63
Concurs Johan Fredrik Berwald

Hi havia llum a fora quan l’Axel es va despertar el dia que ho va perdre tot. Ell i la Greta no havien corregut les cortines, simplement s’havien quedat adormits tota la nit l’un als braços de l’altre, exhaustos i feliços.

L’Axel va sortir del llit, va mirar-se la Greta, que dormia amb una cara completament tranquil·la, i l’edredó gruixut que l’embolicava. Va anar cap a la porta, es va aturar davant del mirall i es va mirar el cos nu de disset anys abans de continuar cap a l’habitació de la música. Cautelosament va tancar la porta de l’habitació, va anar cap al piano de cua i va treure el violí de l’estoig. Se’l va posar a l’espatlla, es va col·locar al davant de la finestra i va mirar a fora, el matí d’hivern, la neu que es desfeia i queia de les teulades, que s’escampava com si fos un llarg vel, i després va començar a tocar Tzigane, de Maurice Ravel, de memòria.

La peça començava amb una trista melodia romana, lenta i saturada, però el ritme anava augmentant. La melodia sempre precipitada produïa un ressò com si espurnegés; records rapidíssims d’una nit d’estiu.

Va tocar extremadament de pressa.

Tocava perquè era feliç, no pensava, només deixava que els dits correguessin, que ballessin amb el corrent saltador, que onejava.

L’Axel va començar a somriure sol quan pensava en el quadre que el seu avi tenia a la sala d’estar. Sostenia que era la versió més resplendent d’Ernst Josephson del geni aquàtic. Des que era petit, a l’Axel li agradaven les llegendes dels trolls, els quals amb la bonica música dels seus violins atreien la gent de tal manera que feien que s’ofeguessin.

En aquell moment l’Axel va pensar que era com el geni aquàtic, el noi jove que seia a l’aigua i tocava. La gran diferència entre l’Axel i el geni aquàtic del quadre era que l’Axel era feliç.

L’arc fregava les cordes, alternant amb una velocitat que tallava la respiració. No va adonar-se que una corda s’havia afluixat i penjava de l’alça.

«Així és com s’hauria de tocar Ravel», pensava ell. «S’hauria de tocar alegrement i no de manera exòtica. En Ravel és un compositor feliç, jove». Va deixar que la ressonància dels últims tons perdurés en el violí, s’arremolinés desapareixent igual que la neu lleugera de la teulada de fora. Va abaixar l’arc i quan estava a punt d’inclinar-se per fer-li una reverència a l’hivern va notar un moviment darrere seu.

Va girar-se i va veure la Greta dreta a la porta. Subjectava el cobrellit tapant-se i se’l mirava amb ulls estranys, foscos.

Ell es va preocupar quan va veure la serietat de la seva cara.

—Què passa?

Ella no contestava, només s’empassava la saliva durament. Les llàgrimes li van començar a córrer galtes avall.

—Greta, què passa? —va repetir ell.

—Em vas dir que no havies assajat —va dir ella monòtonament.

—No, jo… jo… —quequejava ell—. He dit que per a mi és fàcil aprendre noves peces.

—Felicitats.

—No és el que penses.

Ella va sacsejar el cap.

—No entenc com he pogut ser tan idiota —va dir ella.

Ell va deixar el violí i l’arc, però ella va tornar cap a l’habitació i va tancar la porta. Ell es va posar uns texans que penjaven del respatller d’una cadira, va anar cap a la porta i va trucar.

—Greta? Puc passar?

Ella no va contestar. Ell sentia que la preocupació li produïa un pes dins seu cada vegada més feixuc. Al cap d’una estona, la Greta va sortir completament vestida. Ni se’l va mirar, simplement va anar cap al piano de cua, va posar el violí dins l’estoig i el va deixar sol.

* * *

Les entrades de la sala de concerts estaven exhaurides. La Greta va ser la primera dels competidors. No se’l va mirar, tampoc li va dir hola quan ell va arribar. Portava un vestit blau de vellut extremat i un collaret senzill amb un cor.

L’Axel seia a la llotja i esperava amb ulls mig tancats. Tot estava completament en silenci.

Només se sentia un remoreig feble que venia de darrere la reixa de plàstic empolsinada de la ventilació. El seu germà petit, Robert, va entrar i va anar cap a ell.

—No havies de seure amb la mama? —va preguntar l’Axel.

—Estic massa nerviós… No puc veure com toques, m’asseuré aquí i esperaré.

—Ja ha començat a tocar la Greta?

—Sí, sona bé.

—Quina peça ha triat? La sonata per a violí de Tartini…?

—No, alguna cosa de Beethoven.

—Bé —mussita l’Axel.

Tots dos van seure en silenci i no van dir res més. Passada una estona van trucar a la porta. L’Axel es va aixecar i va obrir a una noia que deia que aviat li tocaria a ell.

—Bona sort —va dir en Robert.

—Gràcies —va contestar l’Axel, va agafar el violí i l’arc i va seguir la noia pel passadís.

Se sentien forts aplaudiments procedents de l’escenari i l’Axel va poder veure ràpidament la Greta i el seu pare que s’afanyaven cap a la llotja.

L’Axel va passar pel passadís i després va haver d’esperar darrere d’una pantalla al costat de l’escenari que el presentador l’anunciés. Quan va sentir el seu nom va anar recte cap a fora, a la llum encegadora del focus, i va somriure a l’audiència. Un murmuri es va sentir per tota la sala de concerts quan ell va anunciar que tocaria Tzigane, de Maurice Ravel.

Es va posar el violí a l’espatlla i va alçar l’arc. Tot seguit va començar a tocar l’obertura melancòlica i després va incrementar el tempo encarant-se amb l’impossible. L’audiència contenia la respiració. A ell li va semblar que havia sonat completament brillant, però aquesta vegada la melodia no saltava com l’aigua d’un rierol. No va tocar alegrement, sinó com el mateix geni aquàtic. Va tocar amb una tristesa colèrica i febril. Quan feia tres minuts que tocava els tons van començar a decaure com una pluja de nit, va ometre certes notes, va disminuir el tempo desafinant una mica i finalment va interrompre la peça completament.

A la sala de concerts hi regnava el silenci.

—Ho sento —va xiuxiuejar baixant de l’escenari. L’audiència va aplaudir educadament. La seva mare es va aixecar, va anar fins on era ell i el va aturar.

—Vine aquí, fill meu —va dir ella col·locant-li les mans a les espatlles.

Va acariciar-li la galta emocionada i li va dir amb una veu calorosa i tèrbola:

—Ha estat increïble, la millor interpretació que he sentit mai.

—Ho sento, mama.

—No —va contestar i es va girar d’esquena a l’Axel i va abandonar la sala de concerts.

L’Axel anava cap a la llotja a recollir la seva roba, quan l’elogiat director d’orquestra Herbert Blomstedt el va aturar.

—Tot sonava molt bé fins que ha volgut fingir tocar malament —li va dir amb veu feble.

* * *

La casa ressonava del silenci que hi regnava quan va arribar l’Axel. Ja era ben entrat el vespre. Va pujar fins a l’àtic, va continuar per l’habitació de la música i cap al dormitori, on va tancar la porta. Encara podia sentir la música dins del seu cap.

Podia tornar a sentir com va ometre certs tons, com va disminuir el tempo inesperadament i com finalment va deixar de tocar.

Va anar quedant en silenci progressivament.

L’Axel es va estirar al llit i va adormir-se al costat de l’estoig del violí.

Al matí el telèfon el va despertar.

Algú caminava pel menjador, el terra cruixia dèbilment. Al cap d’un moment es van sentir passos a l’escala i pel terra. Sense trucar, la seva mare va anar directament cap a la seva habitació.

—Seu —va dir-li l’Alice seriosament.

Ell es va espantar en veure-la. Havia estat plorant i encara tenia les galtes mullades.

—Mama, no entenc què passa…

—Calla —va interrompre’l ella tranquil·lament—. M’ha trucat el director de l’escola i ell…

—M’odia perquè…

—Calla —va cridar l’Alice.

Va fer-se silenci, ella va tapar-se la boca amb la mà tremolosa i va quedar en aquesta posició mentre les llàgrimes li regalimaven galtes avall.

—Es tracta de la Greta —va dir ella finament—. S’ha suïcidat.

L’Axel se la va mirar i va intentar comprendre el que li acabava de dir.

—No perquè jo…

—Estava avergonyida —va interrompre l’Alice—. Hauria d’haver assajat, tu l’hi vas prometre, però jo ja ho sabia, sabia perfectament que… Ella no hauria d’haver vingut aquí, ella… No vull dir que hagi estat culpa teva, Axel, no ho és. Però va quedar tan decebuda d’ella mateixa que no ho va poder suportar…

—Mama, jo…

—Calla —va interrompre’l una altra vegada—. S’ha acabat.

L’Alice va sortir de l’habitació i ell, sentint com si una calitja espessa l’ofusqués, va aixecar-se del llit balancejant-se, va obrir l’estoig del violí, va treure l’esvelt instrument i amb totes les seves forces el va esclafar a terra. El coll del violí es va trencar i el cos de fusta va voletejar per terra juntament amb les cordes destensades, va quedar esbordellat i les estelles de fusta arremolinades.

—Axel, què fas?

El seu germà petit Robert va entrar corrents i va intentar aturar-lo, però l’Axel el va empènyer. En Robert va picar d’esquena contra l’armari gros però va tornar-se a encarar amb l’Axel.

—Axel, vas tocar malament, però què importa? —va intentar en Robert—. Vaig trobar-me amb la Greta, ella també va tocar malament, tothom pot…

—Calla —va cridar l’Axel—. No tornis a pronunciar mai més el seu nom davant meu.

En Robert va mirar-lo, es va girar i va sortir de l’habitació. L’Axel va continuar esclafant les estelles de fusta fins que ja no va ser possible dir que allò havia estat un violí.

En Shiro Saako, del Japó, va guanyar el concurs de Johan Fredrik Berwald. La Greta havia triat la peça senzilla de Beethoven, però no obstant això va tocar malament. Quan la Greta va arribar a casa va ingerir nombroses pastilles per dormir i es va tancar a l’habitació. La van trobar al llit el matí següent ja que no havia baixat a esmorzar.

Els records de l’Axel s’enfonsen com un món sota l’aigua, cap avall al fang i a les algues marines, lluny dels pensaments. Contempla la Beverly com se’l mira amb els ulls grossos de la Greta. Mira el drap que té a la mà i el líquid de sobre la taula, la intàrsia brillant amb la dona que toca la cítara.

La llum de fora cau al damunt del cap rodonet de la Beverly quan ella es gira i mira els violins de la paret.

—M’agradaria saber tocar el violí —diu ella.

—Podríem fer un curs junts —somriu ell.

—M’agradaria molt —contesta ella seriosament.

Ell estira el drap damunt la taula i sent un intens cansament que s’apodera d’ell. La música del piano ressona per tota l’habitació, és tocada sense sordina i els sons suren com un somni l’un sobre l’altre.

—Pobre Axel, vols dormir —diu ella.

—Haig de treballar —diu gairebé per a ell mateix.

—Però aquesta nit… —contesta ella aixecant-se.