72
L’enigma

Quan en Joona Linna camina a pas ràpid per la vorera cap amunt a Bragevägen, sent els nens de l’escola alemanya que riuen i xisclen.

Truca a la porta de l’Axel i s’imagina que de dins la casa es deu sentir el timbre amb bona sonoritat. Després d’haver esperat una estona, decideix fer la volta a la casa. De sobte sent un soroll estrident. Prové d’un instrument de corda. Hi ha algú a l’ombra d’un arbre frondós. En Joona resta en la distància. Per fora el terra de marbre hi ha una noia dreta amb un violí. Deu tenir uns quinze anys. Té els cabells molt curts i els braços plens de dibuixos. Al seu costat hi ha l’Axel Riessen, que assenteix i escolta curiós quan ella arrossega l’arquet per sobre les cordes. Sembla que agafi l’instrument per primera vegada. Potser és la filla de l’Axel o una néta, perquè se la mira continuadament amb ulls afectuosos i curiosos.

Inclina l’arquet per sobre les cordes emetent uns grinyols caòtics, semblants a un crit.

—De segur que està molt desafinat —suggereix ella buscant una explicació per a aquell soroll.

Ella somriu i amb compte li torna l’instrument.

—Tocar el violí vol dir tenir oïda per a la música —diu l’Axel amablement—. Un escolta, sent la música dins seu i després la transfereix a la realitat.

Es posa el violí a l’espatlla i toca la part melòdica de l’obertura de La seguidilla de l’òpera de Bizet Carmen, s’atura i li ensenya el violí fent-li una demostració.

—Ara afinaré les cordes de manera aleatòria, així i així —diu ell girant les clavilles en diferents direccions.

—Per què ho…

—Ara el violí està totalment desafinat —continua ell—. Si m’hagués après la peça mecànicament, amb la posició exacta dels dits, el mateix que acabo de tocar ara sonaria així.

Torna a tocar La seguidilla i sona horrorosament, gairebé no es pot reconèixer.

—Preciós —bromeja ella.

—Però si en canvi escoltem les cordes… —diu ell puntejant la corda mi—. Ho sents? És massa greu, però això no té importància, es compensa fent la nota a la part superior del coll.

En Joona veu com l’Axel Riessen es posa el violí a l’espatlla i torna a tocar la peça amb el violí totalment desafinat, col·locant els dits de manera increïblement estranya però amb notes exactament correctes. De sobte La seguidilla sona perfecta altre cop.

—Pots fer màgia —riu la noia aplaudint de mans.

—Hola —diu en Joona, s’acosta i dóna la mà a l’Axel i a la noia.

Es mira l’Axel, que subjecta el violí desafinat.

—Impressionant.

L’Axel dirigeix la mirada cap al violí i sacseja el cap:

—De fet feia més de trenta-quatre anys que no havia tornat a tocar —diu ell amb un to estrany.

—T’ho creus, tu, això? —li pregunta en Joona a la noia.

La noia fa que sí amb el cap i contesta enigmàticament:

—Veus la llum?

—Beverly —diu l’Axel tranquil·lament.

Ella se’l mira somrient i tot seguit desapareix entre els arbres.

En Joona diu que sí amb el cap en direcció a l’Axel:

—He de parlar amb vostè.

—Sento haver desaparegut —diu l’Axel i comença a afinar el violí un altre cop—. Però he rebut un encàrrec urgent.

—Cap problema. He tornat a venir.

En Joona veu com l’Axel mira com la noia arrenca les males herbes de la gespa ombrívola.

—Tens un gerro? —pregunta ella.

—A la cuina —contesta ell.

Ella travessa la porta amb un pomet de dents de lleó florides amb boletes blanques de llavors.

—La seva flor preferida —diu l’Axel i després escolta la corda sol, gira la clavilla i col·loca el violí damunt la taula de mosaic.

—Vull que es miri això —diu en Joona i treu la fotografia de la carpeta de plàstic.

S’asseuen a la taula. L’Axel es treu les ulleres de la butxaca de la camisa i examina la foto a fons.

—Quan es va fer? —pregunta ell ràpidament.

—No ho sabem, però presumptament durant la primavera de 2008 —contesta en Joona.

—Sí —diu l’Axel mirant immediatament més relaxat.

—Reconeix la gent? —pregunta en Joona tranquil·lament.

—Naturalment —diu l’Axel—. En Palmcrona, en Pontus Salman, en Raphael Guidi i… l’Agathe al-Haji.

—De fet, sóc aquí perquè m’agradaria que es mirés els músics del rerefons.

L’Axel es mira sorprès en Joona i després torna a observar la fotografia.

—El Quartet Tokyo String… són bons —diu ell neutralment.

—Sí, però em pregunto si… He estat pensant si una persona que hi entén podria determinar… a través de la fotografia, determinar quina peça està tocant el quartet.

—Pregunta interessant.

—Seria fins i tot possible arribar a una suposició qualificada? En Kaj Samuelsson no ho creu i quan el seu germà Robert va mirar la foto va dir que allò era completament impossible.

En Joona s’inclina cap endavant, els ulls se li tornen flonjos i afectuosos a l’ombra ufanosa:

—Per al seu germà era obvi que si vostè no podia resoldre aquesta tasca ningú ho podria fer.

De sobte un somriure juganer s’entreveu a la comissura dels llavis de l’Axel:

—Va dir això?

—Sí —contesta en Joona—. Però no vaig entendre a què es referia…

—Jo tampoc —diu l’Axel.

—M’agradaria que de tota manera es mirés la foto amb una lupa.

—Pensa que es podria confirmar la data de la reunió? —diu l’Axel tornant-se a posar seriós.

En Joona diu que sí, treu una gran lupa de la bossa i l’acosta a l’Axel.

—Ara hauria de mirar-los els dits —diu en Joona.

S’asseu en calma, veu com l’Axel examina la fotografia i pensa una vegada més que si la foto es va fer abans de l’acusació contra el president del Sudan, Omar al-Bashir, el març de 2009, la seva intuïció l’hauria portat per un camí completament equivocat. Però si es va fer després de l’ordre d’arrest, llavors hauria tingut raó, es tractaria d’una activitat il·legal.

—Sí, i tant, veig els dits —contesta l’Axel a poc a poc.

—Seria capaç d’endevinar quines notes estan tocant? —pregunta en Joona, contingut.

L’Axel sospira, torna la fotografia i la lupa a en Joona i de sobte taral·lareja directament quatre notes. Bastant baix però quatre notes clares. Escolta per dins un moment, després agafa el violí de sobre la taula de mosaic i punteja dues notes agudes i tremoloses.

En Joona Linna s’ha aixecat.

—Fa broma?

L’Axel Riessen es creua amb la seva mirada:

—En Martin Beaver està tocant un do6, en Kikuei toca un do5. En Kazuhide Isomura fa una pausa i en Clive està tocant una quarta nota pizzicata. És el que he cantat, un mi2, un la2, un la3 i un do4 sostingut.

En Joona pren nota i després pregunta:

—Com n’és d’exacta, la seva suposició?

—No és cap suposició —contesta l’Axel.

—Creu que aquesta combinació de notes es dóna en moltes peces? Vull dir… pensa que, a través d’aquestes notes, seria possible identificar quina peça està tocant el Quartet Tokyo String a la foto?

—Aquestes notes només es donen en un lloc concret —contesta l’Axel.

—Com ho sap?

L’Axel tomba la mirada cap a la finestra. La gran planta de fulles tremoloses es reflecteix en el vidre.

—Si us plau, continuï —diu en Joona.

—És cert que jo no he sentit tota la música que han tocat…

L’Axel arronsa les espatlles disculpant-se.

—Però ha volgut dir que podria trobar aquestes notes en una peça en especial? —torna a preguntar en Joona.

—Exactament, aquesta combinació només es dóna en un lloc, que jo sàpiga —explica l’Axel—. En la cadència 156 de la primera part del segon quartet de corda de Béla Bartók.

Torna a agafar el violí i se’l col·loca a l’espatlla.

—Tranquillo… —la música es torna tan meravellosament plàcida, com una cançó de bressol—. Escolti la primera part —diu ell i comença a tocar.

Els dits es mouen amb tendresa, les notes tremolen, es bressolen suaument, clares i completament suaus. Després de només quatre cadències deixa de tocar.

—Els dos violins es persegueixen l’un a l’altre, les mateixes notes però en diferents octaves —explica ell—. És gairebé massa bonic, però amb l’acord en la menor del violoncel, els violins al mateix temps presenten dissonància… malgrat que no es percebi realment així perquè són uns tipus de notes de transició que…

Ell mateix s’interromp, es queda en silenci i baixa el violí.

En Joona el mira.

—Està completament segur que els músics de la foto estan tocant el segon quartet de corda de Bartók? —pregunta ell tranquil·lament.

—Sí.

En Joona fa uns quants passos per la terrassa, s’atura al costat dels lilàs i es diu a si mateix que el que acaba de sentir és probablement tot el que necessita per confirmar la data de la reunió.

Somriu sol, es tapa la boca amb la mà, es gira, agafa una poma vermella del bol de sobre la taula de mosaic i es troba amb la mirada de curiositat de l’Axel.

—Ha contestat que sí? —torna a preguntar—. N’està realment segur?

L’Axel fa que sí amb el cap i en Joona li dóna la poma, s’excusa, es treu el telèfon de la butxaca de la jaqueta i truca a l’Anja.

—Anja, tinc una mica de pressa ara…

—Havíem de fer una sauna junts el cap de setmana —interromp l’Anja.

—Necessito ajuda.

—Ho sé —diu l’Anja fent una rialleta idiota.

En Joona intenta suavitzar l’estrès de la seva veu:

—Pots comprovar el repertori del Quartet Tokyo String dels últims deu anys?

—Ja ho he fet.

—Pots veure què han tocat a l’Alte Oper de Frankfurt durant tot aquest temps?

—Sí, de fet, han estat allà cada any, a vegades més d’un cop.

—Han tocat alguna vegada el segon quartet de corda de Béla Bartók?

Després de pensar un moment contesta ella:

—Sí, només una vegada, Opus disset.

—Opus disset —repeteix en Joona, es troba amb la mirada de l’Axel i aquest sacseja el cap com a resposta.

—Què? —pregunta l’Anja.

—Quan? —pregunta en Joona amb veu seriosa—. Quan van tocar el segon quartet de corda de Bartók?

—El 13 de novembre de 2009.

—N’estàs segura? —pregunta en Joona.

«La gent de la foto va trobar-se vuit mesos després que es dictés l’ordre d’arrest del president del Sudan», pensa ell. En Pontus Salman ens va mentir sobre la data. Es van trobar el novembre de 2009. Per això ha passat tot això.

Hi ha hagut morts i encara n’hi haurà més.

En Joona allarga la mà i toca el pom de lilàs, sent l’olor de barbacoa del jardí adjacent i pensa que ha de contactar amb la Saga Bauer per informar-la de l’avenç decisiu.

—Això és tot? —contesta l’Anja al telèfon.

—Sí.

—Puc sentir aquella paraula insignificant?

—Sí, perdona… Kiitokseksi saat pusun —diu en Joona—, com a motiu d’agraïment rebràs un petó —i acaba la conversa.

«En Pontus Salman ens va mentir», torna a pensar. Hi havia un embargament complet d’armament quan es va trobar amb en Palmcrona, en Raphael i l’Agathe al-Haji. Tots aquests tipus d’acords estaven prohibits, no hi havia excepcions ni bretxes.

Però l’Agathe al-Haji volia comprar munició i els altres volien guanyar diners. Els eren igual els drets humans i la llei internacional.

En Pontus Salman va mentir sobre la data amb una veu congelada. Pensava que unes quantes veritats inesperades entaforades en el raonament amagarien la mentida. Admetent sense embuts que era ell el de la foto es va pensar que ens donaríem per satisfets i simplement acceptaríem la mentida sobre la data.

En Joona s’imagina en Salman parlant amb una cara immòbil, gris pàl·lida, amb arrugues profundes. La manera tan francament fingida com es va assenyalar confirmant la data.

«És tràfic d’armes», xiuxiueja l’interior del seu cap. «Tot això té a veure amb el tràfic d’armes, la foto, el xantatge i la gent morta».

Ara s’imagina la Saga Bauer aixecant-se després del testimoni d’en Salman i com la marca de les empremtes dels seus cinc dits resten a la taula com uns records apagats.

El març de 2009, la Cort Penal Internacional de l’Haia va dictar una ordre d’arrest contra el president del Sudan, Omar Hassan al-Bashir, per estar implicat directament en el genocidi de tres comunitats de Darfur. Des de llavors s’han aturat tot tipus de subministraments de munició habituals de la resta del món. L’exèrcit del Sudan encara té les seves armes, metralladores i fusells d’assalt, però molt aviat la munició s’esgotarà. Els primers que notaran la reducció de subministrament seran, per descomptat, la milícia de Darfur. Però en Carl Palmcrona, en Pontus Salman, en Raphael Guidi i l’Agathe al-Haji van saltar-se la llei internacional. Van trobar-se al novembre malgrat que la implicació del president en el genocidi s’havia fet pública quatre mesos abans.

—Què ha descobert? —pregunta l’Axel mentre s’aixeca.

—Què? —pregunta en Joona.

—Ha estat possible confirmar la data?

—Sí —contesta en Joona breument.

L’Axel li mira als ulls.

—Què és el que no està bé, doncs? —pregunta ell.

—Me n’haig d’anar —mussita en Joona.

—Van trobar-se després de l’ordre d’arrest d’al-Bashir? No els estava permès. Haig de saber si va ser així!

En Joona s’aixeca mirant-li als ulls, uns ulls completament tranquils i brillants.