11
A la proa

La policia marítima porta la gran embarcació esportiva cap al moll de Dalarö. Està amarrada entre dues embarcacions de la policia, blanca i brillant. Les altes tanques d’acer del port estan obertes. En Joona Linna condueix a poc a poc cap al camí de grava, passa per davant d’una camioneta de color lila i d’un muntacàrregues amb un torn rovellat. Aparca, deixa el cotxe i s’hi apropa caminant.

«S’ha trobat un bot abandonat, anant a la deriva a l’arxipèlag», pensa en Joona. «A la cabina, a la proa, hi ha una noia asseguda que s’ha ofegat. El bot sura però els pulmons de la noia són plens d’aigua salabrosa del mar».

Des de lluny en Joona s’atura i mira el bot. La popa està greument danyada, hi ha marques profundes al llarg de la proa com si s’hagués produït una forta col·lisió, pintura malmesa i trossets de fibra de vidre.

Marca el número d’en Lennart Johansson, de la policia marítima.

—Lance —se sent una veu alegre.

—Parlo amb en Lennart Johansson? —pregunta en Joona.

—Sí, sóc jo.

—Em dic Joona Linna. Investigació criminal.

Es queden en silenci. En Joona sent un soroll com de petites onades.

—És en referència a l’embarcació esportiva de la qual es va encarregar —diu en Joona—. Em pregunto si hi va entrar aigua.

—Aigua?

—La proa està malmesa.

En Joona fa uns passos endavant cap a la barca i sent en Lennart Johansson que explica amb un to de resignació:

—Déu meu, si em donessin diners per cada borratxo que té un accident…

—Necessito veure el bot —interromp en Joona.

—Miri, a grans trets va passar així —diu en Lennart Johansson—. Ens trobem amb uns quants joves de… no ho sé, Södertälje. Roben el bot, agafen un parell de noies, naveguen pels voltants, senten música, festegen i beuen molt. En ple apogeu topen fort amb alguna cosa i la noia cau a l’aigua. Els nois aturen el bot, fan marxa enrere, la troben i la pugen a coberta. Quan veuen que és morta s’esgarrifen de tal manera que toquen el dos.

En Lennart es queda en silenci al telèfon i espera una reacció.

—No està malament, aquesta teoria —diu en Joona lentament.

—Què me’n diu? —diu en Lennart alegrement—. Cregui-s’ho i s’estalviarà haver d’anar a Dalarö.

—Massa tard —diu en Joona, i comença a caminar en direcció al bot de la policia marítima.

És una embarcació de combat 90 E que està amarrada a la popa de l’embarcació esportiva. Un home d’uns vint-i-cinc anys, amb barba i la part de dalt de cos bronzejada, està dret a la coberta amb el telèfon a l’orella.

—Faci el que vulgui —diu ell—. Només ha de trucar i reservar hora per fer una mica de turisme.

—Sóc aquí i em sembla que l’estic veient a bord d’un bot poc profund de la policia marítima…

—Semblo un surfista?

L’home bronzejat aixeca la mirada rascant-se el pit.

—En termes generals —contesta en Joona.

Donen per acabada la conversa i s’acosten l’un a l’altre.

En Lennart Johansson es posa una camisa d’uniforme de màniga curta que es corda mentre camina per la passarel·la d’embarcament.

En Joona aixeca el dit gros i el petit fent un gest de surfista. En Lennart somriu amb les dents blanques i la cara bronzejada:

—Faig surf tan bon punt hi ha una onada, per això em diuen Lance.

—Ah, ja ho entenc —fa broma en Joona, una mica sec.

—O no és així —riu en Lennart.

Caminen cap al bot i s’aturen al moll, a la passarel·la d’embarcament.

—Un Storebro 36, Royal Cruiser —diu en Lennart—. Bona popa, però molt gastada. Registrat a nom de Björn Almskog.

—S’ha posat en contacte amb ell?

—No hem tingut temps.

Miren de prop els desperfectes de la proa. Semblen acabats de fer, no hi ha algues entre els fils de la fibra de vidre.

—He trucat a un tècnic perquè vingui. Hauria d’arribar aviat —diu en Joona.

—Li han fet un petó de debò, pobreta —diu en Lance.

—Qui ha estat a bord des que es va trobar l’embarcació?

—Ningú —contesta ràpidament.

En Joona somriu i espera amb una mirada pacient.

—Jo, naturalment —diu en Lennart, vacil·lant—. I en Sonny, el meu col·lega. I els nois de l’ambulància que van venir a buscar el cos. El nostre tècnic criminalista, però ell va usar làmines per caminar-hi per sobre i roba protectora.

—Ningú més?

—A part de l’home vell que va trobar el bot, ningú més.

En Joona no contesta, mira cap avall, a l’aigua brillant, i pensa en la noia estirada al banc del Departament de Medicina Forense amb en Nålen.

—Sap si les proves tècniques asseguren totes les superfícies? —pregunta ell després.

—Ha acabat amb el terra i ha filmat el lloc de la troballa.

—Pujo a bord.

Hi ha una passarel·la estreta i feta pols col·locada entre l’embarcador i el bot.

En Joona puja al bot i es queda quiet un moment a la coberta de la popa. Mira lentament al seu voltant, camina amb cura fixant-se en cada objecte. Aquesta és la primera i única vegada que veurà l’escena del crim com nova, com mai vista.

Qualsevol detall que registri pot ser crucial. Sabates, una gandula bolcada, una tovallola de bany, un llibre de tapes toves que ha engroguit amb el sol, un ganivet amb el mànec de plàstic vermell, una galleda amb una corda, llaunes de cervesa, una bossa de carbó per a barbacoa, un cubell amb un vestit de submarinista, ampolles de crema solar i locions.

Mira per la finestra gran i endevina la sala amb el taulell de comandaments i l’interior de fusta envernissada. Des d’un cert angle brillen les ditades de la porta de vidre quan els toca el sol, empremtes de mans que han empès la porta per obrir-la, o per tancar-la, o que s’hi han subjectat quan la barca ha començat a fer voltes.

En Joona va cap a la petita sala. El sol del capvespre brilla amb el vernís i el crom. Al sofà amb coixins d’un material blau marí, hi ha un barret de cowboy i unes ulleres de sol. A fora, l’aigua xipolleja contra el buc.

En Joona ressegueix amb la mirada el terra gastat fins a la sala i avall per les escales estretes cap a la proa. Està fosc com en un pou profund, allà baix. No veu res fins que no encén la llanterna. La llum il·lumina el passadís lluent i costerut amb una llumeta gèlida i limitada. La fusta vermella brilla humida com l’interior d’un cos. En Joona continua baixant l’escala que grinyola i pensa en la noia, s’imagina que estava sola al bot, que la van tirar a l’aigua des de la coberta de proa, que es va colpejar el cap amb una roca i es va enfonsar fins que els pulmons se li van omplir d’aigua, però que potser encara va poder pujar a bord de nou, treure’s el biquini mullat i posar-se roba seca. Potser més tard estava cansada i va baixar a baix al seu llit sense entendre que la lesió era més greu del que es pensava, sense adonar-se que, en efecte, li havia provocat un dessagnament que li va augmentar ràpidament la pressió al cervell.

Però en aquest cas en Nålen li hauria d’haver trobat restes d’aigua salabrosa al cos.

No pot ser.

En Joona continua baixant per les escales, passa per la cuina encastada i pel bany i continua cap a la cabina gran.

Hi ha una sensació de mort persistent en el bot, malgrat que el cos hagi estat traslladat al patòleg de Solna.

La sensació sempre és la mateixa. Sembla que, d’alguna manera, els objectes el contemplin silenciosament i denotin crits, lluita i silenci.

De sobte el bot grinyola de manera estranya i sembla inclinar-se cap a un costat.

En Joona s’espera una estona, escolta però continua cap a la proa en silenci.

A través de les finestres petites del sostre, la llum d’estiu irradia sobre un llit doble que acaba en punta igual que la proa. Va ser aquí on la van trobar, asseguda. A terra hi ha una bossa d’esport oberta i un vestit de nit amb piquets per desempaquetar. Darrere la porta hi ha uns texans i una rebeca fineta. Una bandolera penja d’un ganxo.

Novament el bot fa sotragades i una ampolla de vidre rodola per la coberta just per sobre el cap d’en Joona.

Aquest fotografia les bosses amb el telèfon mòbil des d’angles diferents. El flaix fa que sembli que la petita habitació es tanqui en si mateixa, com si per un moment les parets, el terra i el sostre fessin un pas endavant.

Amb compte despenja la bandolera del ganxo i se l’emporta a dalt. Les escales grinyolen amb el seu pes. Quan és a dalt, a la sala una ombra inesperada passa per davant de les portes de vidre. En Joona reacciona i fa un pas enrere, cap a la foscor de les escales.