Africans o europeus?

Així doncs, la mare pàtria dels europeus actuals va ser l’Àfrica, o potser som una generació més de les successives poblacions genuïnament europees que van habitar el vell continent des de fa 1,8 milions d’anys? La majoria de científics advoquen pel continent africà com el bressol de la nostra humanitat, però encara avui es manté viva la hipòtesi que defensa que som descendents directes de l’home de Neandertal, el darrer europeu abans de l’arribada dels Homo sapiens.

La primera opció es correspon amb la teoria Out of Africa i postula dues línies d’evolució humana, la dels Homo erectus (ergaster) de l’Àfrica, que seria l’origen dels homes moderns actuals de tot el món, i la dels Homo erectus d’Europa (Homo antecessor), que hauria donat lloc al llinatge dels neandertals. Encapçalada pel britànic Christopher Stringer, parteix de la premissa que l’origen dels humans moderns cal cercar-lo a l’Àfrica fa entre 200.000 i 100.000 anys.

Per als multiregionalistes, encapçalats pel nord-americà Milford Wolproff, la clau de volta de la història humana rau en les variacions físiques regionals, que, al seu parer, ja s’aprecien en cranis d’Homo erectus i que perduren amb poques variacions fins a formar els grans grups humans actuals. Els qui rebutgen aquesta teoria es demanen com és possible que en diferents parts del món les poblacions arcaiques evolucionessin en paral·lel donant com a resultat les poblacions actuals, molt semblants entre elles. Els seguidors de Wolproff responen argumentant que tot i que les poblacions evolucionaven a Austràlia, Àsia, Àfrica i Europa, hi havia un fort moviment de gens que connectava aquestes regions i permetia una certa evolució convergent o almenys en paral·lel.

No parlen de grans migracions sinó del flux gènic. Aquest fenomen es produeix quan dues poblacions geogràficament pròximes estan en contacte de manera que alguns individus es creuen entre ells i passen una certa quantitat dels seus gens d’una població a l’altra. Si aquest procés es repeteix al llarg de generacions, els gens poden arribar d’un extrem a l’altre del món sense que les persones s’hagin desplaçat pràcticament. La hipòtesi és difícil de sostenir si tenim en compte que durant la major part de la història, i en especial durant els períodes glacials, les poblacions humanes han estat més o menys aïllades i han tingut un pes demogràfic petit. La teoria multiregionalista topa amb un altre problema per a la seva validació, i és que el registre fòssil en cap cas no indica que hi hagi continuïtats regionals.

Els arguments dels multiregionalistes també trontollen en els laboratoris. L’investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) Carles Lalueza, expert en paleogenètica, recull en el seu llibre Missatges del passat l’anàlisi d’una mostra triada a l’atzar de seqüències de la regió de control de l’ADN mitocondrial pertanyent a diferents poblacions humanes. La conclusió que n’extreu rebat totalment els arguments de l’origen multiregionalista de l’Homo sapiens: «La humanitat és en general molt similar genèticament, la qual cosa indica un origen relativament recent per a la nostra espècie». Lalueza troba ben notable la uniformitat genètica de les poblacions europees, però remarca que, curiosament, es detecten aspectes clau com ara un individu xinès que té la mateixa seqüència que dos bascos i dos anglesos. Per contra, s’observen variacions considerables entre dues poblacions africanes, els pigmeus del centre d’Àfrica i els !kung del desert del Kalahari. Així, Lalueza conclou que res no fa suposar que l’origen de la diversitat genètica observada pugui remuntar-se a més d’un milió d’anys com sostenen els multiregionalistes.

Com ha succeït en moltes altres àrees de la ciència, les dades genètiques derivades de l’estudi de l’ADN han estat de gran ajuda per aclarir algunes incògnites sobre l’origen de l’ésser humà. La primera base molecular per sostenir la teoria de les arrels africanes de l’home modern data del 1986, quan un grup d’investigadors encapçalats pel neozelandès Allan Wilson va concloure que tots els homes i dones actuals semblaven compartir part de la seva herència genètica amb l’Eva Africana^[62] o Eva Mitocondrial, sobrenom amb què es va denominar el nostre hipotètic ancestre comú femení. Utilitzant el concepte de rellotge molecular, i tenint en compte els amplis marges de variació que provoquen les incerteses en el càlcul de la taxa de variació de l’ADN mitocondrial, l’equip de científics va inferir que aquest avantpassat comú a tota la humanitat actual havia viscut en algun moment entre fa uns 142.500 i 285.000 anys, o com a mitjana, fa 200.000 anys. El fet que un bon nombre d’individus de poblacions molt allunyades fossin genèticament semblants també demostrava que les classificacions racials no tenien una base genètica que les suportés.

La teoria de l’Eva Africana va ser durament criticada pels multiregionalistes, que aleshores tenien una gran força. Van desacreditar-ne els resultats al·legant que una mostra d’ADN de 147 persones de tot el món no era representativa de la humanitat. L’equip de Wilson va contraatacar aleshores amb un nou estudi, aquesta vegada a partir de la seqüència de nucleòtids d’un fragment de l’ADN mitocondrial corresponent a la regió de control. Els investigadors van optar per aquesta mostra perquè és una regió no codificant, és a dir, que les mutacions només s’acumulen en funció del temps.

Per tant, es pot utilitzar com un veritable rellotge molecular. I novament els resultats van indicar que la humanitat actual en la seva totalitat tenia un origen recent. Tots els genomes mitocondrials es podien remuntar a un d’inicial. Per calibrar el rellotge molecular humà, els científics havien utilitzat la seqüència de l’ADN mitocondrial de l’espècie actual més pròxima a la nostra, el ximpanzé. Aquesta vegada, el resultat de la comparativa va ser més precís, ja que va situar l’origen de la humanitat actual entre 160.000 i 249.000 anys.

Malgrat tot, els multiregionalistes van continuar desacreditant els estudis genètics, i exigien proves fòssils sobre l’origen recent de l’home modern. Tots els estudis genètics posteriors han ratificat les conclusions aparegudes a la dècada dels vuitanta, i no s’ha trobat ni un sol indici que, com postulen els detractors de la teoria de l’ èxode africà, l’origen de la diversitat genètica que s’observa es pugui remuntar a més d’un milió i mig d’anys.

El 1997, aquesta teoria va ser novament reforçada per la genètica. Per primera vegada, un equip de científics va recuperar la seqüència d’ADN mitocondrial d’un fòssil neandertal. Els resultats de l’estudi, dirigit pel biòleg suec Svante Pääbo, van corroborar allò que ja era evident: els neandertals no van evolucionar fins a convertir-se en els europeus moderns, sinó que constitueixen una altra humanitat genuïnament europea que es va extingir com a espècie fa uns 28.000 anys. Són, doncs, una branca morta dins de l’arbre familiar de la humanitat.