66
Sense la Penélope

La Claudia Fernández baixa de l’autobús a l’Hotel Platja Dalarö. Quan camina pel port, sent el soroll dels helicòpters i les sirenes que desapareixen molt lluny.

El rastreig per terra no pot haver acabat ja. Han de continuar buscant. Diverses embarcacions policials es mouen lluny, mar endins. Ella mira al seu voltant, no hi ha cap ferri ni tampoc cotxes al port.

—Penélope —crida ella fort a l’aire—. Penélope!

És conscient del que està fent i de la manera tan estranya com està reaccionant, però sense la Penélope no li queda res més.

Comença a caminar per la vora de l’aigua. L’herba està seca i marró, hi ha deixalles pertot arreu. Les gavines criden en la distància. Comença a córrer, però no té força per continuar gaire més i segueix caminant. Els xalets suïssos atapeeixen la costa. S’atura davant d’un senyal on hi ha escrit en blanc «Privat». Continua, deixant enrere el senyal, va cap a un embarcador de formigó i mira lluny cap a les grans roques. No hi ha gent, pensa, i es tomba cap al port de nou. Un home se li acosta caminant pel camí de grava i la saluda amb la mà. Una figura fosca amb una jaqueta agitant-se. Ella parpelleja a contrallum. L’home crida alguna cosa. La Claudia se’l mira confosa. Ell comença a caminar cap a ella més de pressa amb passos llargs i llavors ella veu la cara agradable de l’home.

—Claudia Fernández —crida ell.

—Jo mateixa —diu ella esperant-lo.

—Em dic John Bengtsson —diu ell quan puja per trobar-la—. M’ha enviat en Joona Linna. Ha dit que suposava que hauria vingut aquí.

—Per què? —pregunta ella amb veu dèbil.

—La seva filla és viva.

La Claudia se’l mira mentre ell repeteix les paraules.

—La Penélope és viva —diu ell amb un somriure.