41
Sense dormir

Ara fa deu mesos que l’Axel i la Beverly Andersson es van conèixer. Tot va succeir pel greu problema d’insomni que ell pateix. Un problema que arrossegava des de feia més de trenta anys a causa d’un accident. Podia tenir una vida normal sempre que es prengués les pastilles, el seu son era químic, sense somnis, sense descansar realment.

Però dormia.

Es veia obligat a incrementar la dosi contínuament per poder continuar dormint. Les pastilles li provocaven un rugit soporífer que ofegava els seus pensaments. Estimava el medicament i el barrejava amb whisky car madurat. Però després de més de vint anys de grans consumicions, el seu germà el va trobat al rebedor, inconscient i amb sang rajant-li pels narius.

A l’hospital Karolinska li van diagnosticar una cirrosi greu, una malaltia crònica del fetge.

La cèl·lula crònica malmesa estava tan estesa que el van posar a la llista d’espera per a un trasplantament de fetge, just després de l’exploració obligada a què es va sotmetre. Pel fet de tenir el grup de sang 0 i un teixit molt poc comú, el nombre de possibles donants es va reduir catastròficament. El seu germà petit li hauria pogut donar part del seu fetge si no hagués patit un problema cardíac tan greu que no li deixava fer front a l’esforç d’una operació d’aquestes característiques.

L’esperança de trobar un donant de fetge era gairebé inexistent però si l’Axel deixava l’alcohol i el medicament per dormir no es moriria.

Amb una dosi regular de Konakion, Inderal i Espironolactona, el fetge li funcionava i podia fer una vida bastant normal. El problema llavors era que la son li havia desaparegut. No dormia més d’una hora cada nit. El van admetre en una clínica del son de Göteborg, va sotmetre’s a una polisomnografia i se li va diagnosticar insomni. Com que li van treure la medicació van aconsellar-li diverses tècniques per dormir: meditar, provar amb l’hipnotisme, l’autosuggestió, però no va funcionar res.

Quatre mesos després del col·lapse del fetge, va tenir un període d’estar despert nou dies seguits i va patir un defalliment psicòtic.

De manera voluntària el van admetre a la institució psiquiàtrica privada Sankta Maria Hjärta.

Va ser allà on va trobar-hi la Beverly. No tenia més de catorze anys, llavors.

Com era habitual, l’Axel estava despert a la seva habitació, eren potser les tres de la matinada, tot estava totalment fosc, quan ella va obrir la porta de la seva habitació. Ella era un esperit sense salvació, un walker. A les nits es passejava pels passadissos de la institució.

Potser només buscava algú amb qui poder estar.

Ell, allà estirat sense dormir, es va desesperar quan la noia va entrar. Ella restava dreta i immòbil davant d’ell amb una camisa de dormir llarga que arrossegava per terra.

—He vist que hi havia llum aquí —va xiuxiuejar ella—. Una llum que ve de tu.

Llavors va fer un salt al llit i va gatejar-hi per sobre. Ell encara estava malalt d’insomni, no sabia què feia, la va engrapar fort, massa fort, i la va prémer contra ell.

Ella no deia res, només era allà estirada.

I el noi es va aferrar fermament al seu petit cos, va pressionar la cara contra el coll d’ella i de sobte es va adormir.

Va començar a somniar amb aigua.

La primera vegada només van ser uns minuts, però després el va visitar cada nit.

Ell s’agafava a ella, la retenia fort i s’adormia xop de suor.

La seva inestabilitat psiquiàtrica s’apagava com el baf en un got i la Beverly va parar de deambular pels passadissos. L’Axel Riessen i la Beverly Andersson van decidir deixar Sankta Maria Hjärta i el que després va passar va quedar en un acord silenciós i desesperat.

Ells entenien que les circumstàncies reals de l’acord havien de continuar sent un secret, però aparentment el pare de la Beverly va donar-li permís per viure a dispesa en una habitació del pis de l’Axel Riessen a l’espera de tenir el seu propi pis d’estudiant.

La Beverly Andersson ara té quinze anys i ja se li ha diagnosticat un trastorn límit de la personalitat. En comparació amb l’altra gent, no té mesures i li manca la capacitat de posar límits. No té l’instint normal de supervivència.

Antigament, a les noies com la Beverly se les tancava en institucions per a deficients mentals, esterilitzades obligatòriament o lobotomitzades per por a una sexualitat desfermada i al llibertinatge.

Encara hi ha noies com la Beverly que corren darrere de qualsevol desconegut i confien plenament en gent que no té bones intencions.

Però la Beverly ha fet sort, perquè ha trobat l’Axel. Ell sovint es diu a si mateix que no és cap pedòfil, que no té cap intenció de fer-li mal i que tampoc vol fer diners amb ella. Només la necessita per poder dormir, per no enfonsar-se.

Normalment diu que es casarà amb ella quan aquesta sigui prou gran.

L’Axel Riessen la deixa fantasiejar amb el casament perquè això la fa estar feliç i tranquil·la. Ell intenta convèncer-se a si mateix que d’alguna manera la protegeix del món que l’envolta, però naturalment sap que a la vegada l’està utilitzant. Se n’avergonyeix però no troba cap altre camí; té por de no poder dormir de nou.

La Beverly surt amb el raspall de dents a la boca. Amb el cap assenyala els tres violins penjats a la paret.

—Per què no els toques? —pregunta ella.

—No en sé —diu ell somrient.

—Només serveixen per estar penjats a la paret? Dóna’ls a algú que els pugui tocar, doncs.

—M’agraden els violins perquè me’ls va donar en Robert.

—Gairebé no en parles mai, del teu germà.

—És complicat…

—Fa violins al seu taller —diu ella.

—Sí, en Robert fa violins… i toca en una orquestra de cambra.

—Podrà tocar al nostre casament? —pregunta ella mentre s’eixuga restes de pasta de dents de la comissura dels llavis.

L’Axel se la mira i espera que ella no noti la tensió que li desprèn la cara quan diu:

—Quina bona idea.

Ell sent com la idea del casament s’apodera d’ell, li flueix pel cos, pel cervell. Passa davant d’ella cap al dormitori i s’arrupeix en un costat del llit.

—Tinc molta son, jo…

—Pobret —diu ella, seriosa.

L’Axel sacseja el cap.

—Només necessito dormir —diu ell i de sobte sent la necessitat de plorar.

S’aixeca i agafa una camisa de dormir de cotó rosa.

—Si us plau, Beverly, posa’t això.

—Si vols.

Ella es queda quieta i mira la gran pintura a l’oli de l’Ernst Billgren que representa una guineu vestida asseguda en una butaca d’una casa de classe alta.

—Quin quadre més repugnant —diu ella.

—Sí?

Ella fa que sí amb el cap i comença a despullar-se.

—No et pots canviar a la cambra de bany?

La Beverly arronsa les espatlles i, quan es treu el top rosa, ell s’aixeca per evitar veure-la despullada. S’acosta al quadre, el despenja i el posa a terra amb la pintura de cara a la paret.

* * *

L’Axel dorm encarcarat i profundament amb la cara masegada cap amunt i la mandíbula comprimida.

Subjecta la noia pressionant-la fort contra ell. De sobte es desperta, s’adona de com l’està agafant i esbufega per respirar com si s’estigués ofegant. Sua i el cor li batega fort a causa de l’angoixa. Encén el llum de la tauleta de nit. La Beverly dorm relaxada com una nena petita, amb la boca oberta i el front humit.

L’Axel torna a pensar en en Carl Palmcrona. L’última vegada que es van trobar va ser en una reunió de la noblesa a Riddarhuset. En Palmcrona havia estat bevent, va actuar agressivament, es va queixar de l’embargament de diverses armes de l’ONU i va acabar amb unes paraules esbalaïdores:

«Si tot se’n va a fer punyetes un sempre és a temps de fer un Algernon per evitar realitzar el seu malson».

L’Axel tanca el llum un altre cop, es posa bé i continua pensant en les paraules d’en Palmcrona de fer un Algernon. Què va voler dir? A quin malson es referia? Ho va dir ell, allò, realment?

«Evitar realitzar el seu malson».

El destí d’en Carl-Fredrik Algernon va ser un misteri a Suècia. Fins a l’últim dia abans de morir, Algernon va ser inspector de material de guerra del Departament d’Afers Estrangers. Un dia de gener, va tenir una reunió amb l’executiu en cap de la Indústria Noble Anders Carlberg, el qual va explicar que hi havia una investigació que revelava que algú de l’empresa del consorci havia fet contraban d’armament amb els països del voltant del golf Pèrsic. Més tard, el mateix dia, en Carl-Fredrik Algernon va caure a les vies del metro que passava a tota velocitat per l’estació central a Estocolm.

Els pensaments de l’Axel s’esmunyen, s’encerclen borrosos al voltant de les acusacions de contraban d’armament i suborn dirigides directament a la societat anònima Bofors. S’imagina un home amb gavardina caient d’esquena a les vies del metro quan aquest passa a tota velocitat.

L’home cau lentament amb la gavardina voletejant.

La respiració suau de la Beverly captura l’Axel i el tranquil·litza. Es gira cap a ella i posa les mans al damunt del cos jove.

Ella sospira quan ell l’estira cap a ell amb força.

L’Axel la reté pressionant-la fort contra ell i comença a somniar amb formacions de núvols que s’ajunten, els pensaments s’estenen inconcrets amb llargues separacions entre els uns i els altres.

La resta de la nit dorm superficialment i es desperta cap a les cinc mentre li agafa convulsivament la part superior dels braços primets.

Sent com els cabells curts d’ella li freguen els llavis i llavors desitja intensivament poder-se prendre les pastilles.