L’extinció: estem sols al món

Sic tibi terra levis
Que la terra et sigui lleu.

Epitafi romà per als éssers estimats

Arribarà un dia —no massa llunyà, per cert— que d’aquí allà es comptin per milers els anys en què les races humanes civilitzades hauran exterminat i reemplaçat totes les salvatges escampades pel món […]. I aleshores la llacuna serà encara més considerable, perquè no existiran baules intermèdies entre la raça humana que prepondera en civilització —és a dir: la raça caucàsica i una espècie de mico inferior, per exemple, el papió—, en tant que en l’actualitat la llacuna només existeix entre el negre i el goril·la.

CHARLES DARWIN (1809-1882)
L’ origen de les espècies.

Semblaven preparats per superar qualsevol obstacle. La natura els havia obsequiat amb un cervell voluminós, un cos musculat i potent i la capacitat d’emocionar-se, de conèixer i de crear un món simbòlic més o menys complex. I van saber explotar aquests avantatges: es van dotar d’una estructura social ben articulada i d’una tecnologia que durant 200.000 anys els va permetre mantenir el poder absolut a Euràsia. Ni tan sols les oscil·lacions climàtiques, amb puntes de fred extrem, mai no els van fer trontollar. Però fa 60.000 anys, la irrupció al Pròxim Orient d’uns forasters provinents de l’Àfrica va començar a desestabilitzar el regnat neandertal^[3]. Al cap de 20.000 anys, els antics nouvinguts van iniciar la gran expansió per Europa i, en poc més de deu mil·lennis, els Homo sapiens, també anomenats cromanyons^[4] —o homes anatòmicament moderns—, es van quedar sols al món. Què va passar en aquest interval de temps perquè una humanitat consolidada s’esvaís del planeta per sempre?