Una vida curta però intensa

El temps físic ens és estrany, mentre que el temps interior és en nosaltres mateixos.

ALEXIS CARREL, metge i pensador francès (1873-1944)

Si els neandertals fossin vius i tots i cadascun d’ells residís a Catalunya, tot just representarien el 4,2 % d’una població de 7,1 milions d’habitants. Es calcula que fins i tot en el període de màxim apogeu de l’ocupació neandertal a l’Europa occidental, fa uns 130.000 anys, la població total mai no hauria superat la forquilla dels 150.000 als 300.000 individus. Pel que fa a l’organització social, haurien arribat a formar comunitats d’entre 20 i 50 persones com a màxim. Eren pocs, però ben avinguts i amb una xarxa social solidària que els va permetre sobreviure com a espècie a un entorn climàtic hostil i a unes condicions de vida quotidiana dures durant prop de 230.000 anys.

Aquest grup humà, que avui no passaria de ser considerat una comunitat marginal, va campar per tots els racons d’Euràsia sense que cap altra espècie li fes la més mínima ombra. Al sud, es van apoderar de la costa Mediterrània des de l’estret de Gibraltar fins a Grècia i l’Iraq, a l’oest fins al sud de la Gran Bretanya, a l’est gairebé fins a Mongòlia, i al nord, clarament fins a Rússia i, molt probablement, s’haurien arribat a instal·lar a Sibèria. Una comparativa de l’ADN mitocondrial de restes fòssils trobades al jaciment d’Okladnikov, al sud de Sibèria, amb el d’homes anatòmicament moderns, posa de manifest que els neandertals també van creuar les portes del continent asiàtic i van viure a Sibèria com a mínim fa entre 41.000 i 37.000 anys. L’estudi, dirigit per l’investigador de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva d’Alemanya, Svante Pääbo, també conclou que les poblacions de neandertals d’Europa i de l’Àsia Central són properes en el temps i presenten variacions genètiques pràcticament inapreciables.

El regnat es va acabar en poc més de 10.000 anys. Si acceptem la possibilitat que l’extinció dels neandertals es va produir perquè l’espècie havia arribat al final de la seva evolució biològica i per tant es trobava en un cul de sac demogràfic, cal que ens interroguem sobre el seu cicle vital. A partir de l’anàlisi de les restes fòssils s’aprecien diferències físiques importants entre l’home modern i el neandertal des del seu naixement. La nostra aparença és diferent, però la manera com naixem, el desenvolupament del cervell i la nostra història vital són sorprenentment similars.

A l’hora de dibuixar la piràmide demogràfica dels neandertals la majoria d’investigadors accepten que els patrons i els ritmes de desenvolupament i d’envelliment són gairebé els mateixos que els nostres. Sabem que el període de creixement de l’home actual és el doble que el d’un ximpanzé. Abandonats en una selva, un ximpanzé de pocs mesos de vida se’n sortiria amb total autonomia, mentre que un nadó no viuria més enllà d’un parell de dies a tot estirar. A diferència de les cries, els infants depenen durant molts anys dels seus pares en qüestions vitals com l’alimentació, l’aprenentatge i el desenvolupament emocional a causa de la conformació cerebral més lenta.

Per tal de determinar la longevitat mitjana d’una població neandertal, el paleoantropòleg Erik Trinkaus va recopilar les edats de mort de tots els neandertals coneguts, en total 206 fragments d’individus d’una antiguitat inferior als 127.000 anys, i en va extraure una taula paleodemogràfica. L’investigador va definir fins a sis grups de població en funció de la seva edat: nadons de menys d’un any, infants menors de cinc, joves entre els cinc i els deu, adolescents d’entre deu i vint, adults entre els vint i els quaranta, i adults vells, on encabia els individus que haurien superat aquesta barrera d’edat.

El mostreig va donar com a resultat una mortalitat pràcticament inexistent en el grup dels nadons. Trinkaus va atribuir l’escassa presència de restes fòssils en aquest franja d’edat al fet que els nadons podrien no haver estat considerats encara persones i, en conseqüència, haurien estat enterrats en altres indrets. Però també podria respondre a la fragilitat dels seus ossos, que s’haurien deteriorat excessivament amb el pas del temps fins a fer-se indetectables. De fet, Trinkaus conclou un índex elevat de mortalitat entre els infants, que en el 50 % dels casos no superarien l’etapa dels cinc als set anys. En canvi, en els col·lectius que Trinkaus considera joves i adolescents, la mortalitat es redueix dràsticament i es manté en nivells molt baixos fins que els individus superen els vint anys. Aleshores entren en una nova fase biològicament crítica i la mortalitat es torna a disparar.

L’estudi paleodemogràfic revela una altra dada sorprenent: la pràctica inexistència d’individus que haguessin superat els quaranta anys. Els neandertals «vells» tot just haurien representat el 6 % de la població total en els períodes de màxim auge de l’espècie. Des de la perspectiva de l’humà modern d’un país desenvolupat com el nostre, els neandertals morien molt joves. Avui dia, no arribar als quaranta anys, i menys encara no superar la infància, només pot explicar-se per l’adveniment d’una tragèdia associada a accidents o malalties greus. En el moment que naixem, se’ns assigna una esperança de vida per sobre dels setanta anys, una edat que es redueix per sota dels cinquanta en molts països del continent africà, i fins i tot inferior als quaranta en determinades regions.

El cicle biològic dels neandertals no era pas una anomalia de la natura, sinó una pauta freqüent. Les expectatives de longevitat dels Homo sapiens contemporanis eren similars i, de fet, no hi ha evidències fòssils que certifiquin que el nostre avantpassat gaudís d’una vida molt més prolongada que qualsevol neandertal. Mil·lennis més tard, els habitants de l’Imperi romà tenien una esperança de vida mitjana de trenta anys, molt condicionada per les tensions socials i bèl·liques que van caracteritzar aquest període. En qualsevol cas, els paràmetres demogràfics no van canviar gaire en el llarguíssim període comprès entre el neolític, uns 13.000 anys enrere, i el segle XIX, quan es produeixen grans avenços en la medicina moderna i s’apliquen de forma generalitzada les mesures d’higiene pública i l’atenció sanitària.

La paleoantropòloga Marylène Patou-Mathis^[47] sosté que l’elevada mortalitat infantil dels neandertals es pot atribuir a una situació de desemparament de l’infant: «La mort dels pares, i en especial de la mare, podia comportar a curt o mitjà termini la del menut, sobretot en edats compreses entre els zero i els dos anys, o que en produir-se un deslletament precoç els infants fossin més febles i acabessin morint pocs anys després». També descriu un segon factor de risc difícil de franquejar, el pas de l’adolescència al món adult i la seva iniciació a la sexualitat cap als quinze anys. Però havien establert ja la relació entre copulació i naixement? La paternitat tenia un sentit per als homes? És difícil de saber, però en tot cas, com a mínim ja hi havia una relació entre caça i fecunditat: la dona dóna la vida i el caçador dóna la mort.

Entre les dones, els decessos durant l’embaràs o en el moment de donar a llum s’apunten com la causa més òbvia d’aquesta elevada taxa de mortalitat. Les restes fòssils d’adults pertanyen majoritàriament a homes d’entre setze i trenta-cinc anys, i encara no s’ha localitzat ni una sola resta atribuïble a una dona que superés els trenta-cinc. Eren víctimes d’alguna mena de desavantatge físic o psicològic que les aboqués a una mort més prematura? No. Senzillament era el peatge que havien de pagar per experimentar la maternitat. Al llarg de la seva vida, una dona neandertal se sotmetia a diversos embarassos i parts. No vivia gaire temps, però tenia al seu favor una elevada taxa de fertilitat i el fet que, a la seva espècie, les relacions sexuals s’iniciaven aviat.

Efectivament, els nois i noies neandertals s’iniciaven en la vida sexual reproductiva abans que l’home modern. Tenien el cos, i potser la ment, preparats. La nostra societat considera que una persona assoleix la maduresa física als divuit anys, quan es donen per conclosos els canvis associats a la pubertat. Els joves neandertals maduraven abans, en concret, als quinze anys. Així ho assegura un equip de científics de l’Institut d’Investigacions CRNS de París després de comparar centenars de dents fossilitzades de neandertals, Homo sapiens i altres tipus d’homínids. L’estudi mostra que aquesta espècie tenia un període de desenvolupament dental curt, ja que formava la seva corona el 15 % més ràpidament que els homes moderns. Per tant, malgrat que tenien un cervell gran, el seu període biològic de desenvolupament era més curt del que es podria esperar atenent als patrons detectats en els homínids anteriors. Fins aleshores, el volum del cervell era proporcional al temps de maduració que havia tingut l’individu.

El volum del cervell d’un nadó neandertal en el moment del part era aproximadament de 400 ³, exactament igual que els dels nounats actuals, tot i que el crani i l’esquelet presentaven una morfologia considerablement més robusta i llarga. Probablement, aquest límit evolutiu del cervell^[48] ja s’havia assolit amb els darrers ancestres de l’Homo sapiens i l’home de Neandertal, uns 500.000 anys enrere. Després del naixement, l’encèfal del neandertal en l’etapa infantil creixia més ràpidament que el nostre, però el volum definitiu no s’assolia fins a l’edat adulta. Fet i fet, el període total del desenvolupament cerebral resulta ser el mateix que en els homes moderns.

Ens queda el dubte de saber si realment els neandertals no van arribar a ser avis, és a dir, si van topar amb la frontera mortal dels quaranta anys. Una hipòtesi suggereix que els neandertals estaven sotmesos a un estrès demogràfic brutal i a unes condicions de vida tan dures que hauria impedit als més vells reaccionar davant períodes de sequera, hiverns massa freds, epidèmies o escassetat de recursos naturals per alimentar-se. Només els joves i forts haurien sobreviscut.

Al jaciment de Kaprina (Croàcia), s’hi van trobar restes d’una vuitantena d’individus neandertals i d’homes anatòmicament moderns, els quals haurien ocupat aquest abric entre els 100.000 i els 20.000 anys enrere. L’anàlisi dental per a l’estudi de la mort d’aquests individus aboca conclusions demolidores per als neandertals. Per cada deu adults joves trobats, només quatre superaven els trenta anys, mentre que en el cas dels Homo sapiens que van viure fa 30.000 anys, per cada deu adults joves, se’n computa una vintena que superen els trenta anys.

Per als qui defensen que hi va haver neandertals més longeus, l’explicació a la inexistència de proves en el registre fòssil respon a un error dels científics en el càlcul de les edats dels fòssils, i que, en realitat, els individus tindrien més anys dels que se’ls ha atribuït. En aquest sentit, és possible que, a partir d’un grau determinat de desgast dental o de modificació de la símfisi púbica, l’indicador de l’edat de mort s’hagués estabilitzat i gairebé no hagués canviat amb el pas del temps. Així, una dent tant podria pertànyer a un individu de trenta anys com a un de quaranta-cinc.

Altres investigadors^[49] troben raonable pensar que la majoria dels possibles candidats a formar part d’aquest col·lectiu d’avis, els més vells i els discapacitats adults, van morir lluny del seu campament, durant els desplaçaments estacionals o les migracions. Això explicaria la inexistència de fòssils d’aquesta edat en els jaciments estudiats. La probabilitat que es produís la mort d’un ancià era molt més elevada durant un dels desplaçaments nòmades que quan el grup estava estabilitzat en una cova.

En tot cas, la seva gran facultat adaptativa per superar els canvis del seu entorn natural i social li va atorgar una longevitat que altrament no hauria assolit.