Joona Linna

És el cap de setmana de l’alcohol a Estocolm i el trànsit és escàs quan en Joona camina a poc a poc cap avall a Tegnérgatan. Ha deixat d’intentar localitzar la Disa. Ella té el telèfon apagat i ell assumeix que vol que la deixin tranquil·la. En Joona passa al voltant de Blå Tornet^[19] i continua avall per Drottninggatan, ple de llibreries de segona mà i botigues. A la llibreria de les noves filosofies religioses, Vattumannen, hi ha una dona gran que fa veure que mira l’aparador. Quan en Joona passa a la seva altura, la dona fa un gest cap al vidre i després comença a caminar darrere d’en Joona guardant la distància.

Passa una estona fins que ell s’adona que el segueixen.

No es gira fins que no arriba a la reixa negra fora l’església d’Adolf Fredrik. Només a deu metres de distància d’ell hi ha una dona d’uns vuitanta anys. Se’l mira seriosament subjectant unes targetes.

—És vostè, oi? —diu ella i li mostra una de les targetes. I aquí hi ha la corona de flors, la corona nupcial.

En Joona va cap a ella i agafa les targetes. Són cartes de joc de Killelek, un dels jocs de cartes més antics d’Europa.

—Què vol? —pregunta ell calmadament.

—No vull res. Però li vull donar records de part de la Rosa Bergman.

—Deu tractar-se d’un error perquè no conec ningú que…

—Ella es pregunta per què vostè fa veure que la seva filla és morta.