El culte ancestral i l’ós de les cavernes
El culte als ancestres és, entre tots els practicats, el més ritualitzat. Retre’ls culte permet retenir els aspectes positius dels difunts o impedir-ne la seva corrupció en cas que continuïn vivint en el més enllà i, sobretot, evitar que se sentin oblidats i que castiguin els vius interferint en les seves vides. Els éssers estimats, per la seva banda, han d’acompanyar el difunt en el seu trajecte fins a convertir-se en ancestre, moment a partir del qual podrà transmetre una part de la saviesa que els vius intenten desxifrar mitjançant els ritus màgics i els sacrificis.
Examinant l’esquelet d’un home jove descobert a la sepultura de Kebara, els arqueòlegs van fer una descoberta excepcional. El cos reposava en una fossa, estirat de panxa enlaire, amb la mà esquerra sobre el tòrax i la dreta a l’altura de l’omòplat. La mandíbula, l’os hioide i les vertebres cervicals restaven intactes i en posició anatòmica, però hi faltava el crani. Segons els investigadors, aquest va ser arrencat del cos alguns mesos després de descompondre’s, probablement pels ocupants de la cova. Els indicis en molts altres jaciments ratifiquen la hipòtesi de Kebara: els neandertals escapçaven els difunts. No hi ha dubte que aquest grup humà practicava el culte als ancestres i fins i tot podria ser el primer que ho va fer. Per a moltes societats, els ritus lligats al culte als avantpassats són crucials per al manteniment de la cohesió social de la comunitat, ja que reactiven a cada mort el mite fundacional d’aquesta comunitat.
Algunes descobertes suggereixen que els neandertals practicaven la inhumació secundària. Aquest ritus funerari es desenvolupa en dues fases o més. D’entrada, el cadàver es deixa a l’aire lliure per tal que es descompongui de forma natural. Després, els ossos, ja despresos de la carn, són recuperats i enterrats. Aquesta pràctica permet l’acceptació de la mort, ja que el difunt, en tant que individu, ha de morir en la memòria de la societat a la qual va pertànyer. Amb tot, es fa difícil imaginar que els neandertals haguessin construït cementiris a tocar de la cova de manera conscient. Com altres pobles caçadors i recol·lectors, per als qui el lloc d’inhumació és sagrat i venerat. Quan un dels seus moria, l’enterraven i abandonaven l’abric. Anys després, el mateix clan o un altre retornava a la cova i s’hi instal·lava de nou.
Probablement, l’home de Neandertal també va intentar dominar les forces que governen l’ èxit i el fracàs de la cacera. A les cavernes de Drachenloch, als Alps suïssos, o al jaciment de Regordon, a Occitània —Regourdou segons la denominació oficial en francès—, s’han trobat indicis rituals al voltant de l’ós de les cavernes [35]. A la cova suïssa es van trobar les calaveres de set óssos amb els morros disposats davant de l’entrada, i dins de la cova, sis calaveres més en nínxols al llarg de la paret. Prop d’aquestes restes hi havia lligats manolls d’extremitats que havien pertanyut a diferents óssos.
A l’abric de Regordon, s’hi va trobar una fossa rectangular que contenia les restes d’almenys una vintena d’aquests animals, la majoria dels quals eren calaveres, coberts per una llosa de pedra que pesava prop d’una tona. Molt a prop, hi reposaven les restes d’un neandertal, en una altra fossa de pedra amb objectes diversos, com també un húmer d’ós, un raspador i algunes làmines els quals, tot plegat, es van considerar part d’un aixovar fúnebre. Com en el cas de les ofrenes florals, alguns investigadors atribueixen la disposició de restes en fosses a fenòmens naturals. Argumenten que corrents subterranis poden haver produït una acumulació d’ossos en nínxols naturals.
Potser els neandertals van desenvolupar comportaments simbòlics propers a una altra creença antiga que reposa sobre els sistemes d’identificacions, sovint jeràrquiques, al voltant de l’ós de les cavernes. El cas més clar és el del totemisme, en què s’estableix una relació particular entre una espècie animal o vegetal i un grup emparentat o clan. En moltes societats tradicionals, el consum d’animals no és tan sols alimentari; també es fa mitjançant la paraula, la representació o la utilització material i intel·lectual, de tal manera que l’animal ocupa un lloc en l’àmbit social i espiritual de la comunitat. Està present en els mites, les llegendes i els contes, les danses i les cançons. Intermediari entre el món sobrenatural i el món real dels homes, assegura el lligam entre allò profà i allò sagrat. Per això els ossos o les entranyes, com en el cas de l’ós de les cavernes, poden ser objecte de pràctiques divinatòries com també d’ofrenes i sacrificis.
El tòtem té una funció social i simbòlica molt important en les societats caçadores. Per què no pot ser possible en el cas de la societat neandertal? Malgrat que no hi ha proves arqueològiques d’aquesta creença, sembla clar que el món animal tenia un lloc destacat en els seus esquemes mentals. La relació amb els animals depassava la que hi ha entre un predador i la presa. L’ós de les cavernes fou molt especial. Per què no el van caçar gairebé mai? Abundant en el medi, aquest animal vegetarià i menys agressiu que la resta d’espècies no era gaire difícil d’abatre. La carn era comestible i la pell, de gran valor calorífic. Però els neandertals el van salvar concedint-li un estatus diferent.
Potser per les mateixes raons, el mamut també es va salvar de la cacera sistemàtica. Era un aliment providencial capaç d’abastir amb les seves dues tones de carn tot un grup durant diversos dies. A més del seu valor energètic, era una matèria primera de gran utilitat en la societat neandertal, la qual n’emprava els ossos per construir habitacles i avivar els fogars. Els neandertals rarament els van caçar, sinó que van arreplegar els ossos i els trossos de carn dels exemplars que trobaven morts.
La diversitat de ritus funeraris practicats demostra que la mort va esdevenir un motiu d’emoció i de reflexió. Coneixien la diferència entre la vida i la mort, i tenien aspiracions espirituals. Per això van establir un vincle simbòlic entre els vius i els morts. I se’n van sortir prou bé.