Utilització conscient del foc

Allò que realment diferencia l’home dels altres animals és el foc, perquè és a partir del seu ús planificat i intencionat que som capaços de transformar la natura per sobreviure. El salt de la domesticació a la socialització del foc —és a dir, a la generalització de l’ús d’aquest element en la quotidianitat— no es va esdevenir de manera clara fins fa uns 200.000 anys. Els grans valedors d’aquesta transformació van ser els neandertals. A partir d’ara, el foc centralitzarà bona part de les tasques del campament i els homínids estructuraran l’espai per adaptar-lo a les seves necessitats i no pas a l’inrevés. Ja no són esclaus del seu entorn. Han après a treure-li el màxim de profit.

Els neandertals van trobar el camí una mica més aplanat gràcies a l’experiència d’altres homínids amb el foc. La naturalesa havia deixat moltes pistes als humans, però calia que aquests les interpretessin. Fa 1,5 milions d’anys, els homínids que habitaven el continent africà estaven en contacte amb el foc. Havien estat testimonis d’erupcions volcàniques i d’incendis a la sabana provocats pels llamps. Sabien que la lava incandescent arrasava la vegetació al seu pas. Aquell estrany fenomen natural els podia aportar molts beneficis en la seva lluita per la supervivència diària en un entorn hostil, però encara quedava un llarg camí per recórrer abans que en comprenguessin la magnitud. Més tard van descobrir que podien capturar les flames naturals apropant-hi un tros de fusta, la qual es transformava en una torxa que podia il·luminar una cova, guiar en el camí o espantar animals.

Tot i que alguns investigadors sostenen que l’home de Neandertal encara no el feia servir —en concordança amb la teoria que nega la capacitat de parla i de pensament simbòlic a aquesta espècie perquè aquestes capacitats van molt associades a l’ús de fogueres—, les evidències fòssils constaten que no només l’havia domesticat, sinó que la seva vida social s’articulava entorn d’aquest recurs natural. Va construir veritables fogars, alguns envoltats totalment o parcialment de pedres i altres de construïts amb voluntat de permanència amb lloses que complien una funció d’atrapar i mantenir l’escalfor. El fet de posseir el foc fa pensar en una ment superior que pertany a un ésser humà amb llenguatge i intel·ligència social i tècnica. Unes característiques que els neandertals han demostrat posseir.

Els homes prehistòrics van utilitzar dues tècniques per obtenir les espurnes de foc: la percussió i la fricció. Colpejaven dues pedres de naturalesa diferent, una contra l’altra, com ara el sílex, la roca més utilitzada per fer eines en tots els àmbits arqueològics, i la pirita, amb un alt contingut de ferro. Les espurnes es projecten sobre un material inflamable, el qual abranda a la vegada un combustible més durable. O potser es van decantar més pel sistema de fricció. En aquest cas, haurien disposat de dos bastons de fusta que encaixaven l’un amb l’altre i feien girar el més petit, el qual es trobava dins de l’altre, el més ràpidament possible fins a generar les espurnes.

Si la natura havia disposat proves per tal que els homes s’adonessin de la importància del foc com a recurs natural, també havia previst d’abastir-los dels materials necessaris per produir-lo i domesticar-lo. En el seu entorn, els neandertals hi van trobar tota mena de matèries seques inflamables que els permetien provocar un foc, com ara l’esca, l’escorça dels saücs, les fulles dels arbres, la molsa o els encenalls de fusta. I quan el foc ja estava encès, calia mantenir-lo viu. Els neandertals recol·lectaven fusta de diferents tipus d’arbres, com també turba i carbó mineral. I quan aquests combustibles escassejaven o no estaven disponibles, se servien d’ossos —el foc arrenca més difícilment amb l’os, però per contra és un tipus de combustible menys sensible a la humitat—, de greix, del moll de l’os d’algun animal i fins i tot dels excrements de cavall.

Que el foc és un element socialitzador i que, si no hagués estat domesticat, l’evolució humana hauria anat per un altre camí, sembla ja indubtable. La informació que ha aportat el jaciment de l’Abric Romaní ha estat de vital importància a escala internacional per sostenir una afirmació tan rellevant per a l’evolució humana. Aquest conjunt presenta unes condicions sedimentàries excepcionals que han permès salvaguardar moltes proves arqueològiques de gran valor. El pas de l’aigua pels diferents estrats va protegir i mantenir en condicions òptimes fins a un centenar d’eines de fusta i quatre-cents fogars^[40], al voltant dels quals es van trobar trossos de carbó, cendra, restes d’ossos cremats i pedres que encerclaven els fogars. L’equip d’arqueòlegs, dirigits pel paleoantropòleg Eudald Carbonell, ha destapat diversos nivells d’ocupació d’aquest abric rocós i ha constatat un ús jerarquitzat de l’espai a través de fogars centrals i fogars domèstics especialitzats per a tasques força concretes. Una riquesa que fa únic aquest jaciment a tot el món per a l’estudi del foc i la seva funció estructuradora de la vida social dels homes prehistòrics. A l’Abric, els neandertals van explotar al màxim les propietats del foc, que els va permetre allargar el dia i seguir treballant durant la nit, estrènyer vincles amb el grup a la vora del foc, fabricar eines de més bona qualitat i també transformar els aliments i conservar-los. A la vegada, el control del foc els va permetre desplaçar-se quan els va caldre a zones més fredes. I, per descomptat, també va ser la clau d’entrada a les coves, fins aleshores fosques i perilloses a ulls dels homes.

L’Abric Romaní és un dels pocs jaciments del món on és possible apreciar l’evolució cultural de l’home i constatar de manera empírica que la complexitat humana és força anterior a l’Homo sapiens. I encara aporta una altra dada rellevant amb relació a la domesticació del foc. I és que els neandertals no només eren hàbils caçadors sinó també bons llenyataires. Utilitzaven la fusta per confeccionar instruments per a la caça, la recol·lecció i l’ús domèstic. L’any 2006, s’hi van descobrir restes de pollancres, verns i pins que van ser tallats per neandertals. D’entre tots els arbres, el més gran fa 40 centímetres de diàmetre i té 56.000 anys, i es dedueix que estava tallat a posta perquè mentre la base del tronc, d’un metre d’alçada, romania vertical, les branques estaven disperses al voltant. Els nostres homes no es limitaven a recollir fusta podrida del bosc sinó que aprofitaven els arbres frescos que creixien a la vora de l’abric. Fins aleshores, només s’havien localitzat arbres tallats en jaciments del neolític i del paleolític superior. Una sorpresa més de la civilització neandertal.

Molt abans que aquest jaciment de Capellades hostatgés els neandertals que van disposar curosament fins a quatre-cents fogars, l’ús controlat del foc ja estava consolidat als territoris que avui són el País Valencià. Els neandertals que van ocupar la cova de Bolomor^[41] en els moments que corresponen a la glaciació del Riss, fa uns 150.000 anys, i també la cova Negra^[42] i la cova del Salt^[43], van deixar abundants restes de llars i de combustions que permeten establir les característiques dels focs d’aquestes dates. Eren focs senzills, poc estructurats i amb diverses funcions i, a diferència dels focs creats pels habitants del territori de la Catalunya actual, no van donar lloc a un ús estructurat de l’espai sinó que canviaven reiteradament de posició al cap d’un període més o menys breu. La cova de Bolomor també ha ofert un dels primers testimonis d’Europa de l’ús i domesticació del foc entre els 250.000 i els 300.000 anys, que donarien per bona la hipòtesi que el foc ja era una tecnologia dominada per l’home del paleolític inferior.

Probablement, la cocció dels aliments va canviar alguns aspectes anatòmics i metabòlics dels neandertals. D’entrada, sabem que els aliments cuits, sobretot els vegetals, són més fàcils de mastegar i més digeribles. A més a més, determinats vegetals no es poden menjar crus per la seva toxicitat, però un cop cuits són totalment comestibles. Així doncs, el ventall de possibilitats gastronòmiques s’amplia i la dieta neandertal esdevé més variada i rica. No hi ha cap dubte que la ingesta d’aliments cuits va afavorir el desenvolupament del seu cervell, que rebia una aportació energètica més elevada. Els neandertals van domesticar el foc fins al punt que coïen amb diferents tècniques, amb brases, amb cendres, a la pedra o al mateix terra. També haurien bullit aliments com determinats vegetals, estómacs de remugants i altres parts membranoses de la cacera amb l’ajut de pedres calentes dipositades a l’aigua o en recipients resistents al foc. A més a més, el foc els va permetre conservar la carn durant més temps i poder transportar-la quan el grup havia de deixar el campament. Els fogars encara van tenir un altre ús que posa de manifest fins a quin punt els neandertals tenien una vida perfectament estructurada. En alguns hi abocaven la brossa per cremar-la i netejar els campaments.