Diferents llars per a diferents necessitats

Els neandertals triaven la ubicació dels seus hàbitats en funció de la proximitat als recursos indispensables per a la vida quotidiana: l’aigua, la fusta per fer foc, la disponibilitat de caça major i els recursos naturals necessaris per fabricar els estris lítics. Però també hi influïa, com hem comentat, el grau de protecció que oferís l’indret respecte als predadors i el camp de visió que permetés detectar els moviments de les seves futures preses per tal de planificar la caça. Es van desenvolupar fins a tres models d’assentaments, que anaven des de senzills camps base estacionals fins a grans estructures per a estades prolongades. S’organitzaven a l’entorn d’una cova, d’un abric rocós o d’un campament a l’aire lliure, aquests dos últims distribuïts sobretot per les valls fluvials, prop de les àrees amb caça abundant i de l’aigua. Les coves van ser ocupades en la seva pràctica totalitat, des de les muntanyes de l’Iraq fins a la península Ibèrica, i en ocasions també van fer la funció de cementiri.

La construcció dels campaments, en la qual participaven tant homes com dones per accelerar-ne el procés, suposava una gran despesa energètica i de temps per al grup. Per treure profit del gran esforç, es produïen noves ocupacions per part del mateix clan o d’altres en els cicles estacionals següents. Però la seva exposició directa als fenòmens naturals feia més vulnerables aquests assentaments. Com van resoldre aquest desavantatge? Van adaptar estructures per protegir-se de les inclemències i dels possibles atacs animals encerclant la zona habitada amb pedres, fustes i pells. Quan mancava la fusta, sobretot en les grans planures de l’Europa central i oriental, els neandertals van recórrer a un material substitutiu: els ossos de mamuts i de rinoceronts.

Els campaments estaven perfectament organitzats, i sobretot a partir dels 60.000 anys, ja presentaven una estructuració clara de l’espai domèstic. Cada mena d’activitat tenia lloc en una àrea clarament delimitada: espais per tallar la pedra, per tractar la carn de la caça, per a la preparació dels aliments i la seva cocció en fogars, per dormir, per abocar les deixalles i per emmagatzemar els aliments. Sovint, per delimitar aquesta mena d’estances, es van utilitzar fileres de pedres i fins i tot tires de pell unides per una estructura de fusta.

L’Abric Romaní (Capellades, l’Anoia) ens ofereix un excel·lent testimoni de campament neandertal. Datat en 55.000 anys, presenta una divisió d’àrees de treball ben organitzades al voltant de fogars, espais per a la fabricació d’eines lítiques, zones de neteja i nombrosos objectes de fusta que han fossilitzat en positiu i en negatiu gràcies al carbonat càlcic dels travertins de Capellades. Es tracta de planxes planes a mode de safates i objectes apuntats amb diferents tipus de desbastat, possiblement pales per cavar i javelines. La troballa confirma la importància de la fusta, del foc i de les activitats de caça i recol·lecció en la vida diària dels neandertals.

En aquest campament es van registrar ocupacions amb una durada d’uns quinze dies, segons els càlculs dels seus investigadors, i també estades molt més breus, potser d’un o dos dies, en què els ocupants es van limitar a menjar els aliments que acabaven de recollir. El congost de Capellades és un punt de pas a través de la vall de l’Anoia entre la Depressió Central Catalana i la costa, dues zones amb climes diferents i amb recursos alimentaris diferenciats segons l’ època de l’any. Aquest enclavament va ser un punt de pas important de les migracions estacionals dels neandertals. Així ho demostren les troballes d’eines fabricades amb minerals que no són originaris de la zona sinó que provenen d’uns vint-i-cinc quilòmetres al nord.

La construcció de les llars al paleolític superior^[45] va experimentar un canvi força radical amb la consolidació de l’Homo sapiens. La tecnologia havia avançat de manera extraordinària sobretot pel que fa a les tècniques aplicades a la construcció d’habitatges, adaptades als paisatges, els climes i els recursos naturals no utilitzats fins aleshores. Van aparèixer nous tipus d’eines vinculades a la construcció, com ara cisells, perforadors, agulles amb cap, escales, xarxes i martells per a la mineria del sílex, entre altres. Pel que fa a l’estructuració de les llars, també es va produir una gran revolució amb importants novetats domèstiques com els forats per a la conservació dels aliments, els fogars en forats coberts de plaques de pedra, la diversitat de materials de construcció, la solidesa dels habitatges o els pisos de terra allisada o enllosada.

Els sapiens van seguir utilitzant la cova com a llar, sobretot en zones propícies al tipus de relleu càrstic com el nord de la península Ibèrica i a la regió de la Catalunya Nord actual, tot i que els assentaments a l’aire lliure van ser més nombrosos i la cova va assolir una nova funció social. Amb l’aparició de l’art rupestre^[46], esdevingué un espai de culte i rituals, una mena de santuari en plena natura que va acollir enterraments i manifestacions artístiques. Va ser un punt de trobada familiar i social del clan.

Al món neandertal, eren freqüents els desplaçaments a l’interior del territori que duraven un dia. En un radi d’uns vint quilòmetres, els pobladors hi podien trobar tot allò necessari a canvi d’un gran esforç físic i probablement psicològic. En els proximitats del seu campament, explotaven recursos locals inamovibles com l’aigua i la fusta. Una mica més lluny, a uns deu quilòmetres de distància, es podia abastir dels recursos poc movibles, com ara els vegetals o la caça d’animals sedentaris. En ocasions, en aquesta segona zona, també hi trobava la matèria primera per construir eines. Desplaçar-se fins a aquest indret implicava caminar unes dues hores de mitjana, segons els càlculs fets a partir de les dades etnogràfiques disponibles. I finalment, a més o menys distància segons els períodes i les estratègies de caça desenvolupades, s’hi podien caçar els grans animals migradors i arreplegar els materials més bons per construir eines, sobretot les roques. En aquest cas, el desplaçament, d’una vintena de quilòmetres, durava unes sis hores per trajecte. Fet i fet, als responsables de la caça els quedaven poques hores per descansar i començar l’endemà una nova feina.

Podem conèixer l’extensió dels territoris ocupats pels neandertals gràcies als animals que van caçar i a l’anàlisi de les roques que van utilitzar per treballar les eines. La seva composició mineralògica permet retrobar l’indret d’on van ser extretes amb força precisió. I tot plegat evidencia que els neandertals van ser uns grans viatgers, amb una mobilitat molt més elevada i extensa que la dels seus predecessors. Pel que fa a les distàncies recorregudes, es registren diversos comportaments en funció del territori ocupat. Així, els neandertals de l’Europa occidental no es van allunyar més de 120 quilòmetres del campament per canviar d’hàbitat, i tampoc no van haver de franquejar grans obstacles geogràfics com les muntanyes en els seus viatges. En els desplaçaments interns, gairebé mai no van caminar més de vint quilòmetres per caçar grans preses o arreplegar roques.

En canvi, els neandertals de l’est es van haver d’enfrontar a una disminució de la biomassa animal i una disposició més fluctuant dels recursos alimentaris, provocada pel clima continental. Aquesta circumstància els va obligar a eixamplar el seu territori de subsistència i a planificar desplaçaments estacionals de fins a 100 quilòmetres. També van tenir dificultats d’aprovisionament de roques. Es van veure obligats a recórrer fins a 80 quilòmetres per aconseguir-les. Durant el darrer glacial, aquests grups de població es van desplaçar fins a 300 quilòmetres, superant barreres geogràfiques naturals, cercant un territori amb un clima menys hostil. Un cop instal·lats en un nou territori, els seus recursos materials seguien sent llunyans, com a mínim a 100 quilòmetres del campament. Ateses aquestes circumstàncies, els neandertals van optar per una estratègia de caça a llarg termini, d’omplir el rebost el màxim possible, i no oportunista com la que es practicava a l’Europa occidental. Així, van efectuar grans desplaçaments programats entre valls i altiplans cercant una caça estacionària d’animals migradors en medis oberts, com el ren o el bisó.

El factor climàtic, doncs, va tenir un paper important en l’organització socioeconòmica i la mobilitat dels neandertals. L’augment de les distàncies recorregudes i dels territoris ocupats fa pensar en una necessària entesa entre els diferents grups neandertals presents en una mateixa regió. Per als caçadors i recol·lectors, el respecte al territori és un compromís social inviolable entre les diferents tribus. Els neandertals no en devien ser una excepció en aquest sentit.