25
La nena a l’escala

En Joona surt de la sala d’estar i mira el lavabo, que estan fotografiant detalladament. Continua cap al vestíbul, va a fora per la porta d’entrada cap al replà i s’atura davant de la reixa hermètica al costat de la caixa de l’ascensor.

A la porta del costat de l’ascensor hi ha escrit Nilsson. Aixeca la mà i truca, espera. Al cap d’una estona se senten passos des de l’interior. Una dona rodoneta d’uns seixanta anys entreobre la porta i mira cap a fora.

—Sí?

—Hola, em dic Joona Linna, sóc detectiu i…

—Però ja he dit que no li vaig veure la cara —interromp.

—Ja ha passat per aquí la policia? No ho sabia.

Ella obre la porta i dos gats que havien estat ajaguts sobre la taula del telèfon salten a terra i desapareixen ràpidament cap a l’apartament.

—Portava una màscara de Dràcula —diu la dona impacientment, com si ja ho hagués explicat un munt de vegades.

—Qui?

—Qui —murmura i entra a l’apartament.

Passada una estona, torna amb un retall de diari engroguit.

En Joona dóna un cop d’ull a l’article de feia vint anys sobre un exhibicionista que es vestia de Dràcula i molestava les dones a Södermalm.

—No hi tenia cap lligam, aquí…

—Però vostè va pensar…

—No, perquè vaig mirar —continua ella—. Però tot això ja li ho he dit.

En Joona se la mira i somriu.

—De fet pensava preguntar-li una cosa totalment diferent.

La dona queda bocabadada.

—Per què no m’ho pregunta ja d’una vegada, doncs?

—M’agradaria saber si coneix la Penélope Fernández, veïna seva que…

—És com una néta per a mi —interromp la dona—. Tan meravellosa i maca, dolça i…

De sobte es queda en silenci i pregunta tranquil·lament:

—És morta?

—Per què ho diu, això?

—Perquè la policia ha vingut i m’ha fet preguntes desagradables —diu ella.

—Em pregunto si s’ha fixat si ha rebut visites insòlites aquests últims dies.

—No pel fet de ser vella vol dir que només tafanegi tot el dia i faci mots encreuats.

—No, però pensava que potser podria haver vist alguna cosa per casualitat.

—No, no ho he fet.

—Ha passat alguna cosa més fora del normal?

—Res en absolut. Aquesta noia és conscienciosa i llesta.

En Joona li dóna les gràcies per la conversa, li diu que potser tornarà amb més preguntes i després surt del mig de manera que la dona pugui tancar la porta.

No hi ha cap altre apartament a la tercera planta. Comença a pujar les escales. A mig camí, al replà, veu una nena asseguda. Sembla tenir uns vuit anys, té els cabells curts i porta uns pantalons texans i un suèter gastat de Helly Hanson. Als genolls hi té una bossa de plàstic amb una ampolla d’aigua amb gas Ramlösa que té l’etiqueta gairebé arrencada i mitja barra de pa.

En Joona s’atura davant de la nena, que se’l mira tímidament.

—Hola, noia, com et dius?

—Mia.

—Jo sóc en Joona.

S’adona que la nena té ombres de brutícia sota la barbeta, al coll estret.

—Porta una arma? —pregunta ella.

—Per què ho preguntes?

—Li ha dit a l’Ella que és policia.

—Sí, això és correcte, sóc detectiu.

—Porta una arma?

—Sí —contesta en Joona de manera neutral—. Vols provar de disparar-la?

La criatura se’l mira sorpresa.

—Vostè fa broma.

—Sí —somriu en Joona.

La nena riu.

—Per què estàs aquí asseguda a les escales?

—M’agrada, pots sentir coses.

En Joona s’asseu al seu costat a l’esglaó de sota.

—Què has sentit? —pregunta sec i tranquil.

—Acabo de sentir que és policia i que l’Ella li ha mentit.

—Sobre què m’ha mentit?

—Sobre que li agrada la Penélope —diu la Mia.

—No és així?

—Normalment li posa la merda del gat a la bústia de la Penélope.

—Per què ho fa?

La nena arronsa les espatlles i toca la bossa de plàstic.

—No ho sé.

—I què en penses, de la Penélope?

—Normalment saluda.

—Però no la coneixes?

—No.

En Joona mira al seu voltant.

—Vius aquí, a les escales?

La nena reté un petit somriure:

—No, visc al primer pis amb la meva mare.

—Però t’estàs a les escales.

La Mia arronsa les espatlles.

—Molt sovint.

—Dorms aquí?

La nena escarbota l’etiqueta de l’ampolla de Ramlösa i diu breument:

—A vegades.

—Divendres passat —diu en Joona a poc a poc—, de bon matí, la Penélope va sortir de casa. Va agafar un taxi.

—Molt mala sort —diu la nena de seguida—. No es va trobar amb en Björn per uns segons. Ell va arribar just després d’haver marxat ella.

—Què va dir ell, doncs?

—Que no tenia importància, que només venia a buscar una cosa.

—A buscar una cosa?

La Mia fa que sí amb el cap.

—Normalment em deixa el seu telèfon i jugo a jocs, però tenia molta pressa, va entrar a l’apartament i va tornar a sortir directament, va tancar la porta i va baixar corrents escales avall.

—Vas veure què va venir a buscar?

—No.

—I què va passar després?

—No res, vaig marxar cap a l’escola a tres quarts de nou.

—I després de l’escola, al vespre? Va passar alguna cosa, llavors?

La Mia arronsa les espatlles:

—La mama no hi era, i jo era a casa, vaig menjar macarrons i vaig mirar la tele.

—Ahir?

—Ella tampoc hi era i jo vaig estar a casa.

—Llavors no vas veure qui va arribar i marxar?

—No.

En Joona treu una targeta de visita i hi escriu un número de telèfon.

—Mira, Mia —diu—. Aquí hi ha dos números de telèfon realment bons. Un d’ells és el meu.

Assenyala el número de telèfon imprès a la targeta amb l’emblema de la policia.

—Truca’m si necessites ajuda, si algú es porta malament amb tu. I l’altre número que he escrit, 0200-230-230, és el telèfon d’emergència per a nens. Pots trucar-hi sempre que vulguis per parlar d’allò que vulguis.

—Molt bé —xiuxiueja la Mia, i agafa la targeta.

—No llencis la targeta tan bon punt hagi marxat, eh? —diu en Joona—. Perquè, encara que no vulguis parlar ara, potser ho voldràs fer en un altre moment.

—En Björn tenia la mà així quan va marxar corrents —diu la Mia, i es posa la mà a l’estómac.

—Com si li fes mal?

—Sí.