17
Un home molt perillós

El cel estiuenc encara és net, però fa xafogor, com si s’estigués acostant una tempesta.

En Joona Linna i l’Erixon aparquen davant d’una vella botiga d’articles de pesca, on sempre hi ha fotos d’aquells que han pescat el salmó més gros de la setmana als rius d’Estocolm.

Sona el telèfon i en Joona veu que és la Claudia Fernández, camina cap a la paret, resta dret a l’ombra estreta de la façana i contesta:

—Em va dir que podia trucar-li —diu amb una veu dèbil.

—Naturalment.

—Entenc que li digui això a tothom, però pensava… la meva filla, la Penélope. Vull dir… necessito saber si han trobat alguna cosa, fins i tot si ella…

—Sóc detectiu… estic intentant descobrir si, darrere els fets, s’hi amaga un crim. Són els guardacostes els qui busquen la Penélope —explica en Joona.

—Quan la trobaran?

—Normalment comencen buscant per la zona amb helicòpters i a la vegada organitzen batudes, però això comporta més temps…, per això comencen amb els helicòpters.

En Joona sent com la Claudia intenta amagar el plor.

—No sé què haig de fer, jo… jo necessito saber si puc fer alguna cosa, si hauria de continuar parlant amb els seus amics.

—El millor és que es quedi a casa —explica en Joona—. Ja que la Penélope podria intentar posar-se en contacte amb vostè i llavors…

—No em trucarà —interromp.

—Crec que…

—Sempre he estat molt estricta amb la Penny, m’enfado amb ella, no sé per què, jo… jo no la vull perdre, no puc perdre la Penélope, jo…

La Claudia plora al telèfon, intenta controlar-se i ràpidament es disculpa i acaba la conversa.

Davant la botiga d’articles de pesca hi ha el carrer Sankt Paulsgatan 3, on viu la Penélope Fernández. En Joona va cap a l’Erixon, que s’espera davant d’un aparador ple de símbols japonesos i dibuixos manga. Hi ha centenars de figures de la Hello Kitty, gats de peluix amb cares grosses i innocents entatxonats a les prestatgeries. Tota la botiga fa un gran contrast amb la façana d’un color marronós brut.

—Cos petit i cap gros —diu l’Erixon i assenyala la Hello Kitty quan en Joona s’atura darrere seu.

—Bastant bonica —remuga en Joona.

—Jo, tot el contrari, cos gros i cap petit —fa broma l’Erixon.

En Joona se’l mira de reüll somrient i li obre l’ampla porta.

Pugen les escales i miren els rètols amb els noms, els botons encesos dels llums del sostre i l’abocador de deixalles precintat. El replà fa olor de sol i pols i de sabó verd.^[4]

L’Erixon s’agafa al passamà esbufegant darrere d’en Joona i els cargols i les muntures grinyolen. Arriben al tercer pis i es miren l’un a l’altre. La cara de l’Erixon es commou per l’esforç, mou el cap i s’eixuga la suor del front quan xiuxiueja a en Joona tot disculpant-se:

—Ho sento.

—Fa xafogor, avui —diu en Joona.

Al timbre de la porta hi ha uns adhesius, un símbol antinuclear antic, el logo de comerç just i un símbol de la pau. En Joona es mira l’Erixon breument, els seus ulls grisos es fan més estrets quan en Joona enganxa l’orella a la porta i escolta.

—Què passa? —xiuxiueja l’Erixon.

En Joona truca al timbre i escolta al mateix moment. S’espera un moment i es treu un estoig de la butxaca interior.

—No deu haver estat res —diu i amb un rossinyol obre el pany senzill.

En Joona obre la porta, però sembla que se’n penedeixi i la torna a tancar. Li fa un gest a l’Erixon perquè no es mogui d’on és, sense saber realment per què. A fora se sent la melodia del Hemglassbilens, el camió dels gelats. L’Erixon fa cara de preocupació i s’acaricia la barbeta amb la mà. En Joona sent un calfred tremolós que li corre pels braços, però després obre la porta amb la tranquil·litat que el caracteritza i entra. Sobre l’estora de l’entrada hi ha diaris, publicitat comercial, i una carta del Vänsterpartiet, un partit polític d’esquerra. Fa una desagradable olor de tancat. Una cortina de vellut penja per davant de l’armari. Des de la profunditat de les canonades es percep un remoreig i seguidament se sent un tic-tac a la paret.

En Joona no sap per què la seva mà es mou en direcció a la pistolera. La toca amb les puntes dels dits per sota la jaqueta, però després la deixa al seu lloc.

La seva mirada se’n va cap a la cortina de color vermell sang i a la porta de la cuina. Respira contingut i intenta mirar a través del vidre acanalat de la porta i de la porta de vidre de la sala d’estar.

En Joona fa un pas endavant, quan de bona gana marxaria de l’apartament; un fort impuls li diu que hauria de demanar reforços. Quelcom s’enfosqueix darrere el vidre acanalat. Una campaneta de vent amb petites varetes de metall que pengen es gronxa sense fer soroll. En Joona veu com les partícules de pols a l’aire canvien de direcció, com si seguissin un nou corrent d’aire.

No està sol a l’apartament de la Penélope.

El cor d’en Joona comença a bategar més de pressa. Hi ha algú movent-se per les habitacions. Ho pot palpar, gira la mirada cap a la porta de la cuina i llavors tot passa molt de pressa. El terra de fusta cruix. Se sent un so rítmic, com clics ràpids i curts. La porta de la cuina està mig oberta. En Joona veu moviments primer per l’escletxa, a les frontisses. S’enganxa a la paret com un tren dins un túnel. Algú avança a poc a poc per la foscor a la llarga sala. Només és una esquena, una espatlla, un braç. De sobte la figura s’acosta i comença a giravoltar. En Joona només té temps de veure el ganivet com una llengua blanca. Apunta cap amunt com un projectil, inclinat des de sota. L’angle és tan imprevist que no té temps d’esquivar la fulla. La fulla afilada li travessa la roba i clava la punxa a la seva arma. En Joona colpeja la persona però no encerta el cop. Per segona vegada sent el ganivet volant pels aires i es tira a terra. Aquesta vegada la fulla passa gairebé per sobre d’ell. En Joona es dóna un cop al cap amb la porta del bany. Veu com les estelles de la porta es tallen quan la fulla es clava a la fusta. En Joona rellisca, es gira, dóna una puntada baixa fent moviments circulars i colpeja alguna cosa, potser el turmell de l’agressor. S’allunya del lloc rodolant, agafa l’arma i treu el dispositiu de seguretat al mateix moment. La porta del carrer és oberta i se senten passos ràpids a sota de l’escala. En Joona s’aixeca, es disposa a seguir l’home, però s’atura en sentir una remor darrere d’ell. Gairebé immediatament entén què és el que sent i s’afanya cap a la cuina. El microones està engegat. Espetega i es poden veure espurnes negres rere el vidre. Les aixetes dels quatre fogons vells estan totalment obertes i el gas s’està escampant per l’habitació. Té la sensació que el temps passa a poc a poc d’una manera estranya i es llança cap al microones. El rellotge automàtic fa tic-tac amb urgència. El so crepitant augmenta. Una ampolla d’insecticida rodola per sobre el plat de vidre dins del microones. En Joona estira el cable de l’endoll i es fa silenci. L’única cosa que se sent és el soroll monòton de les vàlvules de gas obertes dels fogons. En Joona apaga les aixetes. L’olor química li regira l’estómac.

Obre les finestres de la cuina i després es fixa en el polvoritzador del microones. Està molt inflat i podria explotar amb el més mínim contacte.

En Joona surt de la cuina i dóna un cop d’ull ràpidament a l’apartament. Les habitacions estan buides, intactes. L’aire encara està carregat de gas. A fora, al replà, hi ha l’Erixon amb un cigarret a la boca.

—No l’encenguis —crida en Joona.

L’Erixon somriu i fa un senyal de menyspreu amb la mà cansada.

—Cigarros de xocolata —xiuxiueja.

L’Erixon tus dèbilment i de sobte en Joona veu un bassal de sang per sota d’ell.

—Estàs sagnant.

—Res de perillós —diu—. No sé com s’ho ha fet, però m’ha tallat el tendó d’Aquil·les.

En Joona truca a una ambulància i s’asseu al seu costat. L’Erixon està pàl·lid i té les galtes suades. Fa la impressió de trobar-se malament.

—Em tallava sense parar, ha estat… com si m’hagués atacat una aranya sangonosa.

En un moment de tranquil·litat en Joona pensa en aquells moviments ràpids com un llampec de darrere de la porta, com la fulla del ganivet es movia a una velocitat i amb un propòsit que ell no havia experimentat mai.

—És a dins, ella? —esbufega l’Erixon.

—No.

L’Erixon somriu alleujat, i després es posa seriós.

—Però ell volia fer-ho volar tot de tota manera? —pregunta ell.

—Presumptament volia eliminar tots els rastres o qualsevol forma de connexió —diu en Joona.

L’Erixon intenta treure el paper del cigarret, però el deixa caure i llavors tanca els ulls durant un moment. Les galtes se li han tornat d’un color blanc grisós.

—Entenc que tampoc li has vist la cara —diu en Joona.

—No —contesta l’Erixon dèbilment.

—Però de segur que hem vist alguna cosa, sempre es veu…