Clima o fracàs demogràfic?
La hipòtesi climàtica ha generat el debat més apassionat entre els investigadors. L’home de Neandertal no va tenir prou capacitat per suportar i adaptar-se als canvis climàtics ocorreguts entre els 40.000 i els 28.000 anys enrere i va morir pel fred? O es va extingir perquè va cometre l’error de fugir de les zones amb presència de sapiens en instal·lar-se en refugis aïllats i reduint cada vegada més els contactes amb altres membres de l’espècie?
Els registres fòssils constaten que la població neandertal havia viscut sota diversos climes i sempre s’hi havia adaptat biològicament i socialment. Mentre van coincidir a Europa ambdues espècies, durant uns 12.000 anys, hi hagué oscil·lacions climatològiques rellevants. A una fase relativament temperada la van succeir dos episodis freds —la primera, uns 36.000 anys enrere, i la segona, fa uns 30.000 anys— intercalats per una fase més temperada. Un equip francoamericà format per arqueòlegs, experts en climatologia antiga i ecòlegs va difondre un estudi al final del 2008 que conclou que aquest deteriorament tan dràstic no va causar l’extinció dels neandertals, sinó l’enfrontament amb una altra humanitat. L’equip sosté que cap dels períodes en què s’ha datat la presència dels darrers neandertals, entre els 32.000 i els 28.000 anys —potser fins als 24.000 a Gibraltar—, no coincideix amb escenaris climàtics extrems i, per tant, la variabilitat climàtica té només un paper secundari en aquesta extinció.
Per demostrar-ho, els investigadors han recorregut a un algoritme que s’empra avui dia per fer previsions de l’impacte dels canvis climàtics en la biodiversitat. Basant-se en aquest model, han determinat que quan l’Homo sapiens arriba a Europa fa uns 40.000 anys, els neandertals estan «perfectament capacitats per resistir l’onada de fred», però no pas per superar «l’envestida dels sapiens». El fet que els neandertals només resistissin en territoris on no havia arribat l’home modern però igualment sotmesos al refredament indica, a parer d’aquest equip de recerca, s’explica perquè probablement es va produir una competició mortal entre ambdues espècies humanes i, és a dir, de civilitzacions diferents. La lluita en un mateix espai pels recursos es va saldar amb la derrota de l’home de Neandertal.
Els refredaments van comportar el descens cap al sud del bonet glacial i, en conseqüència, la minva de la superfície dels territoris habitables que garantien la subsistència, en especial els de caça. Tot plegat va provocar la migració dels grans herbívors a la recerca de pastura i, al seu darrere, de diversos grups humans. Aleshores, la competència entre neandertals i homes moderns es va agreujar. Els neandertals haurien estat empesos cap a culs de sac com ara les regions meridionals de Crimea o de la península Ibèrica, fet que podria explicar la presència tardana de neandertals en zones que havien esdevingut caus aïllats. No obstant això, els fòssils de Vindija, a Croàcia, on no es patia aquest aïllament, demostren que la desaparició d’alguns neandertals no va estar relacionada només amb aquesta situació geogràfica particular.
La continentalització del clima i la pressió per l’avanç dels sapiens haurien forçat els neandertals a desplaçar-se més sovint i recórrer distàncies més llargues. Amb grups cada cop més dispersos i menys en contacte, els intercanvis culturals van escassejar i les invencions i els avenços tecnològics no es van poder difondre amb rapidesa. Aquesta mobilitat excessiva va provocar l’augment del nombre de morts en els trajectes, sobretot pel que fa als individus més fràgils, com ara infants, vells, malalts, discapacitats i dones embarassades. La població total neandertal de l’època mai no va tenir una densitat prou elevada per permetre l’existència de grups locals autosuficients des del punt de vista demogràfic.
Per a l’arqueòleg i catedràtic de Prehistòria de la Universitat de València Valentín Villaverde, el factor que va trencar el fràgil equilibri d’adaptació va ser la competència amb l’espècie nouvinguda. «El combat és terrible en termes biològics. Quan competeixen ho fan a partir de la cultura, i l’espècie que tingui més capacitat tecnològica, que sigui capaç d’articular xarxes més complexes, és la que triomfa. Per als neandertals l’arribada dels sapiens va ser un factor de desequilibri molt fort; es trobaven en situació d’excés alimentari continu, amb traumes constants amb els individus i una gran tensió». En la mateixa línia opina el paleontòleg de l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social de la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Agustí, qui considera que la clau de l’extinció rau en el fet que van haver de competir amb els homes moderns. Agustí argumenta que la presència de mentalitats simbòliques convertia les comunitats de sapiens en societats molt més estructurades i jerarquitzades que permetien la vertebració de grups més grans que les bandes de neandertals. D’altra banda, mentre els sapiens només competien amb la resta del món, els neandertals també ho feien entre ells, perquè «tenien el canibalisme com a pràctica habitual».
Una població cada volta més minvada mena cap a un desequilibri nefast pel que fa a la proporció de sexes dins d’un mateix grup i posa en greu perill la seva perpetuació i supervivència com a espècie. En canvi, els sapiens havien arribat a Europa amb un índex de natalitat i de supervivència infantil molt elevada. Malgrat que la diferència pel que fa als naixements no era tan gran entre ambdues espècies, sí que ho era respecte a la supervivència infantil. I aquesta circumstància hauria acabat escombrant demogràficament les poblacions neandertals. Perquè una població animal o humana no desaparegui, cal que cada parella tingui de mitjana almenys dos descendents que arribin a reproduir-se, i que cadascun d’aquests en tingui dos més que també siguin pares, i així successivament. És a dir, que aquesta primera parella ha de tenir, com a mínim, vuit besnéts. Per tant, si per cada parella no n’hi ha una altra en la generació següent, el declivi geogràfic és molt ràpid.
Altres estudiosos insisteixen que va ser el clima i no l’Homo sapiens el responsable de la fi a 200.000 anys d’història d’una espècie que havia dominat Euràsia. Un estudi fet pel CSIC i la Universitat de Granada sosté, a partir de reconstruccions climàtiques de registres marins de la costa andalusa, que les poblacions neandertals ja van patir variacions lligades a la climatologia abans que els primers sapiens arribessin a la península Ibèrica, però que les condicions que van haver d’afrontar a Gibraltar fa uns 25.000 anys van ser «les més difícils dels darrers 250.000 anys». Incapaços d’adaptar-se biològicament i socialment a la nova circumstància climàtica, la cerca de refugis per escapar del fred els hauria dut a l’aïllament i finalment a un carreró sense sortida.
En aquesta línia, el director del Museu de Gibraltar, l’ecòleg Clive Finlayson, defensa que la desaparició s’ha d’atribuir en bona part a factors biogeogràfics més que no pas a una hipotètica superioritat de l’Homo sapiens. Argumenta que hi va haver una correlació amb un canvi climàtic brusc que va provocar un increment d’aire polar, l’aparició d’algunes zones molt gèlides, més aridesa en els deserts, alteracions dels corrents marins i un canvi en la posició orbital del planeta respecte al Sol. L’aïllament progressiu d’aquestes poblacions va causar una manca d’intercanvi genètic, i en no poder reproduir-se entre els diferents grups, haurien caigut en conductes endogàmiques que debilitarien les poblacions, marginant-les encara més i condemnant-les a l’extinció biològica. «Si en comptes d’avançar cap a un refredament que va provocar un paisatge d’estepes, les condicions climàtiques haguessin estat més favorables, possiblement avui jo hagués estat un neandertal explicant l’extinció de l’Homo sapiens», ironitza Finlayson.
Narcís Soler, historiador de la Universitat de Girona i paleontòleg, refusa de ple aquesta teoria en considerar provat que els neandertals estaven perfectament adaptats al seu hàbitat i als canvis climàtics, de manera que la seva extinció no és imputable a causes naturals. «Fins fa 40.000 anys els neandertals estaven estesos per tot Europa i cada vegada la seva evolució els portava a neandertalitzar-se més. No tenim cap element que ens permeti pensar que, si no haguessin arribat els humans moderns, els neandertals s’haurien extingit», sentencia.