85
La caça perseguida

Les cames de la Penélope tremolen, està dreta recolzada a la reixa, mira a terra a l’asfalt. Lluita per controlar les arcades que li vénen. La imatge de l’home del lavabo li vibra davant dels ulls. La cara volada per l’explosió, les dents i la sang.

El pes de l’armilla antibales fa que hagi de seure a terra. El so dels voltants torna a venir en forma d’onades. Se sent l’udol de les sirenes de les altres ambulàncies. Els policies s’escridassen, es comuniquen per ràdio. Veu els homes de l’ambulància corrent amb un baiard. És l’home del lavabo. Està estirat panxa amunt. Té la cara tapada però la sang ja ha començat a empènyer a través de les compreses.

La Saga s’apropa a la Penélope juntament amb una infermera. Li diu que li sembla que la Penélope està a punt d’entrar en un estat de xoc.

—No era ell —crida la Penélope quan li posen una manta per sobre les espatlles.

—Aviat vindrà un doctor a examinar-te —diu la infermera—. Però ara puc donar-te alguna cosa perquè et calmis. Pateixes del fetge?

Quan la Penélope sacseja el cap, la infermera li dóna una càpsula blava.

—Te l’hauries d’empassar sencera… És mig mil·ligram d’Alprazolam —explica ella.

—Alprazolam —repeteix la Penélope mirant-se la pastilla de la mà.

—Et calmarà i no és gens perillosa —explica la infermera i després surt corrents.

—Vaig a buscar-te una mica d’aigua —diu la Saga i comença a caminar cap al cotxe patrulla.

La Penélope té fred als dits. Es mira la mà amb la pastilleta blava.

En Joona Linna encara és dins de l’edifici. Encara estan traient més gent plena de sutge i ferits per la inhalació de fum. Els diplomàtics en estat de xoc s’agrupen al costat de la reixa de l’ambaixada japonesa esperant ser transportats a l’hospital Karolinska. Una dona amb un jersei blau marí s’enfonsa a terra i crida amb la cara desencaixada. Un policia s’asseu al seu costat, l’abraça per l’esquena i li parla calmadament. Un dels diplomàtics es llepa els llavis i s’eixuga les mans a la tovallola, com si no pogués acabar de fer net. Un home gran amb un vestit arrugat està dret amb cara encarcarada i parla per telèfon. L’agregada militar, una dona de mitjana edat amb els cabells de color roig, s’ha eixugat les llàgrimes i intenta ajudar com si caminés endormiscada. Amb una mirada retreta resta dreta aguantant bosses de sang mentre el personal de l’ambulància mou un pacient. Fa un moment hi havia un home assegut a qui li havien embenat les ferides de les mans, portava una manta per sobre les espatlles i es tapava la cara. Ara s’ha aixecat, la manta ha caigut a terra i es dirigeix cap al camí d’asfalt, somnàmbul a través de la reixa.

Un policia militar està dret amb un pal a la mà, plorant.

L’home de les mans cremades continua a la clara llum del matí, tomba la cantonada i cap a la dreta a Gärdesgatan.

De sobte la Penélope respira profundament. Com si una injecció d’aigua congelada perseguís la comprensió horrible d’alguna cosa pel seu cos. No li va veure la cara però li va veure l’esquena. L’home amb les mans cremades. Sap que és ell, el perseguidor, que camina cap a Gärdet, allunyant-se de la policia i les ambulàncies. No necessita veure-li la cara perquè anteriorment ja li havia vist l’esquena i el coll, des de l’embarcació sota el pont de Skurusund, quan la Viola i en Björn encara eren vius.

La Penélope obre la mà i deixa caure la càpsula blava.

Amb el cor bategant-li fort el comença a seguir, gira per Gärdesgatan, deixa caure la manta tal com ha fet ell i accelera els passos. Comença a córrer quan veu que l’home amb moviments lents s’apressa entre els arbres, directament cap al bosc. Sembla estar dèbil, deu haver perdut molta sang de la ferida de bala a l’espatlla, a hores d’ara ella ja sap que l’home no serà capaç d’escapar-se. La Penélope continua entre els arbres, se sent plena de força, camina a gambades per la poa del prat i el veu a uns cinquanta metres de distància. Ell s’entrebanca i s’agafa al tronc d’un arbre amb una mà. Les compreses es desenganxen i li pengen soltes dels dits. Ella corre darrere d’ell i veu com abandona la petita arbreda i surt coixejant a la llum del dia per la gran extensió d’herba. Sense aturar-se es treu l’arma que en Joona Linna li ha posat a l’esquena, se la mira, la carrega, continua endavant entre els arbres, baixa el ritme i li apunta directament a la cama.

—Para —xiuxiueja ella i prem el gallet.

El tret surt desviat, la culatada li estreba el braç i l’espatlla, l’esquitxada de la pólvora li crema al palmell de la mà.

La bala desapareix i la Penélope veu com el perseguidor intenta córrer més de pressa.

«No hauries d’haver tocat la meva germana», pensa ella.

L’home travessa un caminet, s’atura, es pressiona l’espatlla i després continua endavant per l’herba.

La Penélope corre, surt fora cap al sol, s’apropa i creua el caminet per on ell acaba de passar i torna a alçar l’arma.

—Atura’t —crida ella.

El tret surt desviat i ella veu com la bala esbocina l’herba deu metres per davant d’ell.

La Penélope nota com l’adrenalina li corre pel cos, se sent completament serena i concentrada. Li apunta a la cama i dispara. Escolta el tret, percep la culatada al braç i veu com la bala perfora la sofraja de l’home i surt per la ròtula. L’home crida instantàniament de dolor i cau a l’herba, intenta avançar endavant, però ella encara s’hi acosta més, caminant a gambades, i veu com ell s’arrossega aixecant-se amb l’ajut d’un bedoll solitari.

«Atura’t», pensa la Penélope i aixeca l’arma de nou. «Vas assassinar la Viola, la vas ofegar en una tina i vas matar en Björn».

—Vas assassinar la meva germana petita —repeteix fort i dispara.

El tret va a parar al seu peu esquerre i la sang surt a raig per sobre l’herba.

Quan la Penélope s’aixeca i va cap a ell, està assegut amb l’esquena recolzada a l’arbre, el cap li penja endavant, la barbeta descansa sobre el seu pit. Perd molta sang, panteixa com un animal, però d’altra banda resta immòbil.

Ella s’atura davant d’ell, de cames obertes damunt l’herba, a l’ombra d’un arbre, l’apunta amb l’arma.

—Per què? —pregunta ella calmadament—. Per què és morta la meva germana, per què és…

Es queda callada, empassa, s’inclina cap endavant posant-se de genolls per veure-li la cara.

—Vull que em miris quan et dispari.

L’home s’humiteja la boca i intenta aixecar el cap. Pesa massa, no és capaç de fer-ho. És a punt de quedar-se inconscient per la pèrdua de sang. Ella l’apunta amb l’arma, s’atura novament, allarga la mà, li aixeca la barbeta i se’l mira.

Pressiona la mandíbula fortament quan li torna a veure les faccions cansades, aquella cara que ja havia vist reflectida a la llum del llampec a través de la pluja a Kymmendö. Ara recorda els ulls d’ell, tranquils, i la profunda cicatriu que li travessava la boca. Ell està igual de calmat com aquell dia. La Penélope té temps de pensar com n’és d’estrany que en els últims moments ell no li tingui por, quan de sobte l’ataca.

Es mou amb una velocitat inesperada, l’arreplega i se l’emporta amb ell. El seu braç desprèn tanta força que ella cau endavant i es colpeja el front amb el pit de l’home. Sense tenir temps d’enretirar-se ell li retorça el canell i li pren l’arma de la mà. Amb totes les seves forces ella colpeja movent braços i cames, cau enrere sobre l’herba i quan torna a aixecar la mirada ell ja l’està apuntant amb l’arma i dispara dos trets curts.