31
El missatge

En Joona es recolza a la paret, parpelleja per recuperar la visió i percep que hi ha algú amb ell, l’ha seguit des de l’habitació on hi havia els nois despullats. Sent una mà a l’esquena i li sembla veure una cara a través dels vels negres del dolor.

—Què ha passat? —pregunta la Saga Bauer tranquil·lament—. Està ferit?

Intenta moure el cap però li fa massa mal per parlar. Sent com si li clavessin un ganxo a través de la pell, crani, còrtex cerebral, i el líquid cerebral que es mou lentament.

En Joona s’agenolla.

—Ha de sortir d’aquí —li diu ella.

Ell sent que la Saga li alça la cara però no pot veure res. Té el cos amarat de suor, sent com li baixa per les aixelles, el coll i l’esquena, es nota la cara, les entrades i el front xops de suor.

La Saga busca a les palpentes per la seva roba, pensa que ha patit un atac epilèptic i busca medicaments a les butxaques. Ell percep com li treu la cartera i busca la marca amb la flama, que és el símbol dels epilèptics.

Passada una estona el dolor cedeix, en Joona s’humiteja la boca amb la llengua i mira cap amunt. Té la mandíbula tensa i li fa mal tot el cos pel fort atac de migranya.

—No poden venir encara —xiuxiueja ell—. Haig de…

—Què dimonis ha passat?

—Res —contesta ell i agafa l’arma de terra.

S’aixeca i va tan de pressa com pot cap a l’habitació a través de les làmines de plàstic. Està buida. A la paret hi ha un senyal de sortida d’emergència il·luminat. La Saga el segueix i se’l mira amb cara de pregunta. En Joona obre la porta de sortida d’emergència i veu mitja escala costeruda cap amunt que va a parar a una porta d’acer que dóna al carrer.

—Perkele —remuga ell.

—Digui’m alguna cosa —diu la Saga, enfadada.

En Joona sempre és molt reservat pel que fa al motiu directe que li provoca la malaltia, refusa pensar en el que li passava fa molts anys, que va provocar que el seu cervell comencés a palpitar provocant-li dolor, un dolor que durant uns minuts el deixa gairebé inconscient. Segons el seu metge, es tracta d’una manifestació física extrema de migranya.

L’única cosa que semblava haver-lo ajudat era l’administració de l’antiepilèptic Topiramat. En Joona tenia l’obligació de prendre’s la medicació regularment, però quan havia de treballar i pensar amb claredat no se’l prenia perquè el feia sentir cansat i tenia la sensació que pertorbava l’agudesa absoluta dels seus pensaments. Sabia que era una loteria, que habitualment es trobava bé i que sense prendre’s el medicament no tenia cap atac durant setmanes, però que, d’altra banda, com en aquell moment, després d’uns quants dies de calma en podia tornar a patir un.

—Han torturat un noi, un nazi crec, però…

—Torturar?

—Sí, amb un cigarret —contesta ell caminant enrere pel passadís.

—Què ha passat?

—No he pogut…

—Però, per favor —interromp ella la conversa—. Potser no hauria de, vull dir… estar operatiu si està malalt.

Ella es passa la mà per la cara.

—Quina bestiesa —xiuxiueja ella.

En Joona continua cap a l’habitació amb el llum de pallasso i sent com la Saga el segueix al darrere.

—Què dimonis hi està fent aquí, de tota manera? —pregunta ella darrere seu—. Els grups de la Säpo entraran al local en qualsevol moment. Si veuen que va armat dispararan, això ja ho sap vostè, estarà tot fosc, hi haurà gas lacrimogen i…

—He de parlar amb en Daniel Marklund —interromp en Joona.

—No n’hauria de saber res, d’ell —diu ella mentre el segueix cap amunt per l’escala de cargol—. Qui li ho ha explicat, això?

En Joona passa per un dels passadissos, però s’atura quan s’adona que la Saga fa un gest, assenyala fora, un altre camí. Ell la segueix, veu que comença a córrer, ell treu l’arma, tomba la cantonada i sent que la noia crida alguna cosa.

La Saga s’ha aturat a la porta d’una sala amb cinc ordinadors. En un racó hi ha un noi jove amb barba i els cabells bruts. És en Daniel Marklund. Té els llavis humits i nerviosos i amb la mà subjecta una baioneta russa.

—Policia, deixa l’arma a terra —diu ella tranquil·lament mentre s’identifica.

El noi sacseja el cap, mou el ganivet cap endavant i amb la fulla apunta a diferents angles.

—Només volem parlar amb tu —diu en Joona guardant-se la pistola una altra vegada.

—Doncs parleu —diu en Daniel amb veu tensa.

En Joona va cap a ell i es troba amb la seva mirada estressada. Intenta no fer cas del ganivet estès cap endavant, la fulla encarada cap a ell, la punta afilada.

—Daniel, això no se’t dóna gaire bé —diu en Joona somrient.

En Joona sent perfectament l’olor de greix de l’arma que desprèn la fulla lluent.

En Daniel Marklund fa moviments circulars més ràpids amb la baioneta i amb una mirada concentrada contesta:

—No tan sols sou bons els finlandesos amb…

En Joona fa un pas ràpid endavant, li agafa el canell, l’hi retorça i amb un suau moviment li pren el ganivet i el deixa amb força sobre l’escriptori.

Es fa silenci, es miren l’un a l’altre i tot seguit en Daniel Marklund arronsa les espatlles.

—Normalment tinc tractes amb l’IT —diu en Daniel com si es volgués disculpar.

—Aviat ens interrompran —diu en Joona—. Digue’ns només què hi feies a casa de la Penélope Fernández.

—L’anava a visitar.

—Daniel —diu en Joona de manera lúgubre—. De segur que et caurà presó per això del ganivet, però ara mateix tinc coses més importants a fer que engarjolar-te, és per això que t’estic donant l’oportunitat que m’estalviïs una mica de temps.

—La Penélope pertanyia a la Brigada? —pregunta la Saga ràpidament.

—La Penélope Fernández? —somriu en Daniel Marklund—. S’ha pronunciat adversària.

—Doncs així, què tens a veure amb ella? —pregunta en Joona.

—Què vols dir que és adversària? —pregunta la Saga—. És una lluita pel poder entre…

—En sap alguna cosa la Säpo? —pregunta en Daniel amb un somriure cansat—. La Penélope Fernández és una pacifista de cap a peus, una demòcrata convençuda. Per tant, no li agraden els nostres mètodes…, però a nosaltres ens agrada ella.

S’asseu en una cadira davant de dos ordinadors.

—Agradar?

—La respectem —diu ell.

—Per què? —pregunta la Saga, sorpresa—. Per què hauria…

—No capteu com l’odia la gent? Vull dir començant per buscar el seu nom al Google. És bastant fort el que es diu… i ara algú s’ha passat de la ratlla.

—A què et refereixes amb això de passar-se de la ratlla?

En Daniel se’ls mira desafiant.

—Sabeu que ha desaparegut, no?

—Sí —contesta la Saga.

—Bé —diu ell—. Està bé, però per alguna raó no m’acabo de creure del tot que la policia s’esforci tant per trobar-la. És per això que vaig anar a casa seva, havia de fer una comprovació al seu ordinador per esbrinar qui hi ha darrere de tot això. Vull dir, el moviment de resistència suec ara a l’abril va fer una circular per als integrants del grup, no oficial…, on feia una crida per segrestar la puta comunista Penélope Fernández i fer-la esclava sexual de tot el moviment. Mira, això d’aquí…

En Daniel Marklund tecleja un dels ordinadors i gira la pantalla cap a en Joona.

—Això d’aquí està connectat amb la Germandat Ària —diu ell.

En Joona mira precipitadament el xat vulgar i horrible sobre els penis dels aris i sobre com matarien la Penélope.

—Si bé aquests grups no tenen res a veure amb la desaparició de la Penélope —diu en Joona.

—No? Doncs qui? La Lliga Nord? —pregunta en Daniel, agitat—. Va, encara no és massa tard!

—Què vols dir que encara no és massa tard? —pregunta en Joona.

—Que normalment quan un reacciona ja és massa tard…, però vaig enxampar un missatge al contestador de la seva mare. Vull dir, semblava molt urgent, però no massa tard, em vaig veure obligat a comprovar el seu ordinador i…

—Vas agafar? —interromp en Joona.

—Ahir al matí ella va intentar trucar a la seva mare —contesta el noi passant-se la mà pels cabells bruts.

—La Penélope?

—Sí.

—I què va dir? —pregunta la Saga ràpidament.

—No, només la Säpo sap interceptar trucades telefòniques —diu ell amb un somriure torçat.

—Què va dir la Penélope? —repeteix en Joona en un to alt.

—Que l’estaven seguint —contesta en Daniel Marklund, decidit.

—Què va dir exactament? —pregunta en Joona.

En Daniel fa un ràpid cop d’ull a la Saga i pregunta:

—Quant de temps tenim abans no ataquin el local?

La Saga es mira el rellotge:

—Entre tres i quatre minuts —contesta ella.

—Llavors teniu temps de sentir això —diu en Daniel Marklund, tecleja un parell d’ordres a l’altre ordinador i llavors se sent un so.

Els altaveus murmuren, se sent un clic i comença a sonar el missatge del contestador de la Claudia Fernández. Se senten tres tons curts, després cruix i s’entretalla considerablement a causa de la mala recepció.

De fons, molt lluny, més enllà de la interferència, se sent una veu dèbil. És una dona qui parla però és impossible entendre cap paraula. Després, passats uns quants segons un home diu «Busca’t una feina», se sent un clic i es fa silenci.

—Ho sento —diu en Daniel—. He d’afegir-hi uns quants filtres.

—El temps passa —remuga la Saga.

Ell tecleja l’ordinador, mou els reguladors. Mira l’encreuament de les ones de so, canvia un parell de números i torna a posar la gravació:

Heu trucat a la Claudia, ara mateix no puc contestar però si deixeu el vostre missatge us trucaré al més aviat possible.

Els tres tons sonen diferent i el cruixit que domina ara s’assembla a un cascavelleig metàl·lic, dèbil.

De sobte se sent clarament la veu de la Penélope Fernández:

—Mama, necessito ajuda, m’estan seguint…

—Busca’t una feina —diu un home, i tot queda en silenci.