Ornaments i pigmentació de la pell

SSembla clar que el cervell dels neandertals estava prou desenvolupat per donar lloc a un pensament simbòlic complex. Ara bé, aquestes capacitats, es van traduir en formes d’expressió artística quotidianes?

Fa uns dos milions d’anys, els homínids que van colonitzar la sabana van començar a utilitzar pigments per protegir la pell dels raigs de sol. Molts mil·lennis després, uns 300.000 anys enrere, a l’Àfrica els Homo ergaster i els Homo sapiens arcaics haurien ampliat els usos dels pigments dotant-los d’una significació social i simbòlica. En les societats tradicionals, aquests colorants poden tenir la funció de protectors màgics i religiosos, per tal d’establir un diàleg entre els homes i el món de les divinitats o bé per protegir-los dels mals esperits. En aquest sentit, l’ocre vermell actua com a succedani de la sang humana, font de vida. Els tatuatges també poden ser signes de pertinença a una tribu o indicadors d’estatus social, diferenciant els individus per sexe, prestigi o coratge, però també per rebutjar-los i marginar-los. Els ocres també poden servir per fer dibuixos o pintures en suports caducs, com ara les escorces o les pells, que no deixen cap resta. Si bé no existeix cap indici arqueològic que permeti aclarir si les vestimentes dels neandertals tenien connotacions socials o simbòliques particulars, la presència d’ocres en els jaciments mosterians com a mínim permet especular si van ser emprades com a pintures corporals.

En l’actualitat es coneixen una quarantena de jaciments europeus associats a restes neandertals que presenten dipòsits de colorants, i el seu ús augmenta en nivells châtelperronians. La majoria dels pigments conté exemples clars de marques de raspat, per bé que, amb més freqüència, hi ha traces d’haver estat fregats amb un material suau. Per a molts investigadors, aquests indicis constitueixen proves suficients per sostenir que la utilització dels pigments com a element de comunicació no és un tret específic dels homes moderns sinó que, amb finalitats decoratives, intimidatòries, rituals o d’identificació personal o ètnica, ha estat una constant al llarg de història del gènere humà i que, en menor o major grau, esdevé el símbol d’una idea. Altres estudiosos qüestionen sistemàticament el seu valor com a expressions de caràcter simbòlic per la seva heterogeneïtat i escassetat si es compara amb l’ampla distribució durant el paleolític superior.