I si fossin part de nosaltres?

La comunitat científica dóna per evident la desaparició d’aquesta espècie genuïnament europea i ratifica l’origen africà de l’Homo sapiens. Hi ha, però, un nombre reduït de científics que no es plantegen aquesta pregunta, perquè sostenen que els neandertals encara viuen en el nostre ADN. Defensen la dissolució de la població neandertal dins la de l’Homo sapiens per l’acoblament fecund, fet que explicaria la seva desaparició com a espècie pura. D’aquesta manera, el patrimoni genètic dels neandertals hauria contribuït^[9] a perfilar el que posseeix l’home modern.

El jove antropòleg quebequès Eugène Morin va reivindicar en un estudi publicat el 2008 una tesi abanderada des de la dècada del 1950. «Els neandertals no van ser esborrats del tot. Nosaltres emergim d’ells», afirma aquest investigador. Segons la seva tesi, un canvi climàtic relativament ràpid va comportar una reducció dràstica de la biodiversitat i, de retruc, la d’animals per caçar. Aquesta situació de competència amb els homes anatòmicament moderns hauria provocat «una caiguda de la densitat poblacional dels neandertals fins a generar un coll d’ampolla poblacional en el qual la diversitat genètica es va reduir i va permetre estranyes mutacions». I encara caldria sumar-hi el fet que les dures condicions de vida haurien forçat els neandertals a deambular més lluny per cercar aliments i expandir la seva xarxa social de protecció. Això també hauria ajudat a estendre les tendències genètiques trobades en els humans moderns i l’ús més complex de les eines i pintures rupestres. En aquest context, alguns grups neandertals van començar a evolucionar cap a humans moderns, mentre que altres no ho van fer i van desaparèixer. Cal remarcar que la teoria de Morin no ha tingut gaire repercussió en els àmbits científics, en considerar-se del tot refutada per la multitud d’estudis dels darrers anys sobre la diferenciació dels codis genètics de neandertals i sapiens.

Camille Arambourg, antic director de l’Institut de Paleontologia Humana de París, ja va defensar aferrissadament aquesta teoria durant les dècades del 1950 i el 1960. Aleshores va respondre les dures crítiques de la comunitat internacional adduint que aquells qui no reconeixien aquesta evidència «obeïen manifestament a obscures consideracions metafísiques. La naïf i lamentable vanitat humana es nega a admetre que el rei de la creació hagi tingut per ancestre el neandertal, tan proper encara a la humanitat, en el qual hom voldria veure-hi una branca morta o degenerada, sense vincle amb l’Homo sapiens».

A dia d’avui, no s’ha trobat ni un sol indici de presència d’ADN mitocondrial dels neandertals en l’historial genètic dels primers homes moderns. Els estudis^[10] més avançats evidencien que neandertals i homes anatòmicament moderns pertanyen a dues espècies diferents i, per tant, no hi ha possibilitat de descendència conjunta fèrtil. Des que se’n va descobrir el primer fòssil el 1856, l’interrogant sobre l’extinció dels neandertals centra els debats més intensos. Les hipòtesis per desfer l’enigma s’enriqueixen a mesura que els investigadors descobreixen noves pistes en els registres fòssils i en la genètica. La baixa fecunditat i l’elevada mortalitat, les modificacions del clima i de la fauna, el xoc que va representar confrontar-se a una altra humanitat desconeguda o l’estancament tecnològic són les peces amb més possibilitats de formar part d’un trencaclosques que, de fet, mai no encaixarà del tot.

Fos quina fos la causa o el conjunt de causes que van propiciar la desaparició dels neandertals, el triomf dels sapiens no es podia preveure, i si les circumstàncies climàtiques haguessin estat diferents, tal vegada la història també hauria estat una altra. Potser va ser determinant la seva inferioritat demogràfica conjuntural, relacionada amb els anteriors màxims glacials i el període d’inestabilitat climàtica de fa uns 40.000 anys a Europa. L’anàlisi genètica de les restes d’altres espècies de mamífers contemporanis, com els óssos o els lleons cavernaris, indica que aquest període climàtic va propiciar la pèrdua progressiva de diversitat genètica en aquestes espècies. Sens dubte, la menor disposició de caça per alimentar-se també va contribuir en certa mesura a l’extinció dels neandertals.

Les diferències d’ordre social o cultural també hi haurien tingut una certa influència. Però, i si l’espècie ja estava genèticament condemnada a desaparèixer? Carles Lalueza, investigador del Projecte Genoma Neandertal i membre de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), apunta que el factor clau en la seva desaparició té a veure amb «la baixa densitat poblacional i l’extremadament baixa diversitat genètica de les poblacions neandertals, molt menor que la dels humans actuals i fins i tot que la dels europeus actuals». Aquest biòleg expert en paleogenètica exemplifica la tesi amb el cas de dos individus neandertals, un de Croàcia i un altre d’Alemanya. Separats per 850 quilòmetres, presenten exactament la mateixa seqüència d’ADN mitocondrial. Aquesta coincidència seria pràcticament impossible de trobar en el codi genètic de dos europeus actuals triats a l’atzar. Lalueza argumenta que les minves de població o els factors que destorben demogràficament espècies amb tan poca diversitat empenyen directament a l’extinció: «La competència amb els nostres avantpassats els devia conduir a l’extinció, tot i que les causes intrínseques d’aquest final rauen en els propis gens i la pròpia història evolutiva».