Una humanitat paral·lela

Quan considero tots els éssers no com a creacions especials, sinó com els descendents directes d’uns quants éssers que van venir molt abans que es diposités la primera capa del sistema càmbric^[1], em sembla que s’ennobleixen als meus ulls.

CHARLES DARWIN (1809-1882)
L’ origen de les espècies.

Avui, tothom es distingeix pel color de la pell, per alguns trets físics i per certs matisos culturals. Malgrat això, formem una sola humanitat amb una pàtria comuna: l’Àfrica. I estem sols al món, perquè, per primera vegada en la història de l’evolució humana, només una espècie d’homínids regna com a supervivent d’un passat en què en van conviure alhora —i, en alguns casos, també en l’espai— fins a quatre ^[2]. Aquesta soledat ens desconcerta i ens impulsa a cercar els nostres orígens i, sobretot, a plantejar-nos què vol dir ser un ésser humà. Potser parlar, raonar, estimar i tenir consciència de la vida i la mort? Què ens fa creure que som els únics humans autèntics que han poblat el món?

Fa 40.000 anys, dues espècies tan similars com els neandertals i els sapiens —el nostre avantpassat directe— es van trobar a Europa. Els primers, els autèntics europeus, poblaven el continent des de feia 200.000 anys quan de sobte es van veure sorpresos per una gran onada migratòria procedent de l’Àfrica. Es van instal·lar en un territori fins aleshores dominat per l’última baula d’un tipus d’humanitat que té el seu origen en l’Homo heidelbergensis, aparegut a Europa fa uns 500.000 anys. El llinatge dels neandertals i el nostre es van separar pels volts d’aquell temps o, fins i tot, una mica abans, fa 600.000 anys, de manera que les dues humanitats van evolucionar en paral·lel. L’home de Neandertal és l’espècie humana més propera a la nostra que ha existit mai, i mai més no serem tan a prop de cap altra. En pertànyer a la gran família dels homínids, el fa participar d’alguna manera de la nostra memòria col·lectiva.

Durant uns 12.000 anys —entre els 40.000 i els 28.000—, neandertals i homes moderns van poblar el continent europeu. Com va ser la convivència? Hi va haver intercanvis culturals o enfrontaments violents? Hi va haver, fins i tot, mestissatge genètic entre les dues comunitats? I el més important, quina responsabilitat van tenir els nostres avantpassats directes en l’extinció d’una espècie que durant prop de 300.000 anys havia superat unes condicions climàtiques i de vida extremament severes i disposava d’una intel·ligència social i tecnològica consolidada? Què va passar perquè, de cop i volta, desaparegués de la Terra?

Les hipòtesis són múltiples: des del final de la seva evolució biològica com a espècie fins a una extinció violenta instigada per l’home modern —potser un virus portat pels Homo sapiens africans contra el qual els neandertals no eren pas immunes—, passant per una inadaptació al clima més càlid que fa uns 40.000 anys hi havia a Europa o una inferioritat tecnològica que els hauria deixat fora de joc en la competència amb els homes moderns pels recursos naturals, tal com, per exemple, va passar amb els amerindis arran de la conquesta espanyola al segle XVI.

Molts investigadors coincideixen a assenyalar que la teoria de la selecció natural creada per Charles Darwin no és suficient per explicar l’evolució humana, i aposten per la tècnica com a element diferenciador clau. En conseqüència, per bé que la selecció natural afavoreix aquells gens que faciliten que un organisme arribi a reproduir-se, la selecció tècnica fa triomfar les solucions que permeten una explotació més eficient dels recursos de l’entorn.

No va ser fins al 1856 que es va prendre consciència que no fa pas tants anys que estem sols al món. L’agost d’aquell any, uns obrers que extreien pedra en una cova de la vall del riu Neander, prop de la ciutat alemanya de Düsseldorf, van topar amb la part d’un crani, d’un braç i diverses costelles. El naturalista local Johann Karl Fuhlrott i l’anatomista Hermann Schaaffhausen van anunciar la descoberta un any després, atribuint les restes a una raça humana desapareguda, l’últim representant d’una població nòrdica que suposadament hauria combatut contra els romans.

S’encetava aleshores una discussió científica sobre la humanitat o no d’aquelles restes fòssils que el 1859 va quedar impregnada per les tesis que Darwin presentà a L’origen de les espècies. La seva teoria revolucionària sobre l’evolució natural, la defensa del fet que l’home procedís d’espècies inferiors i que de sobte existís un vincle que el connectava amb allò que pejorativament s’anomenava «animals» va provocar una gran commoció en tots els àmbits de la cultura i del pensament de l’època.

L’origen de les espècies va suposar un canvi brutal en els mètodes científics per sempre més. Potser, però, el xoc més potent va ser amb la religió. Els postulats de Darwin dinamitaven la teoria creacionista —que encara avui té seguidors—, la qual postula la intervenció directa i immediata de Déu en la creació de cada ànima humana. Com es podia sostenir que un ésser deformat i mancat d’intel·ligència com el que havia sortit de la vall de Neander podia ser fruit de l’obra divina? Val a dir que el pare de l’evolucionisme sempre va sostenir que amb aquest tractat no buscava l’enfrontament amb la religió, sinó donar una explicació científica a la diversitat de la natura.

Molts erudits es van negar a acceptar la idea que una espècie d’home diferent de la nostra hagués pogut existir. I anys després s’assumiria encara menys que aquells homes corpulents de pell blanca i cabells clars eren els autèntics europeus i que, en conseqüència, el bressol de la nostra humanitat és l’Àfrica. Però ja no hi havia marxa enrere. Aviat es van confirmar com a restes fòssils de neandertals les troballes fetes anteriorment a Bèlgica (1833) i a Gibraltar (1848), a més del crani recuperat al jaciment francès de La Chapelle-aux-Saints el 1908, i la comunitat científica començà a acceptar la possibilitat que havien existit humans diferents dels seus contemporanis.

El 1863, el professor irlandès William King va proposar el nom científic d’Homo neanderthalensis per referir-se a una espècie que avui podem establir que va aparèixer fa uns 300.000 anys a Europa —230.000 si ens referim als neandertals clàssics— i que va viure la seva època daurada en un període comprès entre 130.000 i 40.000 anys enrere. Malgrat que es va donar per vàlida l’existència d’un home fòssil i es va reconèixer científicament que presentava trets considerats humans, durant dècades totes les seves representacions destacaven l’aspecte encorbat, pelut, bestial i temible, allunyant-los de la categoria i consideració d’humans que nosaltres mateixos ens havíem assignat.

Fascinat per un món tan llunyà i alhora tan proper, els neandertals es mostren profundament misteriosos als ulls d’algú que es considera el melic del món però que necessita saber què l’uneix i què el separa d’aquesta humanitat paral·lela. En la darrera dècada, les investigacions en l’àmbit de la genètica antiga i de la paleoantropologia —àmbits en què els treballs d’alguns investigadors catalans són referència mundial— han aportat moltes pistes sobre l’espècie humana més propera a nosaltres. Així i tot, mai no sabrem tota la veritat sobre els neandertals i els homes anatòmicament moderns. El significat que cadascú de nosaltres doni a la relació entre aquestes dues humanitats estarà determinat pels prejudicis que arrosseguem i per la manera en què vulguem interpretar la diversitat humana i el significat de la nostra evolució.

Cal retrocedir només unes desenes de milers d’anys per trobar un planeta amb un patrimoni biològic extraordinari, habitat per quatre espècies diferents: Homo erectus i Homo floresiensis a l’Àsia, Homo neanderthalensis a Europa i l’oest de l’Àsia, i Homo sapiens a l’Àfrica i Euràsia. Potser el coneixement de la vida dels neandertals ens farà millorar com a espècie si assimilem que no sempre hem estat els amos i senyors del planeta, i que hi va haver altres espècies humanes que han deixat un patrimoni històric i cultural valuosíssim que paga la pena recuperar perquè forma part de la memòria col·lectiva d’aquesta entitat tan indefinida que anomenem humanitat.

El debat sobre el fet que els neandertals també siguin humans supera de llarg l’interès científic, perquè també concerneix el significat d’allò que ens diferencia d’altres poblacions humanes actuals i de la visió que tenim de nosaltres mateixos. Creiem que som humans, però encara no sabem per què ho som. I tot i això, ens considerem l’espècie superior per excel·lència.

En aquest llibre, el lector hi trobarà una coherència amb els postulats adoptats per la major part de la comunitat científica internacional, la qual dibuixa els neandertals com a membres de ple dret de la humanitat. Una humanitat diferent de la nostra, sí, però igualment humana, intel·ligent, amb una cultura desenvolupada fins al punt d’expressar sentiments i desenvolupar una noció complexa de la vida i la mort, amb estructura social ferma i, de moment, amb més història que nosaltres. Les universitats catalanes compten amb investigadors de prestigi mundial que han fet aportacions transcendents per a l’estudi de l’home de Neandertal des de tots els punts de vista, un patrimoni científic que mereix ser encara més valorat per la nostra societat. Per descomptat, els nostres investigadors també seran una guia essencial en aquest document.

L’any 1962, l’etnòleg francès Claude-Lévi Strauss afirmava en l’assaig El pensament Salvatge: «No hi ha una civilització primitiva ni una d’evolucionada; només hi ha respostes diferents a problemes fonamentals i idèntics». Heus aquí una clau per interpretar l’evolució humana, i per què no, el nostre present.