunitat científica una conclusió revulsiva: les restes pertanyien a un ésser humà molt antic, ja extingit, que havia pertanyut a una raça humana diferent de la nostra, el darrer representant d’una tribu nòrdica enfrontada als poderosos romans.
Certament, la troballa va revolucionar per sempre més la comunitat científica, que a partir d’aleshores quedaria dividida en dos bàndols enfrontats irreconciliablement. Una pila d’ossos havia fet trontollar, aquesta vegada sí, les bases del creacionisme. Fins al final del segle XVII, l’Europa immersa en un cristianisme conservador creia que l’home i les espècies animals i vegetals havien estat creades per Déu tal com es coneixien aleshores, és a dir, que no havien patit cap mutació. Aquesta concepció radical va començar a posar-se en qüestió durant la Il·lustració[54] i es va aprofundir durant el segle posterior, però les teories científiques que avalaven aquest qüestionament van resultar poc sòlides.