Pròleg

ARTUR MAS

129è president de la Generalitat de Catalunya

Del «Cata… què?» al «Catalunya. I ara, què?». Aquest podria ser el resum del que ha passat en els anys que han transcorregut entre que un (més) jove periodista gironí, Carles Puigdemont, es va proposar estudiar el 1994 com Catalunya havia anat apareixent a la premsa internacional entre el 1926 i aquell moment. La conclusió de llavors era, encara que insatisfactòria, esperançadora. De Catalunya no se n’havia parlat com voldríem, però se n’havia parlat, en qualsevol cas, molt més del que alguns sabien i voldrien. Segurament, amb la recerca digitalitzada que avui és possible i no ho era el 1994, Puigdemont n’hauria tret més i millor informació, com va fer Jordi Graupera en la seva recerca de la col·lecció de la revista New Yorker o la que seria possible amb quatre clics a l’hemeroteca del The New York Times. Això incrementa el mèrit del treball de l’ara president, fet amb molta més precarietat de mitjans.

Puigdemont recollia molt bé el que durant dècades per a molts catalans amb consciència nacional ha estat gairebé una obligació moral: anar pel món explicant que Catalunya és el nostre país, encara que alguns hagin maldat durant les mateixes o més dècades per llençar-la a l’abocador de la història. I aquest pàlpit, aquest voler aprofitar qualsevol petita ocasió, l’han tingut des del gran Pau Casals quan es va respondre ell mateix la pregunta «I què és Catalunya?» a l’Assemblea de les Nacions Unides, fins un matrimoni de jubilats que fa un creuer, un comercial a l’Índia, uns estudiants d’Erasmus o la bona gent que acollien a les seves cases els cantants del concurs de Cantonigròs vinguts d’arreu. Jo mateix, que m’he dedicat a la internacionalització pràcticament des que vaig començar a treballar professionalment, me n’he fet un tip, al sector públic i al sector privat, ajudant a exportar a una pime o organitzant la setmana de cultura catalana a Israel el 1986. Avui, quan un taxista noruec pregunta a una parella de joves d’on són, i a la resposta «Catalans» es gira i els pregunta «I com va això de la independència? Ho aconseguireu?», vol dir que moltes coses han canviat. I això passa.

Què ha canviat? La resposta, com gairebé sempre, és en la gent. La gent que s’ha mobilitzat a la cerca d’un somni, de la possibilitat d’un Estat propi per fer un país millor. No és nou en la història, en va plena, però sí que és nou aquí. I una altra cosa que ha canviat és que hem estat capaços, gràcies a la força de la gent però també a la nostra habilitat i persistència col·lectiva, de situar la qüestió a l’agenda mediàtica internacional. I aquesta prioritat és resultat, en part, de la bona feina que gent com el jove periodista Carles Puigdemont havien fet estudiant i diagnosticant aquesta necessitat.

El llibre que l’ara president Puigdemont va escriure el 1994 ve completat amb un apartat d’en Carles Ribera sobre el que hem denominat procés sobiranista o «el Procés», ras i curt. Aquí m’ha divertit recordar com en els darrers anys, en un primer moment, Catalunya va aparèixer amb força a la premsa internacional amb motiu de la prohibició de les curses de braus. Perquè és ben cert que la meva primera entrevista com a president a la BBC, al prestigiós informatiu Newsnight, va ser per aquest motiu. Però la vam fer per mostrar una imatge diferent del nostre país. Que en un informatiu gairebé mític com Newsnight hi aparegués el president de Catalunya amb el rètol «president de Catalunya» ja ens semblava molt. D’aquí a la multitudinària roda de premsa de la consulta del 9-N 2014, amb centenars de periodistes estrangers acreditats, hi ha el camí que han marcat no només les fites històriques de tots els Onze de Setembre des de 2012, sinó també la manifestació de 2010, encapçalada pel llavors president de la Generalitat, José Montilla, o el rosari de consultes populars que va començar a Arenys de Munt, entre moltíssimes altres mobilitzacions.

A través d’una acció intensa i constant de relació personal i disponibilitat amb els mitjans internacionals, hem aconseguit ser-hi presents com mai abans. La mobilització i el compromís de tanta gent és el que ha fet que hi siguem notícia. També la disponibilitat personal a explicar-nos, a acceptar totes les preguntes i a intentar respondre-les totes amb sinceritat i informació. Però la presència intensa del govern i de jo mateix com a president havia començat abans de la manifestació de setembre de 2012 i de l’anomenat Procés. Sempre havíem tingut aquesta mentalitat, amb incursions puntuals; i a principis d’aquell mateix any havíem començat un programa endreçat de presència a la premsa internacional, amb l’objectiu de transmetre dues idees: Catalunya compliria els seus compromisos perquè tenia un govern seriós al capdavant; i que aquest govern i aquest país eren i són víctimes d’un tracte injust per part del govern espanyol, amb un tracte fiscal insostenible i una retallada de competències i drets que havia començat amb la sentència contra l’Estatut, i que ens obligava a plantejar alternatives. Amb això el nostre objectiu de fons era establir uns canals i uns contactes amb la premsa internacional que fins aquell moment eren pràcticament inexistents, i tenir-los a punt de cara al que pogués venir en el futur, que no teníem dubte que vindria. Va anar molt bé, els mitjans s’hi van interessar i la prova és que vaig poder explicar el dèficit fiscal en directe per la CNN a tot el món al juny de 2012, abans de la manifestació.

Aquesta mateixa entrevista demostra que, fins i tot abans del Procés, Catalunya no era una completa desconeguda per a la premsa internacional. La realitat de Barcelona i el compromís del seu govern municipal, especialment mentre el va encapçalar Xavier Trias, han estat sempre un argument d’una potència incontestable. Però la mobilització massiva, per una banda, i les formes pacífiques, democràtiques i alegres que sempre ha tingut aquesta mobilització, és el que l’han fet atractiva mediàticament. Ens hem situat sota el focus, i això subratlla molt els nostres encerts: el 9-N n’és potser l’exemple més reeixit. Sovint els mitjans internacionals han fet una lectura més acurada dels esdeveniments que els d’aquí, com quan van dir sense embuts que les eleccions de 2012 o les de 2015 van ser victòries clares dels sobiranistes, en contra de les interessades lectures de mitjans espanyols i d’alguns de catalans. Però els focus posen de manifest també les nostres mancances, les nostres febleses i els nostres errors. Per jugar la lliga dels grans cal, també, tenir el seu nivell d’autoexigència i saber que sovint són els detalls els que marquen la diferència entre l’èxit i el fracàs, entre la bona impressió i la dolenta. I ara som en aquesta lliga. Ja hem aconseguit l’atenció dels mitjans internacionals, que ens tenen presents en la seva cobertura. Hem passat del «Cata… què?» al «Catalunya. I ara, què?». La conclusió ha de ser la mateixa amb què l’ara president Puigdemont tancava el seu llibre de fa dues dècades, i que és la mateixa amb què Carles Ribera ha completat el llibre: «La resposta, no ens enganyem, és, com sempre, a casa nostra».

ARTUR MAS
129è president de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, febrer de 2016