32
Autèntic treball policial

La Saga Bauer es mira ràpidament el rellotge i diu que han de marxar.

En Daniel Marklund mussita fent broma que s’estarà a les barricades, però fa uns ulls espantats.

—Estem a punt d’atacar-vos durament. Desfés-te dels ganivets, no ofereixis resistència, entrega’t directament, no facis grans moviments —diu la Saga abans que en Joona i ella deixin la petita oficina.

En Daniel Marklund es queda assegut a la cadira de l’oficina, se’ls mira, llavors es treu la baioneta i la llença al cubell de les escombraries.

En Joona i la Saga surten del local laberíntic de la Brigada a Hornsgatan. La Saga s’incorpora al grup d’en Göran Stone que, vestits de civils, seuen a Nagham Fast Food i mengen patates fregides en silenci. Tenen els ulls en blanc i buits esperant ordres del líder de l’operació.

Dos minuts més tard quinze policies de seguretat completament equipats salten dels quatre furgons negres. Les Forces de Treball Conjunt irrompen a totes les entrades del recinte i el gas lacrimogen s’escampa per totes les habitacions. Troben cinc joves, entre ells Daniel Marklund, asseguts amb les mans al cap. Aquests, escortats, surten cap al carrer tossint i amb els braços darrere l’esquena amb manilles de plàstic.

El comís d’armes per part de la policia de seguretat demostra el baix nivell militant de la Brigada: una vella pistola militar de la marca Colt, una escopeta torçada, una caixa de cartutxos de caça, quatre ganivets i dos shurikens.

A fora, a Söder Mälarstrand, en Joona treu el telèfon, marca el número del cap del Departament d’Investigació Criminal i després de dos trucs contesta en Carlos prement el botó dels altaveus amb un llapis:

—Com va a la Universitat de Policia? T’ho estàs passant bé, Joona? —pregunta.

—No, no hi sóc, allà.

—Ho sé, perquè…

—La Penélope Fernández és viva —interromp en Joona—. L’estan perseguint i s’ha escapat per salvar-se.

—Qui ho diu, això?

—Va deixar un missatge al contestador automàtic de la seva mare.

Es fa silenci i llavors en Carlos respira profundament.

—Molt bé, està viva, bé… Què més sabem? Està viva, però…

—Sabem que fa trenta hores vivia, quan va trucar —diu en Joona—. I que algú la persegueix.

—Qui la persegueix?

—No va tenir temps de dir-ho, però… si es tracta del mateix home amb qui em vaig trobar jo ens hem d’afanyar molt —diu en Joona.

—Creus que es tracta d’un assassí professional?

—Estic segur que qui va atacar l’Erixon i a mi és un potencial solucionador de problemes professional.

—Un gàngster per encàrrec?

—En serbi se’ls anomena tomba. Són cars, treballen sols, en principi, i fan la feina per la qual se’ls paga.

—Això sona totalment insòlit.

—Tinc raó —contesta en Joona, dominant.

—Sempre ho dius, això tu, però si realment tot això fos així i es tractés d’un assassí professional, la Penélope no se n’hauria sortit durant tant de temps… Gairebé ja han passat dos dies —diu en Carlos.

—Si està viva segurament és perquè el potencial solucionador de problemes ara mateix dóna prioritat a altres coses.

—Continues creient que busca alguna cosa?

—Sí —contesta en Joona.

—Què?

—No n’estic segur, potser una fotografia…

—Què t’ho fa pensar, això?

—És la millor teoria que tinc, ara mateix…

En Joona repassa ràpidament en la memòria els llibres que algú va treure de la llibreria, la foto amb els versos, la curta visita d’en Björn, la mà amagant l’estómac, l’empremta a la porta de vidre, els trossos de cinta adhesiva i el bocí de foto.

—Creus que l’assassí buscava la foto que en Björn s’acabava d’emportar?

—Crec que va començar a buscar al pis d’en Björn i en no trobar el que buscava va abocar-hi gasolina i va posar la planxa de la veïna a temperatura màxima. Els bombers van rebre l’alarma a les 11.05 i abans que poguessin controlar l’incendi ja s’havia cremat tota la planta.

—El mateix vespre assassina la Viola.

—Presumptament va suposar que en Björn s’havia emportat la foto al iot i els va seguir, va embarcar, va ofegar la Viola, va fer un cop d’ull al iot i va planejar d’enfonsar-lo quan alguna cosa el va fer canviar d’opinió, va abandonar l’arxipèlag, va tornar cap a Estocolm i va començar a buscar a l’apartament de la Penélope.

—Però creus que va trobar la foto? —pregunta en Carlos.

—Presumptament encara la deu tenir en Björn, o l’ha amagat a casa d’algun amic seu o en una consigna automàtica o en qualsevol altre lloc.

Es fa silenci al telèfon. En Joona sent la respiració feixuga d’en Carlos.

—Però si trobem la fotografia abans —diu en Carlos reflexionant—, llavors s’haurà acabat tot.

—Sí —contesta en Joona.

—Perquè, vull dir… si veiem la foto, si la veu la policia, ja no hi haurà cap més secret, res més pel qual algú hagi de matar.

—Espero que sigui tan fàcil com això.

—Joona, jo… no li puc prendre la investigació a en Petter, però necessito…

—Que me’n vagi a la Universitat de Policia i faci una conferència —interromp en Joona.

—Això és tot el que necessito saber —riu en Carlos.

De tornada cap a Kungsholmen en Joona escolta el contestador del mòbil i sent diversos missatges de l’Erixon. Li explica calmadament que pot treballar molt bé des de l’hospital, tretze minuts més tard li diu que ell es pot implicar en la feina i vint-i-set minuts més enllà crida dient que es tornarà boig perquè no té res a fer.

En Joona li truca, se senten dos senyals i després la veu cansada de l’Erixon que mussita:

—Quac…

—És massa tard? —pregunta en Joona—. Ja t’has tornat boig?

L’Erixon només singlota com a resposta.

—No sé quanta informació tens —diu en Joona—. Però ens hem d’afanyar a investigar per poder avançar. Ahir al matí la Penélope va deixar un missatge al contestador de la seva mare.

—Ahir? —repeteix l’Erixon, alterat.

—Va dir que l’estaven perseguint.

—Véns cap aquí, ara? —pregunta l’Erixon.

En Joona sent com l’Erixon respira pel nas mentre li explica que la Penélope i en Björn no van dormir junts la nit del dijous al divendres. Van passar a recollir la Penélope a les 06.40 i la van portar als estudis de televisió, on havia de participar en un debat. Només un parell de minuts més tard que el taxi marxés de Sankt Paulsgatan en Björn va entrar a l’apartament. En Joona li explica a l’Erixon el tema de l’empremta de la mà al vidre de la porta, els trossos de cinta adhesiva i l’extrem de foto arrencada; està convençut que en Björn va esperar que la Penélope marxés per entrar a l’apartament per tal d’agafar la fotografia el més ràpidament possible sense que ella ho sabés.

—I crec que la persona que ens va atacar és un potencial solucionador de problemes i que estava buscant la foto quan el vam sorprendre —continua en Joona.

—Potser sí —xiuxiueja l’Erixon.

—Només volia sortir del pis, la seva prioritat no era matar-nos —diu en Joona.

—Ja que si no a hores d’ara seríem morts —contesta l’Erixon.

Se senten espetecs al telèfon i l’Erixon que reclama que el deixin sol. En Joona sent com una dona repeteix que és l’hora de la fisioteràpia i com l’Erixon li engega que la conversa és privada.

—Podem arribar a la conclusió que el potencial solucionador de problemes no ha trobat la fotografia —continua en Joona—. Perquè si l’hagués trobada al iot, no hauria continuat buscant al pis de la Penélope.

—I no era al pis d’ella perquè en Björn ja se l’havia emportat.

—Penso que l’intent de fer volar l’apartament per part del potencial solucionador de problemes mostra que aquest no se la vol quedar, només destruir.

—Però, per què estava penjada a la porta de la sala d’estar de la Penélope Fernández si era tan important? —pregunta l’Erixon.

—Se m’acuden algunes raons —diu en Joona—. El més probable és que la Penélope i en Björn s’hagin fet una foto que prova alguna cosa, però ni ells mateixos entenen la gravetat de la cosa.

—Exacte, exacte —diu l’Erixon, impacient.

—Per a ells, la foto no és res que s’hagi d’amagar, cap cosa per la qual algú hagi de cometre un assassinat.

—Però de sobte en Björn canvia.

—Potser descobreix alguna cosa, potser entén que és perillós i per això se l’emporta —diu en Joona—. Hi ha moltes coses que no sabem i l’única manera d’obtenir respostes és amb l’ajut d’un honest treball policial.

—Exacte —diu l’Erixon gairebé cridant.

—Pots aconseguir totes les trucades telefòniques de la setmana passada, missatges SMS, extractes bancaris, etc.? Rebuts, bitllets d’autobús, reunions, activitats, hores de treball…

—Ja, què coi!

—No, per cert, oblida el que t’he preguntat.

—Que ho oblidi? Què vols dir?

—El fisioterapeuta. Tens hora amb ell.

—Te’n fots —pregunta l’Erixon amb una agitació retinguda—. Fisioterapeuta? Què collons és, això? Atur encobert?

—Però necessites descansar —bromeja en Joona—. No hi ha cap altre professional que…

—Em tornaré boig d’estar assegut aquí tot el dia.

—Fa sis hores que has agafat la baixa.

—Estic que m’enfilo per les parets —es queixa l’Erixon.