48
La corona nupcial

És difícil contactar amb algú a Silencia Defence AB. Tots els números de telèfon disponibles tenen diferents entrades per anar a parar a un de sol i al mateix laberint de marcatge per tons i informació pregravada. Però al final la Saga troba una obertura marcant el número nou i asterisc per contactar personalment amb el venedor de la companyia. Contacta amb la secretària del venedor, ignora les preguntes i només es limita a exposar el cas. La secretària primerament no diu res i després explica que la Saga ha marcat el número incorrecte i que l’horari d’atenció al públic ja s’ha acabat.

—Li haig de demanar que provi de trucar demà entre les nou i les onze i…

—Asseguri’s que en Pontus Salman estigui a punt per rebre la visita de la policia de seguretat avui a les dues —interromp la Saga en veu alta.

Se sent el tecleig tímid d’un ordinador.

—Ho sento —diu la secretària al cap d’una estona—. Avui estarà reunit tot el dia.

—Però a les dues no —diu la Saga suaument.

—Sí, aquí diu que ell…

—No estarà reunit perquè estarà parlant amb mi —interromp la Saga.

—Intentaré complaure-la.

—Moltes gràcies —la Saga acaba la conversa i mira en Joona per sobre la taula.

—A les dues? —pregunta ell.

—Sí.

—En Tommy Kofoed vol veure la fotografia —diu en Joona—. Ens trobem a la seva oficina després de dinar i abans de marxar.

Mentre en Joona dina amb la Disa, els tècnics d’investigació criminal inutilitzen la fotografia. Els rostres de les quatre persones estan difuminats i se’n fa impossible el reconeixement.

* * *

La Disa riu sola en treure el recipient de l’olla arrossera. L’hi allarga a en Joona i mira com es mulla les mans per comprovar si l’arròs està prou fred per començar a formar petits coixinets.

—Sabies que en Södermalm tenia el seu propi mont Calvari? —pregunta ella.

—Mont Calvari? Això no és…

—Mont Gòlgota —assenteix la Disa, obre l’armari de la cuina d’en Joona, troba dues copes i posa vi blanc en l’una i aigua en l’altra.

La Disa sembla relaxada. Les primeres pigues d’estiu li ressalten a la cara i porta els cabells ondulats recollits amb una trena que li baixa pel coll. En Joona s’esbandeix les mans i treu un nou drap de cuina. La Disa està dreta davant d’ell i li passa els braços pel voltant del coll. En Joona també l’abraça i recolza la cara en el cap d’ella, respira el seu aroma i al mateix moment sent com les mans calentes d’ella li acaricien l’esquena i el coll.

—Ho podem intentar, no? Podem fer-ho?

—Sí —contesta ell suaument.

Ella l’estreny més i més i llavors fuig dels seus braços.

—A vegades em fas enfadar tant —mussita ella girant-se d’esquena a ell.

—Disa, jo sóc com sóc, però jo…

—Està bé que no visquem junts —interromp ella i surt de la cuina.

Ell sent com es tanca al lavabo, es pregunta si hauria de seguir-la, picar a la porta, però sap que de fet vol estar sola una estona.

En comptes d’això, continua amb el menjar. Agafa un trosset de peix, se’l posa al palmell de la mà i al damunt hi posa un polsim de wasabi.

Al cap d’uns minuts s’obre la porta del bany i la Disa torna a la cuina, es queda dreta a la porta i mira mentre ell continua amb el sushi.

—Te’n recordes —diu la Disa rient—, que la teva mare sempre treia el salmó del sushi i el fregia abans de tornar-lo a posar a l’arròs?

—Sí.

—Paro taula? —pregunta la Disa.

—Si vols.

La Disa porta els plats i els bastonets xinesos cap a la sala gran, s’atura a la finestra i mira cap avall, a Wallingatan. Un grup d’arbres brillen amb fulles d’estiu verd clar. La mirada se li escapa cap a la bonica illa de cases a Norra Bantorget on viu en Joona des de fa un any.

Prepara la taula del menjador, d’un color blanc nebulós, torna a la cuina i fa un glop de vi. Ha perdut aquella textura cruixent que sempre depèn de la fredor. Evita el fort impuls de seure al terra de parquet envernissat i preguntar si no podrien menjar allà mateix, amb les mans, com nens sota la taula.

—M’han convidat —diu ella en canvi.

—Convidat?

Ella assenteix amb la intenció precipitada de voler ser una mica dolenta i no obstant això no ser-ho.

—Explica, va —diu en Joona tranquil·lament mentre porta la safata amb sushi a la taula.

La Disa torna a agafar la copa i diu amb un to suau:

—Només es tracta d’una persona que fa un any i mig em va preguntar al museu si algun vespre m’agradaria sopar amb ell.

—És això el que es porta ara? Convidar senyores a sopar?

La Disa somriu torçant la boca:

—Estàs gelós?

—No ho sé, una mica —diu en Joona caminant cap a ella—. És bonic que et convidin a sopar.

—Sí.

La Disa es passa els dits pels cabells.

—Està bé, l’home? —pregunta en Joona.

—Sí, de fet sí.

—Que bé.

—Però jo no vull sortir amb ell —somriu la Disa.

En Joona no contesta, només resta completament quiet i amb la cara girada.

—Tu ja saps què vull —diu la Disa suaument.

De sobte la cara d’ell empal·lideix i ella veu com el front se li omple de perletes de suor. A poc a poc aixeca la mirada cap a ella i hi ha alguna cosa estranya en els seus ulls, són negres, durs i abismals.

—Joona? Oblidem-ho —diu ella ràpidament—. Ho sento…

En Joona obre la boca per dir alguna cosa, fa un pas cap a ella i de sobte les cames se li pleguen.

—Joona —crida la Disa tombant la copa de sobre la taula i fent-la caure a terra.

Ella s’ajup a terra al seu costat, l’aguanta i xiuxiueja que aviat passarà tot.

Al cap d’un moment la cara d’en Joona denota dolor. L’expressió de patiment augmenta gradualment.

La Disa escombra els fragments de vidre i després seuen en silenci a la taula.

—No et prens els medicaments? —diu ella al cap d’una estona.

—Em fan venir son. He de poder pensar, precisament ara he de poder pensar clarament.

—Em vas prometre que te’ls prendries.

—I ho faré —explica ell.

—És perillós, tu ja ho saps, això —xiuxiueja ella.

—Me’ls prendré tan bon punt hagi resolt aquest cas.

—I si no el resols?

* * *

Des de lluny el Nordic Museum sembla un ornament esculpit en vori, però realment està fet de gres i calcària. Un somni airós de la Renaixença amb molts pinacles i torres. El museu pretenia ser un tribut a la sobirania de la gent del nord, però quan va obrir un dia plujós d’estiu de 1907 es va dissoldre la unió amb Noruega i el rei s’estava morint.

En Joona camina ràpidament per l’enorme sala del museu i no s’atura fins que no ha pujat les escales, es tranquil·litza, mira a terra durant una bona estona i després continua lentament passant per davant de la vitrina il·luminada. No hi ha res que li cridi l’atenció. En Joona continua envoltat de records i nostàlgia.

El guarda ja li ha tret una cadira al costat de la vitrina.

En Joona s’hi asseu i es mira la corona nupcial sami amb vuit punxes com dues mans entrellaçades. Brilla amb una resplendor suau a la llum de darrere del vidre prim. En Joona sent una veu dins seu, veu una cara que li somriu quan està assegut darrere del volant aquell dia que havia plogut i el sol brillava per damunt dels bassals del carrer com si cremessin sota terra. Es gira enrere per assegurar-se que la Lumi està lligada correctament.

La corona nupcial sembla que estigui feta de branques lluminoses, pell o cabells entrellaçats. Mira la promesa d’amor i felicitat que se’n desprèn i pensa en la boca seriosa de la seva dona, els cabells de color terra que li cauen per la cara.

—Es troba bé?

En Joona es mira sorprès el guarda. Fa tants anys que treballa aquí.

Un home de mitjana edat amb barba de pocs dies i ulls allargats com si estiguessin trencats a trossets.

—No ho sé ben bé —mussita, i s’aixeca de la cadira. En deixar el museu, el record de la maneta de la Lumi perdura com un anhel dins del seu cos. Ell s’acabava de girar per comprovar si estava ben lligada quan de sobte va sentir que la mà d’ella li tocava els dits.