53
La signatura

L’Axel obre la porta i saluda el missatger, que arriba en bici. L’aire calent del vespre lliga amb la música tronera de la festa de fi de curs de la Universitat d’Arquitectura.

Agafa la carpeta, però la idea de signar el contracte davant del repartidor el desconcerta, com si fos un home que faria qualsevol cosa si algú el pressionava lleugerament.

—Doni’m un minut —diu l’Axel deixant el repartidor al rebedor. Va pel passadís, tomba a l’esquerra, passa la biblioteca de la planta baixa i va amunt cap a la cuina. Passa per les àrees de treball de pedra fosca brillant, els armaris negres resplendents i va cap al congelador doble amb màquina per fer gel. Treu un ampolleta d’aigua mineral i se la beu d’un glop, s’afluixa el nus de la corbata i tot seguit s’asseu a la barra i obre la carpeta. Tot està fet pulcrament i sembla correcte, hi ha tots els apèndixs, el veredicte del consell de control de les exportacions, la classificació, l’avís preliminar, les còpies per al consell assessor i la informació secreta sobre l’oferta.

Es mira el document que té a veure amb el permís d’exportació, la crucial decisió sobre l’exportació, fulleja fins a la línia on el director general per a les Inspeccions de Productes hauria d’escriure el nom.

Una esgarrifança curta i glaçada li travessa el cos.

És una operació grossa que repercuteix en l’equilibri del comerç del país, un cas rutinari que s’ha endarrerit a causa del suïcidi d’en Carl Palmcrona.

Entén que la situació d’en Pontus Salman és difícil, potser la seva empresa perdrà l’acord si el cas encara s’endarrereix més.

I d’altra banda és conscient de la pressió que està patint per aprovar l’exportació de munició a Kenya, sense poder garantir personalment la precisió de la decisió.

L’Axel pren una decisió i immediatament se sent molt millor.

Els dies següents planifica dedicar tot el temps a aquest cas i després signarà el permís d’exportació.

Signarà, això ja ho sap, però ara no. No li importa gens si tothom s’enfada i es posa nerviós. De fet és ell qui decideix, és ell el director general per a les Inspeccions de Productes Estratègics.

Agafa el bolígraf i a la línia on s’hauria de signar hi dibuixa un vellet somrient amb una bombolla que li surt de la boca.

L’Axel retorna al rebedor amb una mirada seriosa, li atansa la carpeta al repartidor, després puja les escales cap a la sala d’estar. Es pregunta si la Beverly és realment allà dalt o si no s’ha atrevit a dir que ha marxat de puntetes.

S’imagina que se’n va d’amagat i desapareix.

L’Axel agafa el comandament del bufet i posa un recull dels primers treballs de David Bowie.

L’aparell de música és com una barra de vidre que brilla tènuement. És un aparell sense fils i els altaveus estan incorporats a les parets i són completament invisibles.

Continua cap a l’armari, obre la porta de vidre bonyeguda i mira les ampolles brillants.

Vacil·la una mica abans d’agafar l’ampolla de whisky de la numerada Hazelburn de Springbank Distillery. La destil·leria es troba a la regió de Campbeltown, a Escòcia. L’Axel va visitar el lloc i recorda el bombo de macerar centenari avui en dia encara en ús. Estava gastat, pintat d’un color vermell clar i no tenia tapa.

L’Axel Riessen treu el tap de suro i ensuma l’essència del whisky: profundament terrós i negre, com un cel de tempesta. Li torna a posar el tap, col·loca l’ampolla al prestatge a poc a poc i percep que l’equip de música ha escollit una cançó del CD, Hunky Dory.

«But her friend is nowhere to be seen. Now she walks through her sunken dream, to the seat with the clearest view, and she’s hooked to the silver screen», canta David Bowie.

La porta del pis del seu germà es tanca de cop. L’Axel mira a través de les finestres panoràmiques que donen al jardí. Es pregunta si en Robert s’aturarà un moment i al mateix instant truquen a la porta.

—Entra —li diu cridant al seu germà.

En Robert obre la porta i entra cap a la sala amb una mirada de preocupació:

—Ja sé que escoltes aquesta porqueria només per portar-me la contrària però…

L’Axel somriu i canta:

«Take a look at the Lawman, beating up the wrong guy. Oh man! Wonder if he’ll ever know: he’s in the best selling show…».

El seu germà fa uns quants passos de ball i després va cap a l’armari de vidre obert i es mira les ampolles.

—Serveix-te tu mateix —diu l’Axel secament.

—Vols veure el meu Strosser? Puc apagar això un moment?

L’Axel arronsa les espatlles, en Robert posa la pausa i la música disminueix fins que es fa una tranquil·litat agradable.

—Ja has acabat amb això?

—No he dormit gens —respon en Robert amb un gran somriure—. Aquest matí li he posat les cordes.

No diuen res. Fa molt de temps la seva mare podia assegurar que l’Axel seria un reconegut violinista. L’Alice Riessen havia estat una música professional, va tocar com a segona violinista a l’orquestra reial de l’òpera d’Estocolm durant deu anys i preferia obertament el seu primer fill.

Tot es va trencar quan l’Axel va estudiar al centre d’estudis superiors de música i va ser un dels tres finalistes del concurs Johan Fredrick Berwald per a joves solistes, fet que representava l’entrada directa en el món de l’elit.

Després del concurs l’Axel va deixar els estudis musicals completament i va començar a l’escola militar a Karlsborg. El seu germà petit, Robert, va haver d’assumir el seu lloc com a músic de la família. Com la majoria dels que estudiaven al centre d’estudis superiors de música reial, en Robert no va ser mai una estrella del violí. No obstant això, toca a l’orquestra de cambra i ha esdevingut un bon i respectat fabricant de violins que accepta encàrrecs de qualsevol part del món.

—Ensenya’m el violí —diu l’Axel passada una estona.

En Robert fa que sí amb el cap i agafa l’instrument, un violí esvelt, envernissat d’un color vermell fogós i amb un fons d’auró de tigre ratllat.

Dret davant del seu germà, comença a tocar una arabesca tremolosa d’una de les peces de Béla Bartók del seu viatge a Hongria. A l’Axel sempre li ha agradat aquest músic. «En Bartók va ser un clar objector del nazisme obligat a abandonar el seu país. Com a compositor és un pensador que a vegades aconsegueix transmetre breus moments de felicitat. Un tipus de música folklòrica melancòlica entre els enderrocs de després d’una catàstrofe», pensa l’Axel en el mateix moment que en Robert acaba la peça.

—Sona molt bé —diu l’Axel—. Però hauries de tirar l’ànima del violí més endavant, ja que sinó es produeix com una mena d’emmudiment que…

—En Daniel Strosser ha dit que vol tenir aquest to —explica breument—. Vol que el violí soni com una jove Birgit Nilsson.

—Llavors hauries de moure l’ànima, sense cap mena de dubte —somriu l’Axel.

—Tu no hi entens, jo només vull…

—Altrament la música és completament meravellosa —diu l’Axel afanyant-se.

—Sents el so, no? Sec i agut i…

—Jo no ho critico, això —continua l’Axel sense trasbalsar-se—. Només dic que hi ha una part del so que ja no és viva i que…

—Viva? Aquest instrument és per a algú que hi entén molt, d’en Bartók —continua en Robert—. Estem parlant d’en Bartók; no és el mateix que en Bowie.

—Potser no ho he sentit bé —diu l’Axel tranquil·lament.

En Robert obre la boca per contestar, però s’atura quan sent que la seva dona, l’Anette truca a la porta.

Ella obre i somriu quan el veu assegut amb el violí.

—Has provat el teu Strosser? —pregunta ella expectant.

—Sí —diu en Robert asprament—. Però a l’Axel no li agrada.

—Això no és veritat —diu l’Axel—. Estic totalment segur que el client quedarà més que satisfet. El que he dit potser només és al meu coco, que…

—No te l’escoltis, ell no en té ni idea de res —interromp l’Anette, irritada.

En Robert vol marxar, vol emportar-se la seva dona, no vol muntar una escena, però ella continua contra l’Axel.

—Reconeix que t’has inventat això de l’error —diu ella amb veu estrident.

—No hi ha res malament, només és que l’ànima del violí, que…

—I quan has tocat, tu, per última vegada? Fa trenta, quaranta anys? Només eres un nen, llavors. Crec que t’hauries de disculpar.

—Deixeu-ho córrer —diu en Robert.

—Demana disculpes —exigeix ella.

—Molt bé, ho sento —diu l’Axel i nota que es posa vermell.

—Perquè has mentit —continua ella—. Has mentit perquè no podies concedir-li a en Robert l’elogi que es mereix el seu nou violí.

—Ho sento.

L’Axel engega la música un altre cop, bastant fort. Al principi sembla que sonin dues guitarres desafinades i un cantant que busca les notes amb una veu dèbil: «Goodbye love, goodbye love…».

L’Anette mussita alguna cosa sobre la falta de talent de l’Axel i en Robert li demana que pari al mateix temps que l’arrossega cap a fora l’habitació. L’Axel encara apuja més el volum i els tambors i el baix elèctric giren la música:

Didn’t know what time it was, the lights were low oh oh. I leaned back on my radio oh oh.

L’Axel tanca els ulls i sent com li cremen en la foscor. Està molt cansat. A vegades només dorm mitja hora, altres vegades ni s’adorm, fins i tot quan la Beverly està estirada al seu costat. Llavors normalment s’embolica amb una flassada, s’asseu a la galeria de vidre mirant cap als bonics arbres del jardí a la llum de l’alba humida. Naturalment que l’Axel Riessen s’imagina el causant del seu problema. Tanca els ulls i torna a pensar en els dies que van canviar la seva vida.