61
Allò en què ell sempre pensa

A les deu en punt, l’Axel ja deixa l’ISP per treballar des de casa. S’emporta tots els documents relacionats amb el permís d’exportació. El cansament li fa venir gana i fred, condueix cap al Grand Hotel i compra un esmorzar-dinar per a dues persones per emportar. L’Axel entra i porta el menjar a la cuina. La Beverly seu al mig de la taula i fulleja la revista Amelia Brud & Bröllop.^[13]

—Tens gana? —pregunta ell.

—No sé si vull anar de blanc quan em casi —diu la Beverly—. Potser d’un rosa clar…

—M’agrada el blanc —mussita ell.

L’Axel prepara una safata i tots dos van cap a dalt a la suite vermella rococó al costat de les finestres de la sala d’estar. Entre aquestes hi ha una taula octagonal del segle XVIII. La taula testifica la passió de l’època per la tècnica de la intàrsia. El motiu és un jardí amb paons i una dona que toca la cítara xinesa.

L’Axel para la taula amb porcellana familiar amb un escut d’armes de color platejat, tovallons amb una línia grisa i les copes de vi pesades. Posa Coca-Cola al got de la Beverly i aigua mineral amb trossets de llima al seu.

El coll de la Beverly és prim, la barbeta delicada i bonica. Com que té els cabells tan curts se li veu tot el clatell rodonet i suau. Ella buida el got i estira la part superior del cos apàticament. Un gest infantil preciós. Ell pensa que la noia continuarà fent el mateix moviment quan sigui una dona adulta, fins i tot quan sigui vella.

—Explica’m allò referent a la música un altre cop —demana ella.

—On érem? —pregunta l’Axel i dirigeix el comandament a distància cap a l’equip de música.

A través dels altaveus se sent la interpretació d’Alexander Malter d’Alina, d’Arvo Pärts. L’Axel abaixa la mirada i mira les bombolles que salten dins del got d’aigua mineral i desitja amb totes les seves forces poder tornar a beure, desitjaria acompanyar els espàrrecs amb xampany i després prendre’s Propaven i Stesolid abans d’anar a dormir.

L’Axel li serveix més Coca-Cola. Ella mira cap amunt i li dóna les gràcies silenciosament. Ell li mira directament als ulls grossos i negres i no s’adona que el got escumeja la soda, que s’escampa per sobre la superfície de la taula. El motiu xinès s’enfosqueix, com si el sol s’hagués amagat darrere els núvols, i la superfície mullada fa brillar el parc amb paons.

Ell s’aixeca i veu la Beverly reflectida en el vidre de la finestra, la línia de la mandíbula, i de sobte veu que s’assembla a la Greta.

Estrany que s’hi hagi fixat ara per primera vegada.

L’Axel només vol girar-se i sortir corrents, vol sortir de casa però s’obliga a anar a buscar un drap, mentre el cor li torna a bategar a un ritme tranquil.

Elles no són igual que un retrat però en molts sentits la Beverly li recorda la Greta.

S’atura i es passa la mà tremolosa per la boca.

Pensa en la Greta cada dia tot i que intenta evitar-ho.

La setmana de la final del concurs encara el continua perseguint.

Fa quaranta anys, però des d’aquell dia tota la vida se li va enfosquir, era tan jove, només tenia disset anys, però ja havien passat massa coses.