DIBUIX 324.

OP. SCC Número 385, 07-10-1909, pàg. 616, b/n, (21 x 14,7 cm).

Títol: Sense títol.

Tema: A la saleta de rebre d’una casa particular, la senyora de la casa i una dona que la visita seuen en un sofà de fusta modernista. Davant d’elles hi ha un nen ros, vestit a la marinera, amb les mans a l’espatlla, pantalons curts, mitjons negres i sabates rosses. A la paret hi ha tres retrats en marcs ovalats: una dona, un home amb patilles i un home jove. La visita porta un gran barret circular amb plomes, una levita blanca brodada en els marges, brusa de coll alt i vestit negre, amb sabates del mateix color i grans sivelles. La mestressa de casa té el cabell negre i el porta pentinat cap a dalt i agafat amb una cinta blanca; brusa de puntes de mànigues llargues, vestit negre de tirants i sabates de punta del mateix color.

Text:

—Què no el fas anar a estudi encara?

—No, el meu marit diu que no cal que n’aprengui de lletra, que, quan serà gran, ja li comprarà una màquina d’escriure.

Signatura: Opisso, amb lletres separades com si fossin majúscules, a la part inferior dreta del requadre.

Tècnica: Tinta xinesa negra a la ploma, amb paper de puntets per a fer el terra, el seient del sofà i el barret de la visita.

Comentari: Les màquines d’escriure, que actualment resulten gairebé obsoletes davant dels progressos electrònics —la darrera fàbrica d’aquestes va tancar fa poc a l’India—, foren un veritable progrés tècnic en l’àmbit públic i privat i permeteren una més comprensible comunicació escrita entre les persones. La seva veritable durada, des del punt de vista de l’efectivitat, resultà, però molt limitada en el temps. Hi ha notícia de que l’any 1710, a Anglaterra, Henry Mill aconseguí patentar una màquina d’escriure que gairebé no va poder utilitzar-se; en 1823, a Alemanya, l’enginyer forestal Karl Friedrich, baró Drais Sauerbronn, inventà la primera màquina d’escriure dotada de quatre palanques portatipus, que facilitava poder expressar-se amb setze lletres diferents; en 1828 el nord-americà Austin Burth presentà una màquina millor, però que encara no tenia mecanisme automàtic per a que avancés el paper. En aquesta, els diferents tipus es trobaven subjectes als extrems de les palanques. En 1855 l’enginyer italià Ravizza construí a Novara una màquina d’escriure equipada amb cinta de color; en 1874 la Remington Small Arms Company comercialitzà la primera màquina d’escriure del món fabricada en sèrie. Construïda d’acord amb les patents de 1867, aconseguides per Christopher Latham Sholes i Carlos Glidden, ja era molt semblant a les màquines que es realitzaren després, però amb mides més grans. Les lletres es van situar d’acord amb la freqüència d’utilització de les mateixes i això fou molt ben rebut a les oficines. Anys després, en 1902, va aparèixer a Estats Units la primera màquina d’escriure elèctrica, que encara era molt imperfecta. A Espanya, les primeres màquines d’escriure començaren a vendre’s a començaments del segle XX i la seva introducció comercial resultà lenta, ja que a les oficines es resistien a deixar d’escriure a mà els documents. Entre els particulars encara fou més pausada la utilització. S’organitzaren concursos de mecanografia i en ells destacaren les dones, que als anys vint i trenta imposaren la seva presència com a mecanògrafes a les seccions comercials de les empreses. A l’acudit, uns pares creuen el seu fill no ha d’anar a escola a alfabetitzar-se perquè ja hi ha unes màquines que s’encarreguen d’escriure.