82
La cara

En Joona Linna i la Saga Bauer són a l’apartament vigilat d’Östermalmstorg. Els llums estan apagats. El cel del matí brilla fora la finestra. La Penélope Fernández està asseguda a terra, amb l’esquena recolzada a la paret del fons, i assenyala la finestra.

—Sí, la bala va entrar per allà —confirma la Saga, subjugada.

—El llum em va salvar —diu la Penélope calmadament abaixant la mà.

Fan un cop d’ull a les restes del llum de la finestra, al cable que penja i al portalàmpada de plàstic.

—Vaig apagar el llum per intentar veure-hi millor, per veure què passava a la plaça —diu la Penélope—. El llum va començar a gronxar-se i ell es va pensar que era jo, oi? Es pensava que m’estava movent, que l’escalfor venia del meu cos.

En Joona es gira cap a la Saga.

—Tenia visió electroòptica?

La Saga fa que sí amb el cap i diu:

—Segons la Jenny Göransson, sí.

—Què? —pregunta la Penélope.

—Tens raó, el llum probablement et va salvar la vida —contesta en Joona.

—Mare de Déu —es lamenta ella.

En Joona la mira tranquil·lament i els ulls grisos li brillen.

—Penélope —diu ell seriosament—. Li has vist la cara, oi? No ara, sinó abans. Vas dir que no. Entenc que estiguis espantada, però… ara vull que assenteixis si penses que podries descriure’l.

Ella s’eixuga ràpidament les galtes i mira amunt a l’alt detectiu sacsejant el cap.

—Ens pots fer qualsevol descripció? —pregunta la Saga cautelosament.

La Penélope pensa en la veu del detectiu, l’accent suau finès, i es pregunta com pot saber que ha vist la cara de l’agressor anteriorment. L’ha vist, però no està segura de poder-lo descriure. Va anar tan de pressa. Només el va entreveure, amb la cara xopa de pluja, uns segons després d’haver matat en Björn i l’Ossian.

Desitjaria esborrar cada segon.

Però la cara d’ell, cansada i gairebé preocupada, es va il·luminar repetidament amb la resplendor blanca d’un llampec.

La Saga Bauer camina cap a en Joona, que està dret davant de la finestra amb l’orifici de la bala i llegeix un llarg missatge de text en el seu mòbil.

—La Klara Olofsdotter ha parlat amb el jurista en cap, el qual ha contactat amb l’ambaixador —diu en Joona—. D’aquí a una hora tres persones tindran accés a l’ambaixada durant quaranta-cinc minuts.

—Seria millor que anéssim passant cap allà —diu la Saga.

—No hi ha pressa —diu en Joona i mira a fora la plaça romancejant.

A fora, a la zona del cordó policial del voltant del mercat, s’amunteguen els periodistes.

—Li ha dit a la fiscal que necessitarem que ens escortin? —pregunta la Saga.

—Això ho haurem de discutir amb les forces de vigilància alemanyes.

—Qui hi entrarà? Com hem d’actuar?

En Joona es tomba cap a ella.

—M’imagino que… el company que va perseguir el potencial solucionador de problemes…

—L’Stewe Billgren —diu ella.

—Sí, l’Stewe Billgren —diu en Joona—. Serà capaç d’identificar-lo?

—Ell no li ha vist la cara, ningú li ha vist la cara —contesta la Saga i tot seguit es dirigeix cap a on és la Penélope i s’asseu al seu costat.

La Saga resta al seu costat durant una estona, es recolza a la paret exactament igual que ella abans de fer-li la primera pregunta.

—Què vol de tu? Aquest que et persegueix, saps per què passa tot això?

—No —contesta la Penélope cautelosament.

—Ell volia una fotografia que havies penjat a la porta de vidre del teu apartament —diu en Joona d’esquena a ella.

Ella abaixa la mirada i diu que sí amb el cap dèbilment.

—Saps per què vol la fotografia? —pregunta la Saga.

—No —contesta ella i comença a plorar.

La Saga s’espera una estona i després diu:

—En Björn va intentar fer xantatge amb diners a en Carl Palmcrona i…

—Jo no en sabia res —interromp la Penélope amb una calma represa a la veu—. Jo no hi vaig estar involucrada, en tot allò.

—Ja ho entenem, això —diu en Joona.

La Saga posa la mà sobre la de la Penélope suaument.

—Vas ser tu la fotògrafa? —pregunta ella.

—Jo? No… jo… la fotografia va arribar a la Societat per la Pau Sueca… jo en sóc la presidenta i…

Es queda en silenci.

—Va arribar per correu la fotografia? —pregunta en Joona.

—Sí.

—De part de qui?

—No ho sé —contesta ella ràpidament.

—No anava acompanyada de cap carta? —pregunta ell.

—No, no ho crec, vull dir, no que jo sàpiga.

—Només un sobre amb una foto?

Ella fa que sí amb el cap.

—Encara tens el sobre?

—No.

—Què hi havia escrit?

—Només el meu nom i Societat Sueca per la Pau… El codi postal 2088 no, només el meu nom.

—Penélope Fernández —diu la Saga—. Societat Sueca per la Pau i l’Arbitratge.

—Vas obrir el sobre i en vas treure la foto —diu en Joona—. Què vas veure en aquell moment? Què va representar per a tu aquella fotografia?

—Representar?

—Què vas veure quan la vas mirar? Hi vas reconèixer gent?

—Sí… tres d’ells, però…

Ella calla.

—Digue’ns què vas pensar quan vas veure la fotografia.

—Que algú m’havia vist a la televisió —diu ella i es concentra un moment abans de continuar—. Vaig pensar que la foto era tan típica… en Palmcrona hauria de ser neutral, això és totalment crucial… i després veus que se’n va a l’òpera, s’asseu amb els altres i brinda amb xampany amb el cap de Silencia Defence i un comerciant d’armes actiu a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà… De fet, és un escàndol.

—Quines intencions tenies amb la foto?

—Cap —contesta ella—. No hi havia res a fer, és com és, però al mateix temps… Recordo que vaig pensar que… ara en qualsevol cas ja sé on tinc en Palmcrona.

—Sí.

—Em recordaven aquells imbècils de la Direcció Nacional d’Immigració que en algun moment van celebrar amb xampany rus que havien negat l’entrada a una família. Estaven de celebració quan acabaven de negar l’asil a Suècia a una família que demanava ajuda, una família amb un nen malalt…

La Penélope es torna a quedar en silenci.

—Saps qui és la quarta persona de la foto? La dona?

La Penélope sacseja el cap.

—L’Agathe al-Haji —diu la Saga.

—És l’Agathe al-Haji?

—Sí.

—Per què és…

La Penélope emmudeix i es mira la Saga amb ulls grossos.

—Saps quan es va fer la foto? —pregunta la Saga.

—No, però l’ordre d’arrest d’al-Bashir es va dictar el març de 2009 i…

De sobte la Penélope calla per segona vegada i es posa completament vermella.

—Què passa? —pregunta la Saga gairebé xiuxiuejant.

—La foto es va fer després —diu la Penélope amb veu tremolosa—. Oi que sí? La foto es va fer després de l’ordre d’arrest del president.

—Què t’ho fa pensar? —pregunta la Saga.

—No tinc raó? —repeteix la Penélope.

—Sí —contesta en Joona.

El color li desapareix de les galtes.

—L’acord amb Kenya —diu la Penélope amb la boca tremolosa—. És el tracte amb Kenya el que es veu a la foto, tot gira al voltant d’això, aquesta és la foto, és el contracte amb Kenya, això és el que en Palmcrona està organitzant aquí assegut, la venda de munició a Kenya, jo sabia que hi havia alguna cosa que no estava bé, ho sabia.

—Continua —diu en Joona.

—Kenya té un acord estable amb la Gran Bretanya. És el Sudan qui vol comprar la munició. Estava previst que l’entrega del subministrament es fes via Kenya cap al Sudan i Darfur.

—Sí —contesta la Saga—. Creiem que havia de ser així.

—Però això està prohibit, molt pitjor… és una traïció absoluta, trenca tot tipus de llei internacional, es tracta d’un crim contra la humanitat…

Calla de nou.

—Per aquest motiu ha passat tot això —afegeix ella després—. I no perquè en Björn intentés fer xantatge.

—El seu intent de xantatge només posava de manifest que aquelles persones van saber que hi havia una foto que podia descobrir-los.

—Jo pensava que la foto era compromesa —diu la Penélope—. Incòmoda, però res més que això.

—Segons el punt de vista d’ells, tot va començar quan en Palmcrona els va trucar per explicar-los el xantatge. Ells no en sabien res, de l’existència de la foto. La conversa amb en Palmcrona els va estressar. No podien saber quanta informació revelaria. Per descomptat, sabien que no els portaria res de bo. Ja ens podem imaginar com pensaven. Potser creien que havies estat tu o en Björn qui els va fotografiar a la llotja.

—Però…

—Ells no podien saber si sabíeu molt o poc. Però no es volien arriscar.

—Ja ho entenc —diu la Penélope—. I ara continua tractant-se del mateix, oi?

—Sí.

—Em veien com l’única testimoni del tracte —diu ella.

—Van invertir grans quantitats de diners en el contracte amb Kenya.

—No pot ser —xiuxiueja ella.

—Què has dit?

La Penélope mira cap amunt, es creua amb la mirada de la Saga i diu:

—No poden introduir munició a pressió a Darfur, no poden. Hi he estat dues vegades i…

—A ells no els importa això, només ho fan per diners —diu la Saga.

—No, es tracta de… va de molt més —diu la Penélope tombant la mirada cap a la paret—. Es tracta de…

Es queda callada i recorda el soroll que va fer la figura d’argila quan va ser esclafada per la peülla d’una cabra. Una petita dona d’argila assecada al sol va convertir-se en engrunes. Un nen reia i cridava que era l’horrorosa mare de Nufis. Tots els furs moriran, tots seran eradicats, cridaven els altres nens amb cares de felicitat.

—Què estàs intentant dir? —pregunta la Saga.

La Penélope se la mira, vacil·la amb la mirada durant uns segons però no contesta. Es torna a endinsar en els records passats del mes que va estar a Kenya i al Sudan del sud-oest.

Després d’un viatge llarg i calorós en cotxe va arribar al campament de Kubbum, al sud-oest de Nyala, a Janub Darfur, al sud del Sudan. Ja el primer dia, va lluitar amb la Jane i l’home anomenat Grey per ajudar les víctimes dels atacs Janjaweed.

A la nit, els crits d’aquells tres adolescents que pertanyien a la milícia i cridaven en àrab que matarien els esclaus van despertar la Penélope. Els nois caminaven pel mig del carrer i un d’ells portava una pistola a la mà. La Penélope era dreta al costat de la finestra i mirava a fora quan de sobte van anar cap a un home gran que feia moniatos a la brasa i li van disparar.

Els nois des del carrer miraven al seu voltant, van assenyalar cap a un punt i van continuar directament cap a les barraques on hi havia la Penélope i la Jane. La Penélope contenia la respiració mentre sentia com caminaven feixugament per la galeria i parlaven excitadament l’un amb l’altre.

De sobte van donar una puntada de peu a la porta de la barraca i van entrar al passadís. La Penélope estava amagada immòbil sota el llit i pregava a Déu Nostre Senyor calmadament. Els mobles estaven tombats, esclafats a terra, escampats a trossos. Després va poder sentir els nois al carrer un altre cop. Un d’ells reia i cridava que els esclaus moririen. La Penélope va arrossegar-se per terra fins a la finestra i va tornar a mirar a fora. Els nois havien agafat la Jane, l’arrossegaven per terra estirant-la dels cabells i la van deixar estesa al mig del carrer. La porta de l’altra barraca al costat del camí era oberta i en Grey va sortir a fora amb un matxet a la mà. El noi prim va anar cap a ell. En Grey potser era trenta centímetres més alt que el noi i molt més corpulent.

—Què voleu? —va preguntar en Grey.

Estava molt seriós i la cara suada li brillava.

El noi prim no li va ni contestar, simplement va aixecar l’arma i va disparar-li a l’estómac. El tret va ressonar per totes les cases. En Grey va esfondrar-se ensopegant cap enrere, va caure d’esquena, intentant aixecar-se, però va quedar estès amb la mà a l’estómac.

—Un fur mort —cridava un dels nois que subjectava la Jane pels cabells.

L’altre noi va separar-li les cuixes forçant-la. Ella lluitava i no parava de parlar-los amb veu dura.

En Grey va cridar alguna cosa als nois. El noi prim amb la pistola va tornar on era ell, va cridar-lo, li va pressionar la boca de la pistola al front i va disparar. Es va sentir un clic, el noi va disparar una vegada i una altra però la pistola era buida, va fer clic sis vegades. Es va produir un titubeig al carrer, les portes de les altres barraques es van començar a obrir i van començar a sortir-ne dones africanes. Els adolescents van deixar anar la Jane i van sortir corrents. La Penélope va veure que cinc dones sortien corrents darrere d’ells. Va agafar la manta del llit d’una revolada, va obrir la porta i es va apressar pel passadís fins a sortir a fora el carrer. Va córrer cap a la Jane, la va embolicar amb la manta i va ajudar-la a aixecar-se.

—Vés cap a dins —va dir la Jane—. Podrien tornar amb més munició, no pots quedar-te aquí fora…

La Jane va estar-se al costat de la taula d’operacions durant tota la nit i el matí. No es va estirar al llit de la barraca fins a les deu del matí. Llavors ja estava segura que havia salvat la vida d’en Grey. Al vespre va treballar com de costum i l’endemà la rutina de les tasques a la tenda mèdica va tornar a la normalitat. Els nens petits l’ajudaven, però feien més que res de guardians i a vegades simulaven que no sentien el que ella els deia quan pensaven que potser era massa exigent.

—No —xiuxiueja la Penélope.

—Què ens intentes dir? —repeteix la Saga.

La Penélope pensa que aquells homes no poden exportar munició al Sudan.

—No poden —diu ella i tot seguit emmudeix.

—Estaries més protegida a l’habitació subterrània —diu la Saga.

—Protegida? Ningú pot protegir-me —contesta la Penélope.

—Sabem on és; ara mateix es troba a l’ambaixada alemanya i hem envoltat l’edifici…

—Però no el tenen —interromp la Penélope amb veu alta.

—Estarà presumptament ferit, li deuen haver disparat, hi entrarem i…

—Vull venir amb vostès —diu la Penélope.

—Per què hauries de…

—Perquè li he vist la cara —contesta ella.

En Joona i la Saga s’agiten nerviosament. La Penélope es mira en Joona.

—Tenia raó —diu ella—. Jo l’he vist.

—Ens queda poc temps però potser tindríem temps de fer un retrat robot —diu la Saga amb veu estressada.

—Tant se val —diu en Joona—. No podem entrar una persona en una ambaixada d’un altre país pel sol fet de voler fer un retrat robot.

—Però sí si un testimoni el reconeix —diu la Penélope, s’aixeca i mira els ulls d’ell tranquil·lament.