Una batalla territorial i tecnològica

Els neandertals eren intel·ligents: controlaven el territori, eren capaços de caçar grans animals, enterraven els seus morts, tenien un pensament simbòlic i un llenguatge articulat, dominaven el foc i havien creat les primeres imatges. Però les capacitats socials relacionades amb l’art i amb una simbologia més profunda encara no havien fet el gran salt qualitatiu que es percebrà amb els Homo sapiens. En aquest context, la capacitat de cohesionar i fer més potent el grup social tenia un topall. I potser aquí rau l’avantatge fonamental que va marcar la història dels neandertals d’ençà de l’arribada dels nous humans al vell continent.

L’equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) treballa amb la hipòtesi que els Homo sapiens van desenvolupar un comportament diferent del que havien tingut abans d’arribar a Europa. Van emergir les manifestacions artístiques i les relacions socials i econòmiques amb territoris es van fer cada vegada més sòlides i extenses, fins al punt d’encetar una explotació intensiva dels recursos naturals. En aquesta circumstància, l’ocupació de territoris grans per part de grups relativament petits de sapiens va comportar que els neandertals es trobessin privats dels seus mitjans de subsistència tradicionals fins a quedar arraconats en valls poc productives. «Aquest nou comportament permet als nouvinguts africans un accés als recursos més efectiu que els autòctons que competeixen en un mateix territori. Ara bé, no és el comportament social i econòmic dels sapiens, sinó la seva limitació en capacitats artístiques i simbòliques en comparació de nou grup humà el que els aboca a l’extinció, tot i ser tan humans com nosaltres», argumenta Robert Sala, investigador de l’Abric Romaní de Capellades i del jaciment d’Atapuerca. Els arqueòlegs de la URV emmarquen aquesta tesi en una reflexió sobre la teoria de la selecció natural de Charles Darwin, que consideren insuficient per explicar l’evolució humana. Al seu entendre, cal parlar també d’una selecció tècnica. Així, mentre la selecció natural afavoreix els gens que faciliten la reproducció d’un organisme, la selecció tècnica fa triomfar les tecnologies que permeten una explotació més eficient dels recursos de l’entorn.

Efectivament, la desaparició dels neandertals coincideix amb l’explosió de l’art dels homes anatòmicament moderns: 35.000 anys enrere, els nostres avantpassats, des d’Austràlia fins a les planures europees, van començar a plasmar manifestacions artístiques amb una varietat de formes i continguts sorprenent. Aquesta coincidència temporal ha dut alguns investigadors a plantejar la hipòtesi que les capacitats artístiques de l’Homo sapiens van ser la clau de la seva consolidació enfront la societat neandertal. Aquest supòsit es basa en una pretesa inferioritat intel·lectual i cultural dels neandertals. Ian Tattersall, director del departament d’antropologia de l’American Museum of Natural History de Nova York, ho té clar: «art, símbols, música, numeració, llenguatge, sentiments de misteri, domini de diversos materials i destresa refinada, tots aquests atributs i més, eren estranys als neandertals i només propis de nosaltres», afirma. De sobte, els homes moderns havien sentit la necessitat d’usar el cervell d’una forma ben diversa de com l’utilitzaven fins aleshores? El prehistoriador francès Jean Clottes, assessor de la UNESCO en art paleolític, també es refereix a la relació entre l’explosió de l’art i el triomf dels sapiens quan argumenta que sembla evident que «l’inici de la creació artística no és el fruit de cap cultura ni ètnia particular, sinó que està ben arrelat en la mateixa natura de l’Homo sapiens».

Des del punt de vista físic, els neandertals eren més forts i estaven més ben adaptats als medis i els climes europeus que no pas els nouvinguts africans. Potser per això el pols entre ambdues espècies es va prolongar al llarg de tants segles —si és que mai no hi va haver un enfrontament o una competència directa pels recursos naturals. Sigui com fos, ni uns ni altres no van ser prou dèbils per caure sense resistència. El paleontòleg Juan Luis Arsuaga atribueix l’extinció dels neandertals a la superioritat tecnològica dels Homo sapiens, però també de retruc a un clima que es va tornar desfavorable per als autòctons. A El collar del neandertal: a la recerca dels primers pensadors^[5], el codirector del Projecte Atapuerca argumenta que la balança de la història es va decantar cap als nostres avantpassats perquè «els homes moderns van inventar una nova forma de fabricar utensilis, la indústria aurinyaciana^[6], i la van desenvolupar i perfeccionar cada cop més. La seva entrada a Europa es va produir ja amb aquesta tecnologia, la qual els va donar una certa superioritat que abans no tenien com a espècie». Els neandertals van ser capaços d’adoptar-la allà on les seves densitats de població eren altes, i malgrat estar envoltats de sapiens, s’hi van mantenir durant un temps.

Fa 40.000 anys no s’havia arribat encara al paroxisme glacial, però el clima era fred a les regions centrals i septentrionals d’Europa. Els rens i els mamuts vagaven en grans bandades per una estepa interminable que havia substituït els boscos que tan bé encaixaven amb els neandertals. Gràcies a aquesta tecnologia superior, van poder millorar, per exemple, les prestacions de les pells. Senzillament, es van saber abrigar més bé en un món completament glaçat durant la tercera fase de la glaciació del Würm^[7]. Arsuaga situa en aquest context uns sapiens que no estaven més ben adaptats biològicament al fred, sinó tot el contrari, però que els seus sistemes de símbols els van permetre arrapar-se com una pell al terreny i formar aliances entre grups separats per grans distàncies. «El que els unia com a grup, amb els seus avantpassats i amb la natura, eren els vells mites. Com més adverses eren les condicions ambientals, i menor i més dispersa la població humana, més gran era el seu avantatge», conclou.