71
Set milions de possibilitats

La Disa i en Joona seuen l’un davant de l’altre al menjador de Mosebacke Etablissement. La llum del sol omple la sala a través de les grans finestres que donen a Gamla Stan, a Skeppsholmen i a l’aigua resplendent. Han menjat areng acabat de fregir amb puré de patates i nabius i ara s’acaben de posar als gots l’última cervesa de baixa graduació. A la petita tarima de música hi seuen en Ronald Brautigam davant d’un gran piano negre i l’Isabelle van Keulen amb el colze alçat i l’arc damunt les cordes del violí.

La música s’atura, i l’última nota del violí tremola, esperant el piano, i després acaba amb una nota aguda tremolosa.

En Joona i la Disa deixen el restaurant després del concert, surten a la plaça Mosebacke, s’aturen i es miren l’un a l’altre.

—Què passa amb en Paganini? —pregunta ella mentre li posa bé el coll de la camisa—. L’última vegada també vas parlar d’ell.

Ell li agafa la mà suaument.

—Només et volia veure…

—Per poder barallar-te amb mi perquè no et prens el medicament?

—No —diu ell seriosament.

—Te’l prendràs, doncs?

—Aviat ho faré —contesta ell amb una espurna d’impaciència a la veu.

Ella no diu res, només deixa que els ulls verds clars es trobin amb els d’ell un moment. Després sospira profundament i proposa que haurien d’anar passant.

—En qualsevol cas ha estat un concert molt bonic —diu la Disa.

D’alguna manera la música s’ajustava molt bé a la llum de fora, completament suau.

—Jo em pensava que en Paganini sempre era… ja saps què vull dir, equilibrat i ràpid…; de fet una vegada vaig escoltar Yngwie Malmsteen tocar Caprices número 5 a Gröna Lund.

—Quan eres amb en Benjamin Gantenbein.

—Ens hem fet amics a través del Facebook després de tants anys.

Passegen agafats de la mà per Slussen i avall cap a Skeppsbron.

—Mirant els dits d’algú seria possible saber quina peça està tocant amb el violí? —pregunta en Joona.

—Sense sentir res, vols dir?

—En una foto.

—Més o menys, em sembla a mi…, segurament dependrà de com de bé es conegui l’instrument —diu ella.

—Però com d’exacte es pot ser?

—L’hi puc preguntar a en Kaj, si és important —diu ella.

—En Kaj?

—Kaj Samuelsson, de l’escola de musicologia. Vaig fer les pràctiques de cotxe amb ell, però realment el vaig conèixer a través del pare.

—Li pots trucar ara?

—Està bé —diu la Saga aixecant lleugerament les celles—. Vols que li truqui ara mateix?

—Sí —contesta en Joona.

Ella li deixa anar la mà, es treu el telèfon, busca als seus contactes i truca al professor.

—Sóc la Disa —diu ella somrient—. T’agafo dinant?

En Joona sent la veu d’un home que parla alegrement al telèfon. Després de xerrar una estona, la Disa pregunta:

—Kaj, a un bon amic meu li agradaria que et fes una pregunta.

Ella riu per alguna cosa que diu ell i llavors deixa anar la pregunta:

—Es pot veure quines notes toca un violinista… no, vull dir mirant-li els dits.

En Joona observa la Disa com escolta amb el front arrugat. Se sent una música de desfilada provinent d’algun carrer de Gamla Stan.

—Molt bé —diu la Disa al cap d’un moment—. Saps què, Kaj?, és millor que hi parlis directament.

Sense dir paraula li passa el telèfon a en Joona.

—Joona Linna.

—De qui tant parla la Disa —afegeix en Kaj Samuelsson amb veu lleugera.

—Un violí només té quatre cordes —comença en Joona—. De fet no hauria de ser possible tocar tantes notes…

—A què es refereix quan diu tocar? —es pregunta el professor.

—La nota més greu hauria de ser corda sol a l’aire —diu en Joona amb veu calmada—. I en algun altre lloc també hi ha d’haver la nota més aguda que…

—Ben pensat —interromp el professor—. L’any 1636 el científic francès Mersenne va publicar Harmonie Universelle. En el seu estudi menciona que els millors violinistes poden tocar fins a una octava per sobre de cada corda a l’aire. Això vol dir que el rang és des del sol3 fins al petit sol fins al mi6, que dóna un total de trenta-quatre notes en una escala cromàtica.

—Trenta-quatre notes —repeteix en Joona.

—Però si avancem cap a músics més moderns —continua en Samuelsson entretingut—, llavors el rang s’ha ampliat d’acord amb la nova digitació… si es comença a comptar sent capaç d’arribar a la6 i per tant tenir una escala cromàtica de trenta-nou notes.

—Continuï —diu en Joona i veu com la Disa s’atura davant d’una galeria amb diverses pintures difuminades.

—Encara que quan en Richard Strauss va revisar l’ensenyament instrumental de Berlioz de 1904, el sol7 ja es considerava la nota més aguda possible per a un violista d’orquestra, que vol dir quaranta-nou notes.

En Kaj Samuelsson riu sol al telèfon a causa del silenci expectant d’en Joona.

—És molt difícil d’arribar al límit superior —explica el professor—. I a més, s’hi pot afegir tot un registre sencer d’harmònics i quarts de to.

Passen per davant d’una barca víking recentment construïda i s’acosten a Kungsträdgården.

—I el violoncel? —interromp en Joona impacient.

—Cinquanta-vuit —contesta ell.

La Disa se’l mira amb cara d’impaciència i assenyala un cafè a l’aire lliure.

—La meva pregunta real és si podria mirar-se una foto de quatre músics, dos violins, una viola i un violoncel —diu en Joona— i a partir d’una fotografia nítida, només mirant els dits dels músics a les cordes i al coll dels instruments, endevinar què estan tocant.

En Joona sent mussitar en Kaj al telèfon.

—Hi ha tantes alternatives, milers…

La Disa arronsa les espatlles i continua caminant endavant sense mirar-lo.

—Set milions de combinacions —diu en Kaj Samuelsson al cap d’una estona.

—Set milions —repeteix en Joona.

El telèfon torna a quedar en silenci.

—Però en la meva fotografia —continua en Joona amb una veu plena de tossuderia— es poden veure clarament els dits i les cordes i descartar així de manera bastant fàcil moltes alternatives.

—Em miraré la foto amb molt de gust —contesta el professor—, però de tota manera no seré capaç d’endevinar les notes, no és possible i…

—Però…

—Però imagini’s, Joona Linna —continua ell alegrement—, que de fet podem treure les notes aproximades… Com les trobaríem d’entre els milers de quartets per a corda de Beethoven, Schubert, Mozart…?

—Ja ho entenc, és impossible —interromp en Joona.

—Seriosament parlant, sí —diu en Kaj.

En Joona li dóna les gràcies per la conversa, camina i s’asseu al costat de la Disa, que s’espera al marge d’una paret al costat d’una font.

Ella recolza la galta a l’espatlla d’ell. Quan en Joona l’abraça recorda les paraules d’en Robert Riessen sobre el seu germà: «Si l’Axel no es veu amb cor d’ajudar-nos, llavors dubto que algú ho pugui fer».