El mite del ’NeanderSapiens’

No importa qui va ser el meu pare. Allò important és que recordo qui ho va ser.

ANNE SEXTON, poetessa nord-americana (1928-1974)

LLa hipòtesi que s’hagi produït un mestissatge genètic entre neandertals i sapiens encara causa una gran fascinació, malgrat que ni la paleontologia ni la genètica no han trobat cap indici vàlid d’hibridació entre ambdues espècies. Diversos estudis filogenètics duts a terme a partir d’ADN^[22] mitocondrial d’una àmplia varietat de poblacions humanes modernes i l’extret a partir de les restes fòssils neandertals que presentaven un estat de conservació adequat han determinat amb força fiabilitat que no han aportat material genètic a la nostra espècie. És a dir, que en el nostre historial genètic no hi ha la petjada de cap altra humanitat. Els híbrids de neandertals i sapiens, d’haver existit mai més enllà de la nostra imaginació, haurien estat estèrils, i per tant, no haurien deixat descendència.

Si la baula perduda entre els micos i els humans va ser una de les obsessions de la ciència durant moltes dècades, jugar a imaginar com seria una criatura nascuda d’una mare neandertal i un pare sapiens ha omplert pàgines i pàgines d’assaigs científics. La descoberta el 1998 d’un esquelet infantil en un abric rocós de Portugal, a la vall de Lapedo, es va convertir en una icona. Datat en uns 24.500 anys, aquestes restes d’un infant de quatre anys presentaven trets corporals considerats inusuals dins els cànons de l’home modern que havia arribat a Europa tot just feia 15.000 anys. El vailet tenia les extremitats força curtes en proporció al tronc, una mandíbula prominent i altres trets facials que feien pensar en una barreja genètica.

Els descobridors, un equip d’arqueòlegs dirigits per João Zilhão, director de l’Institut d’Arqueologia de Lisboa, creien que havien trobat un dels tresors més valuosos, sinó el més preuat, per desxifrar l’enigma neandertal. Per això es van posar en contacte amb el prestigiós paleoantropòleg nord-americà Erik Trinkaus, una de les màximes eminències mundials en l’estudi dels neandertals, qui va catalogar la resta fòssil com «la primera prova que els Homo sapiens i els neandertals es van aparellar». La conclusió va tenir un gran impacte en la comunitat internacional, ja que, de confirmar-se que Lagar Velho 1, com es va batejar l’infant, era el producte de la hibridació d’una mare neandertal i un pare sapiens, implicaria que uns i altres formaven part d’una sola espècie i no dues, com creia la major part dels paleontòlegs.

Però els supòsits anaven més enllà. Trinkaus va aventurar aleshores: «Possiblement els europeus actuals tenen gens neandertals incorporats al seu ADN». Un nen de quatre anys estava obligant la ciència a reescriure tota la història dels Homo sapiens! La hipòtesi posava en entredit la teoria Out of Africa àmpliament acceptada per la majoria de paleontòlegs, la qual sosté que tota la humanitat actual descendeix dels Homo sapiens originaris de l’Àfrica i que els neandertals es van extingir al vell continent sense descendència.

La tesi de Trinkaus i Zilhão grinyolava. En primer lloc, el vailet no seria un híbrid directe, perquè feia uns 5.000 anys que els darrers neandertals havien desaparegut, sinó la conseqüència de moltes generacions de creuaments entre aquests dos grups humans. D’altra banda, ja es coneixia la primera seqüència^[23] d’ADN de neandertal, obtinguda el 1997, la qual apuntava justament en el sentit contrari: els neandertals havien arribat al final de la seva evolució biològica. En conseqüència, aquests haurien desaparegut sense deixar petjada genètica en cap altra humanitat. L’episodi del nen híbrid va acabar en batussa científica. Es van succeir les desqualificacions mútues entre el bàndol que mantenia que s’havia de parlar d’Homo neanderthalensis per referir-se a l’home de Neandertal, i el que apostava per Homo sapiens neanderthalensis. Per al primer grup, des d’un punt de vista biològic, no seria possible un NeanderSapiens perquè dues espècies diferents no tenen descendència^[24] fèrtil, mentre que per als defensors de la segona via era perfectament viable perquè els neandertals pertanyien sense cap mena de dubte a la mateixa espècie.

Amb les restes fòssils trobades a Portugal era molt difícil diagnosticar un cas d’híbrid. Les principals diferències morfològiques entre un grup humà i un altre es troben al crani, i no es va trobar. Només es disposava de la mandíbula, i els seus trets no eren indicadors de grans modificacions. Cal afegir-hi a més el fet que l’esquelet pertanyia a un infant que encara no hauria finalitzat el desenvolupament, i bé podia ser que les seves extremitats més curtes en proporció al tronc s’haguessin proporcionat més quan el menut hagués crescut. En paleontologia, no sempre hi ha prou amb les diferències anatòmiques constatades a partir de l’anàlisi dels ossos per tal de distingir dues espècies. La genètica és la ciència que, amb més probabilitat, permet fer aquesta distinció. Cal tenir l’ADN, però com més vells són els ossos, més difícil és obtenir-lo sense que aquest s’hagi contaminat d’un altre de contemporani.

En el cas de Lagar Velho, potser l’ADN hagués pogut resoldre el misteri, però fou impossible recuperar-lo atesos l’escàs contingut proteic i el mal estat de conservació en què es trobava el conjunt fòssil. L’investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) Carles Lalueza, expert en paleogenètica, sosté que hauria estat impossible determinar si es tracta d’un híbrid a partir de les restes fòssils. L’historial que ens mostren els ossos no és tan sols el resultat dels gens, sinó també del desenvolupament embrionari, l’entorn i els factors climàtics, a més d’altres paràmetres que impedeixen dibuixar amb precisió com seria una combinació híbrida. En tot cas, Lalueza posa de relleu que no hi ha cap llei genètica que descrigui quin és el resultat final d’un mestissatge, i destaca que no hi ha cap evidència d’hibridació entre sapiens i neandertals, i sí moltes evidències que fan pensar en el fet que no va produir-se.

Després de grans polèmiques i baralles inacabables pel cas de Lagar Velho —Trinkaus va perdre el seu millor amic per diferències de criteri—, hi va haver consens majoritari entre la comunitat científica a establir que es tractava d’un humà modern, amb una antiguitat de 25.000 anys però que havia retingut característiques arcaiques que són més freqüents en els neandertals. El màxim avalador del nen híbrid, Erik Trinkaus, encara manté que existeixen diversos casos de mestissatge genètic entre neandertals i sapiens, i afirma que el que veritablement va succeir fa entre 40.000 i 28.000 anys enrere és que els neandertals van ser absorbits genèticament dins de l’abassegadora població d’humans moderns, els quals van arribar fins a Europa des de l’Àfrica.

Després del vailet de Lagar Velho, hi va haver altres candidats a ser la prova definitiva del creuament. Trinkaus no va desistir en l’intent i el 2007 va anunciar un nou cas d’hibridació, aquesta vegada a Romania. Es va trobar un crani de prop de 30.000 anys amb certes característiques similars als humans moderns, com ara el volum, la forma del nas i de la cara, tot i que també presentava un front molt més pla, inclinat enrere, amb els molars molt més grossos i un tercer molar amb puntes molt irregulars i complexes, característiques típiques del neandertal. Trinkaus i el seu equip van defensar que la troballa confirmava l’existència d’híbrids a Europa, ja que, malgrat que amb el nen de Portugal es podia adduir que encara no havia acabat el seu desenvolupament motriu, el crani romanès pertanyia a un adult i ja no es podien esperar canvis morfològics. Però com ja va passar amb Lagar Velho, els nous híbrids no van ser ben rebuts per la comunitat científica. Es tractava d’un cas més de diversitat de la nostra espècie sense més rellevància.