104
El malson

L’Axel no pot menjar res més, es troba malament. La seva mirada cerca una vegada i una altra la fotografia de la Beverly.

En Raphael suca les patates fregides en una muntanyeta de quètxup a un costat del plat.

De sobte l’Axel veu un home jove dret a la porta que els està mirant. Sembla cansat i ansiós. Té un telèfon mòbil a la mà.

—Peter —crida en Raphael—. Vine aquí!

—No vull —diu el jove amb veu dèbil.

—No era una pregunta —somriu en Raphael, enfadat.

El noi va cap a ells i saluda l’Axel Riessen tímidament.

—Aquest és el meu fill —explica en Raphael com si es tractés d’un convit normal per sopar.

—Hola —diu l’Axel amablement.

L’home que estava assegut al costat del pilot de l’helicòpter està dret a la barra tirant-li cacauets a un gos content. Els seus cabells grisos semblen metal·litzats i les ulleres brillen produint un color blanc.

—No es troba bé per culpa de les nous —diu en Peter.

—Després de menjar podries portar el teu violí? —pregunta en Raphael amb un cert cansament a la veu—. Al nostre convidat li interessa la música.

En Peter fa que sí amb el cap, està pàl·lid i suat, els ulls li fan unes bosses gairebé morades.

L’Axel intenta somriure.

—Quin tipus de violí tens?

En Peter arronsa les espatlles.

—És massa bonic per a mi, és un Amati. La meva mare era música, l’Amati era d’ella.

—Un Amati?

—Quin instrument és realment el millor? —pregunta en Raphael—. L’Amati o l’Stradivarius?

—Depèn de qui el toqui —contesta l’Axel.

—Vostè és suec —diu en Raphael—. A Suècia hi ha quatre violins fets per l’Stradivarius, però en Paganini no va tocar amb cap d’ells… i m’imagino que…

—Això probablement és veritat —contesta l’Axel.

—Jo col·lecciono instruments de corda que encara es poden recordar com… No —s’interromp ell mateix—. Deixi’m expressar-ho d’una altra manera… Si aquest instrument d’aquí es maneja correctament escoltarà ara mateix l’enyorança d’una ànima perduda.

—Potser sí —contesta l’Axel.

—M’asseguraré de recordar-li aquella enyorança quan sigui l’hora de signar el contracte —continua en Raphael somrient sense alegria—. Reuneixo les parts involucrades, escoltem música, aquest so únic, trist, i després signem un contracte a l’aire, amb els nostres desitjos i els nostres malsons com a aposta…, això és un contracte Paganini.

—Ho entenc.

—Sí? —pregunta en Raphael—. No es pot trencar, ni amb la pròpia mort. Perquè aquell que intenti trencar els acords o treure’s la vida haurà de saber que en aquell cas realitzarà el seu pitjor malson.

—Què vol que li contesti? —pregunta l’Axel.

—Només dic que… Això no és cap contracte que un pugui trencar i jo… Com m’hauria de fer entendre? —es pregunta a si mateix romancejant—. No puc entendre com podria beneficiar la meva operació si vostè em confon amb una bona persona.

En Raphael camina cap a un gran televisor penjat a la paret. Treu un CD brillant de la butxaca interior i l’introdueix al reproductor de DVD. En Peter s’asseu a la punta d’un dels sofàs.

El noi es mira els homes de l’habitació tímidament. Té les faccions clares i no s’assembla de res al seu pare. No és de cos ample ni robust, sinó més aviat de figura esvelta i la cara és sensible.

La imatge cruix i s’omple de ratlles grises. L’Axel sent una por significativa, totalment física, quan veu tres persones que surten per una porta d’una casa de totxanes.

Reconeix automàticament dues persones: el detectiu Joona Linna i la Saga Bauer. La tercera és una dona jove amb faccions llatines.

L’Axel mira cap al televisor i veu com en Joona Linna treu el telèfon i truca. Sembla que no obté resposta. Amb cares serioses i estressades tots tres pugen al cotxe i se’n van.

La càmera es mou fimbrejant cap a la porta, s’obre, la llum desapareix en la foscor sobtada i després s’ajusta amb l’obertura automàtica. Hi ha dues maletes grosses a l’entrada. La càmera continua cap a la cuina, després gira a l’esquerra i continua cap avall per una escala, a través d’una passarel·la enrajolada cap a una habitació gran amb piscina. Una dona en banyador seu en una gandula i una altra dona que porta un tallat de cabells d’home està dreta parlant per telèfon. La càmera tira cap enrere amb un moviment tímid i espera que acabi la conversa telefònica, resta amagada fins que la dona amb el tallat de cabells d’home para de parlar i després continua endavant. Es poden sentir passos i la dona amb el telèfon es gira amb cara cansada i trista cap a la càmera i es posa tensa. Una expressió de pànic enorme li travessa les faccions.

—Em sembla que no vull continuar-ho veient, pare —diu el fill amb veu dèbil.

—És ara quan comença —contesta en Raphael.

El televisor s’enfosqueix sobtadament, la càmera s’apaga, però la imatge torna un segon més tard, parpelleja i s’estabilitza novament. La càmera està fixada en un suport i les dues dones seuen l’una al costat de l’altra, a terra, contra la paret de rajoles. En una cadira davant de les dones hi seu en Pontus Salman. Sembla com si respirés de pressa, mou el cos a la cadira amb preocupació.

El rellotge del quadre de la pel·lícula mostra que la gravació s’havia fet feia només una hora.

Un home vestit de negre amb un passamuntanyes camina cap a la Veronique, l’aferra pels cabells i l’obliga a mirar a la càmera.

—Ho sento, perdó, perdó —diu en Raphael amb una veu cridanera.

L’Axel se’l mira curiós, però després sent la veu de la Veronique Salman:

—Perdó, perdó, perdó.

La seva veu és brusca a causa de la por.

—Jo no en tenia ni idea —xiscla en Raphael assenyalant el televisor.

—Jo no en tenia ni idea —crida la Veronique—. Vaig fer la foto però la meva intenció no era fer mal, no sabia que seria una cosa tan estúpida de fer, només vaig pensar que…

—Has de triar —li diu l’home del passamuntanyes a en Pontus Salman—. A qui li disparo al genoll? A la teva dona… o a la teva germana?

—Si us plau —xiuxiueja en Pontus—. No ho faci.

—A qui disparo? —pregunta l’home.

—A la meva dona —contesta en Pontus gairebé silenciosament.

—Pontus —crida la seva dona—. Si us plau, no deixis que ell…

En Pontus comença a plorar asprament, de manera tallant.

—Li farà mal si li disparo a ella —adverteix l’home.

—No deixis que ho faci! —crida la Veronique, presa pel pànic.

—Ha canviat d’opinió? Li disparo a la seva dona, doncs?

—No —contesta en Pontus.

—Suplica’m que ho faci.

—Què diu? —pregunta ell amb la cara trencada.

—Demana’m amablement que ho faci.

Es fa silenci i després l’Axel sent com en Pontus Salman diu:

—Si us plau… dispari-li a la meva dona al genoll.

—Li puc disparar als dos genolls, ja que m’ho demana tan amablement —diu l’home i apunta la pistola a la cama de la Veronique Salman.

—No deixis que ho faci —crida ella—. Si us plau, Pontus…

L’home dispara la pistola, se sent un tret curt i la cama surt volant. La sang esquitxa les rajoles. Un núvol de gas de pólvora es dissipa al voltant de la pistola.

La Veronique xiscla directament fins que la veu se li trenca. Ell torna a disparar. La culatada fa que el canó reboti cap amunt. El tret impacta a l’altre genoll i la cama es doblega en un angle impossible.

La Veronique torna a cridar, amb una veu ronca i desconeguda, el seu cos s’estreba del dolor i la sang flueix cap a fora per sobre del terra enrajolat sota el cos d’ella.

En Pontus Salman vomita i l’home del passamuntanyes se’l mira amb uns ulls curiosos, somiadors.

La Veronique s’arrossega cap a un costat amb la part superior del cos, respira de pressa intentant amb les mans arribar a les cames ferides. L’altra dona sembla haver entrat en un estat de xoc. Té la cara tenyida de verd i els ulls només són grans forats negres.

—La teva germana és una pertorbada mental, oi? —pregunta l’home, encuriosit—. Creus que sap què està passant?

Dóna uns copets al cap d’en Pontus Salman i després diu:

—Violo la teva germana o disparo a la teva dona?

En Pontus no contesta, sembla com si s’estigués quedant inconscient. Els ulls estan a punt de quedar-se-li en blanc i l’home li colpeja la cara.

—Contesta’m, disparo a la teva dona o violo la teva germana?

La germana d’en Pontus Salman sacseja el cap.

—Viola-la a ella —xiuxiueja la Veronique mentre esbufega—. Si us plau, si us plau Pontus, digue-li que la violi a ella.

—Violi-la a ella —xiuxiueja en Pontus.

—Què?

—Violi la meva germana.

—D’acord, de seguida —diu l’home.

L’Axel mira a terra, entre els seus peus. Lluita per escoltar alguna cosa més que gemecs, precs, els brutals crits horripilants. Intenta omplir el seu pensament recordant la música, intenta entendre els espais que sorgeixen de Bach, espais plens de llum, rajos que s’estavellen.

Al final tot queda en silenci. L’Axel aixeca la mirada cap a la pel·lícula. La dona està estesa morta contra la paret. Veu com l’home del passamuntanyes està panteixant amb el ganivet en una mà i l’arma en l’altra.

—El malson ha estat realitzat, ara et pots treure la vida —diu l’home de la pel·lícula, li llança l’arma a en Pontus i després se’n va, darrere la càmera.