Anatòmicament preparats
Al marge de discutir si els neandertals posseïen prou intel·ligència per parlar, cal analitzar si l’anatomia els va permetre aplicar aquesta capacitat. Perquè el llenguatge pugui existir calen unes potencialitats biològiques ben clares, tant pel que fa als òrgans implicats com a les estructures cerebrals que governen la producció i la interpretació del so. La parla està controlada pel sistema nerviós central i per l’àrea de Broca, situada a l’hemisferi esquerre del còrtex cerebral, mentre que l’aparell de fonació s’encarrega dels actes de parla i té una funció moduladora que permet la transformació de sons en fonemes, els quals donaran lloc a les paraules. Gràcies a les cordes vocals, situades entre la laringe i la faringe, podem emetre els sons. La gola, la cavitat nasal i la boca s’encarreguen d’augmentar o disminuir els sons produïts. Tenien els neandertals aquests òrgans correctament disposats per a la parla? El registre fòssil apunta a una resposta positiva.
Un esquelet trobat a la cova de Kebara, a Israel, amb una antiguitat d’uns 63.000 anys, va proporcionar el primer hioides associat a un esquelet neandertal. Es tracta d’un os que es troba adjunt al cartílag de la laringe i que serveix d’àncora per als músculs que requereix la parla. Un equip de paleoantropòlegs de la Universitat de Tel-Aviv va concloure que la faringe d’aquest espècimen neandertal era anàloga a la dels homes moderns, i que, per tant, havia pogut emetre la majoria de sons d’un llenguatge parlat.
Disposar d’aquest os és imprescindible. Després, cal analitzar la morfologia de la laringe. La majoria d’investigadors coincideix a assenyalar que la laringe s’ha de trobar en posició baixa perquè es puguin emetre sons articulats. Els ximpanzés la tenen en posició elevada, mentre que en els humans moderns se situa completament a baix quan s’arriba als sis anys d’edat. Només és possible un llenguatge articulat quan la laringe es troba en posició baixa i junt amb l’os hioide se situen sota la mandíbula. Aleshores la boca i les fosses nasals s’obren en sentit perpendicular a la faringe.
La laringe, la faringe i la llengua estan compostes per matèries orgàniques que no es fossilitzen. Per tant, mai no tindrem una prova tangible i irrefutable que demostri que els neandertals tenien aquesta capacitat física. Però hi ha algunes pistes que redueixen el marge d’error a la mínima expressió. La posició de la laringe està amb relació a la flexió de la base del crani, que, a la vegada, té a veure amb el redreçament corporal que proporciona el bipedisme, i els neandertals caminaven totalment erectes i amb el cap perfectament alineat a la columna vertebral.
Podem recórrer a altres criteris anatòmics per sostenir que els nostres protagonistes eren aptes per al llenguatge articulat. El diàmetre dels dos conductes hipoglossos, presents a la base dels cranis fòssils, era en els neandertals tan gran com el nostre. Aquests nervis controlen els moviments de la llengua, i com més grossos són, més fibres nervioses que afavoreixen una àmplia gamma de sons contenen. El nas, en estar més avançat, feia que els sons fossin més nasalitzats. A través de les vèrtebres toràciques, hi passen els nervis de control del diafragma i, per tant, de la respiració durant la parla. Sens dubte, els neandertals posseïen un grau de control respiratori tan precís com el que es requereix per al llenguatge humà modern.
Per concebre una cadena de fonemes en una frase amb sentit, cal que s’hagi produït una expansió considerable dels centres motors i sensorials del cervell, i perquè els símbols siguin compresos, calen zones de coordinació i d’associació al còrtex. El còrtex cerebral dret afavoreix el llenguatge vinculat a la visió i el lòbul temporal afavoreix la discriminació dels sons, qualitat necessària per a la transmissió verbal. Els centres del llenguatge se situen a l’hemisferi esquerre, que ha de ser prou gran perquè s’hi puguin desenvolupar. En el cas de l’home de Neandertal, la capacitat cranial és igual o fins i tot superior a la de l’Homo sapiens, i els lòbuls temporals estan relativament ben desenvolupats. Tot apunta, doncs, que des del punt de vista de la seva capacitat cerebral, era apte per a la parla.