99
El pagament

Després d’haver estat estirat immòbil al maleter d’un cotxe, l’Axel Riessen finalment s’aixeca i surt. És en un aeroport privat. La pista d’aterratge està pavimentada amb formigó i envoltada d’una tanca alta. Davant d’un edifici que sembla una barraca amb un pal alt s’espera un helicòpter.

S’escolten els gemecs de les gavines mentre l’Axel camina entre els dos homes que el van raptar. Continua vestit només amb pantalons i camisa. No tenen res a parlar, simplement continua i puja a l’helicòpter, s’asseu i es corda el cinturó al voltant de l’estómac i per sobre les espatlles. Els altres dos homes prenen posicions a la cabina de l’helicòpter, el pilot acciona la palanca de control, després gira una petita clau brillant del quadre de comandament, tot seguit torna a accionar altres controls i prem un pedal.

L’home del costat del pilot treu un mapa i se’l posa a la falda.

Al parabrisa hi ha una tira de cinta que s’ha començat a desenganxar.

Els motors fan una remor sorda i al cap d’un moment es comencen a moure lentament els rotors.

Les fulles primes comencen a girar circularment molt a poc a poc a l’aire, la llum del sol calitjosa pampallugueja a través del vidre. El rotor giravolta gradualment cada vegada més de pressa.

Una tassa de paper rodola per terra, allunyant-se de l’helicòpter.

El motor comença a escalfar-se. Vibra de manera eixordadora. El pilot agafa la palanca de control amb la mà dreta, el dirigeix amb petits moviments angulars i de sobte s’enlairen.

Primerament l’helicòpter s’aixeca gairebé en línia recta, molt suaument. Després s’inclina una mica endavant i augmenta la velocitat.

A l’Axel se li regira l’estómac quan passen la tanca, més amunt per sobre els arbres, i quan giren cap a l’esquerra vertiginosament com si l’helicòpter hagués de trabucar-se de costat.

Ràpidament viatgen per sobre la natura verda, passen per sobre de diversos camins aïllats i una casa amb la teulada d’estany brillant.

Se sent una remor sorda i les fulles del rotor pampalluguegen davant del parabrisa.

La terra ferma s’acaba i dóna pas al mar arrissat de color gris plom.

L’Axel novament mira d’entendre què li està passant: va començar quan va parlar amb en Raphael Guidi quan era al seu iot a la badia finesa de camí cap al mar Bàltic, cap avall en direcció a Letònia. No podia haver passat més d’un minut des que l’Axel li va explicar a en Raphael que no signaria el permís d’exportació fins al moment en què els dos homes van irrompre a casa seva i li van posar una arma electrostàtica al coll.

El van tractar tota l’estona curosament assegurant-se que estava en la posició adequada.

Al cap de mitja hora van parar i els homes el van portar cap a un segon cotxe.

Una hora més tard va haver de caminar per sobre la pista d’aterratge d’asfalt amb taques d’oli fins a ocupar el seu lloc a l’helicòpter.

El mar monòton desapareix ràpidament per sota d’ells com una autopista. El cel per sobre sembla immòbil, tapat i d’un color blanc humit. Volen a una altura de cinquanta metres a tota velocitat. El pilot està en contacte radiofònic amb algú, però és impossible sentir què diu.

L’Axel queda endormiscat i no sap quanta estona fa que és a l’helicòpter quan veu un iot magníficament luxós al mar arrissat. És un bot enorme, blanc, amb una piscina de color blau cel i diverses gandules.

S’hi van acostant vertiginosament.

L’Axel recorda que en Raphael Guidi és un home terriblement ric i s’inclina endavant per tal de poder veure millor el iot.

És el iot més increïble que ha vist mai. Esvelt i punxegut com una flama, blanc com el glaç. De ben segur que fa més de cent metres de llargària, amb una pomposa coberta per al capità, a dos nivells per sobre de la coberta de popa.

Descendeixen retrunyint cap al cercle de la plataforma de l’helicòpter a la coberta de proa. Les fulles del rotor fan canviar de direcció les onades del vaixell, s’aplanen i s’agiten.

L’aterratge és gairebé inapreciable, l’helicòpter se sosté a l’aire, descendeix lentament i se situa a la plataforma, bressolant-se suaument. Esperen fins que s’aturen els rotors. El pilot de l’helicòpter és a la cabina mentre l’altre home s’emporta l’Axel Riessen per la plataforma amb cercles pintats. S’ajupen evitant el fort aire fins a passar una porta de vidre. El so de l’helicòpter gairebé desapareix darrere el vidre. Són en una habitació semblant a una elegant sala d’espera, amb seients, una taula baixa i un televisor fosc. Un home vestit de blanc els dóna la benvinguda i li demana a l’Axel que s’assegui fent-li un gest cap al seient.

—Desitja alguna cosa per beure? —pregunta l’home vestit de blanc.

—Aigua, si us plau —contesta l’Axel.

—Amb gas o sense?

L’Axel encara no ha tingut ni temps de contestar quan un home entra per la porta.

Li recorda el primer que seia al costat del pilot de l’helicòpter. Els dos homes són alts i amples, amb uns cossos estranyament semblants i sincronitzats. L’home nou té els cabells molt clars, les celles gairebé blanques i un nas que ha estat trencat. El primer té els cabells grisos i porta ulleres de muntura.

Es mouen en silenci, eficientment i parsimoniosa, mentre s’emporten l’Axel a les cabines de sota la coberta.

El iot luxós sembla estranyament desolat. L’Axel pot veure que la piscina està buida, com si fes anys que no s’hagués omplert d’aigua. Al fons hi ha mobles trencats, un sofà sense coixins i diverses cadires de despatx inservibles.

L’Axel Riessen s’adona que els bonics mobles de rotang de la petita tarima estan abandonats. El vímet s’ha trencat i sobresurt per la superfície de les butaques i de la taula.

Quan més s’endinsa un al iot, més sembla ser un esquelet buit i devastat. Els passos de l’Axel ressonen al passadís buit amb el terra de marbre ratllat.

Passen per una doble porta amb les paraules «Sala da pranzo», gravades elegantment a la fusta fosca.

El menjador és enorme. A través de les finestres panoràmiques no es veu res més que el mar. Una escala ampla coberta de moqueta vermella porta cap al nivell següent. Del sostre en pengen unes esplèndides aranyes de vidre. L’habitació està pensada per fer-hi grans festes, però a la taula del menjador hi ha una copiadora, un fax, dos ordinadors i una gran quantitat de carpetes amb papers arxivats. Al fons del menjador hi ha un home baixet assegut en una taula petita. Té els cabells canosos i una gran calba li brilla al mig del cap. L’Axel reconeix directament el comerciant d’armes Raphael Guidi. Vesteix uns pantalons d’esport balders blau cel, una jaqueta a conjunt amb el número set al pit i a l’esquena. Porta unes sabatilles d’esport blanques sense mitjons.

—Benvingut —diu l’home amb un anglès aspre.

Li sona el mòbil a la jaqueta, l’agafa, comprova el número, però no contesta. Gairebé immediatament en Raphael Guidi torna a rebre una nova trucada, contesta, diu un parell de paraules en italià i mira l’Axel Riessen. Fa un gest a través de les finestres panoràmiques cap a fora, a l’immens mar fosc que es cargola.

—No he vingut aquí voluntàriament —comença l’Axel.

—Em sap greu, no podíem perdre temps…

—Així doncs, què és el que vol?

—Vull guanyar-me la seva fidelitat —contesta en Raphael breument.

Es fa silenci i els dos guardaespatlles somriuen mirant a terra i després es posen totalment seriosos. En Raphael fa un glop de la seva vitamina groga i eructa silenciosament.

—La fidelitat és tot el que compta —diu ell tranquil·lament i mira l’Axel directament als ulls—. Anteriorment mantenia que jo no tenia res que vostè pogués voler, però…

—És cert.

—Però jo crec el contrari, que tinc una bona oferta —continua en Raphael i fa una ganyota trista que hauria d’assemblar-se a un somriure—. Per obtenir la seva fidelitat sé que haig d’oferir-li alguna cosa que vulgui tenir realment, potser allò que més desitja en aquesta vida.

L’Axel sacseja el cap.

—Ni jo mateix sé què és el que més desitjo.

—Crec que de ben segur que ho sap —diu en Raphael—. Desitjaria poder tornar a dormir, dormir tota la nit sense…

—Com sap que…?

Calla en sec quan en Raphael el mira de manera freda i impacient.

—Llavors també deu saber que ho he provat tot —diu l’Axel lentament.

En Raphael fa un gest d’indiferència.

—Podria tenir un fetge nou.

—Ja sóc a la cua per rebre’n un —diu l’Axel amb un somriure involuntari—. Truco cada vegada que els metges tenen reunió, però la malaltia del meu fetge és autoinfligida i el meu tipus de teixit és tan inusual que en principi no hi ha donants.

—Tinc un fetge per a vostè, Axel Riessen —diu en Raphael amb la veu aspra.

Es fa silenci i l’Axel sent una escalfor a la cara, les orelles li comencen a bullir.

—I a canvi? —pregunta l’Axel empassant durament—. Vol que signi el permís d’exportació a Kenya.

—Sí, vull que entrem en un contracte Paganini —contesta en Raphael.

—Què és…?

—No tingui pressa, pensi-s’ho, és una decisió molt important, s’ha de mirar tota la informació exacta referent a la donació d’òrgans, etc.

Els pensaments giravolten més de pressa que un llamp en el cap de l’Axel. Es diu a si mateix que podria signar el permís d’exportació i que si aconsegueix un fetge podria testificar després contra en Raphael Guidi. Li posarien protecció, això ja ho sap, potser es veuria obligat a canviar d’identitat però seria capaç de poder tornar a dormir.

—Mengem alguna cosa? Tinc gana, i vostè? —pregunta en Raphael.

—Potser…

—Però abans de menjar m’agradaria que truqués a la seva secretària a l’ISP per dir-li que és aquí.