Penélope Fernández

L’església Roslags-Kulla és una petita església de fusta vermella amb un gran campanar bonic. L’església és al camp, al polígon industrial Vira, una mica allunyada de les carreteres de trànsit intens al municipi d’Österåker. El cel és de color blau clar i l’aire és net, el vent escampa l’olor de les flors silvestres per tot el cementiri tranquil.

Ahir en Björn va ser enterrat a Norra Begravningsplatsen^[16] i ara quatre homes amb vestits negres porten la Viola Maria Liselott Fernández al seu lloc de repòs. Després dels portadors del fèretre, de dos oncles (germans de la mare) i de dos cosins d’El Salvador, caminen la Penélope Fernández i la seva mare, la Claudia, juntament amb el capellà.

S’aturen a la tomba oberta. La filla d’un cosí, una nena d’uns nou anys, es mira intrigada el seu pare. Quan el pare li fa un gest amb el cap, ella treu el magnetòfon i comença a tocar el Salm 97 mentre baixen el taüt cap avall a la terra.

La Penélope li agafa la mà a la seva mare i el capellà llegeix el llibre de l’Apocalipsi.

Déu eixugarà totes les llàgrimes i no hi haurà més morts.

La Claudia mira la Penélope, li posa bé el coll de la jaqueta i li dóna uns copets a la galta com si fos una nena petita.

Quan es tomben cap als cotxes, el telèfon de la Penélope vibra a la seva petita bossa negra. És en Joona Linna. La Penélope es deixa anar suaument de la mà de la seva mare i va cap a l’ombra, sota d’un arbre gros, i contesta.

—Hola, Penélope —diu en Joona amb la seva veu característica, cantarellejant però seriosa.

—Hola, Joona —contesta la Penélope.

—Pensava que voldries saber que en Raphael Guidi és mort.

—I la munició per Darfur?

—Hem aturat el vaixell.

—Bé.

La Penélope segueix amb la mirada tots els seus familiars, amics i la seva mare, que resta dreta allà on l’ha deixada, una mare que no li treu la vista de sobre.

—Gràcies —diu ella.

Torna a anar cap a la seva mare, que l’espera amb cara preocupada, li agafa la mà i juntes tornen caminant cap a aquells que les esperen als cotxes.

«Penélope».

S’atura i es tomba. Li ha semblat sentir la veu de la seva germana molt a prop. Una esgarrifança li baixa pel coll i una ombra es mou a poc a poc per l’herba tendra, encara verda. La nena petita que ha posat el magnetòfon està dreta entre les làpides mirant-la. Ha deixat caure la diadema i els cabells li voletegen despentinats amb la brisa estiuenca.