La cloenda

Quan encara no s’havien acabat els jocs, alguns mitjans ja efectuaven les seves anàlisis. És el cas de The Times del 8 d’agost: «Els jocs són saludats pels organitzadors i la gent de Barcelona com un èxit esclatant, un esdeveniment que ha transcendit l’esport i ha col·locat Espanya i Catalunya al mapa», i reproduïa un article aparegut a La Vanguardia en què l’autor afirmava: «Barcelona se les ha enginyat per comunicar l’excèntric, alegre i elegant gust català i reemplaçar el flamenc i els toreros de la imatge exterior».

Per la seva banda, l’italià La Stampa del dia 9 publicava un perfil del president Pujol. «És portador d’un missatge de democràcia moderada i gradualista, amb una força política que amb el seu nom, Convergència Democràtica de Catalunya, resumeix la voluntat de concòrdia i no de ruptura, un esperit de pacificació i no de venjança. Reforçar la llengua catalana essent fidels a la monarquia. No hi ha cap dada racista. La pàtria és, com sempre, un estat d’ànim».

L’endemà de la cloenda i també al cap de dos dies —les revistes, al cap d’una setmana—, els diaris d’arreu del món interpretaven de manera diferent el resultat polític dels Jocs. The Times hi dedicava l’editorial del dia 10 i, de la mateixa manera que havia fet The Observer un parell de setmanes abans, titulava «Homenatge a Catalunya». «Els guanys de Barcelona —esportius, econòmics i polítics— incrementen el valor del premi olímpic per a qualsevol ciutat que aculli l’esdeveniment en el futur. […] Els catalans no només han gaudit dels seus Jocs Olímpics sense grans despeses al seu càrrec, sinó que han obtingut un clar benefici personal i cívic».

No obstant, el Financial Times, que feia tres dies que havia aventurat la possibilitat que Catalunya tingués equip propi en les olimpíades d’Atlanta, emetia ara un judici diferent: «Res en la recent història d’Espanya ha fet més per unir la gent de la nació que els Jocs», i assegurava que els «líders regionals i nacionals» es van unir per festejar un «èxit inesperat» dels atletes espanyols, ignorant velles diferències.

De tota manera, va ser el belga Le Soir el que va anar més lluny en l’anàlisi política. A la portada de l’endemà de la cloenda titulava «L’Espanya de 1992 ha recuperat els Jocs de Catalunya», i tot seguit sostenia la tesi que el veritable guanyador de l’Olimpíada havia estat Espanya, la qual havia sabut recuperar els jocs malgrat «la catalanització agressiva». En aquest sentit lamenta «l’excessiva presència de banderes, sempre la mateixa […] i la voluntat indestructible d’imposar la llengua catalana», malgrat que, segons afirma, era «totalment incomprensible per als membres de la família olímpica». Naturalment, després elogia el paper del rei, per a qui el diari francòfon reclamava també una medalla.

En un sentit similar es va pronunciar el diari francès Libération, que va considerar un «assumpte per reflexionar» la festa espanyola viscuda al Camp Nou, «feu del nacionalisme català», que es va veure colgat de banderes espanyoles, i recull unes declaracions de Pujol segons les quals reconeix que «el nacionalisme català es va diluir en l’eufòria esportiva espanyola».

El diari L’Humanité, òrgan central del Partit Comunista Francès, destacava a portada la cloenda dels jocs amb un «Adiós, Barcelona». A l’interior, en les pàgines olímpiques, mostrava un gran titular en què deia que «El futbol es pren la revenja» i feia un paral·lelisme entre la superació de la marginalització d’aquest esport dintre les disciplines olímpiques en un país on és «l’esport rei», amb l’esclat espanyolista que es va viure al Camp Nou. Primer vincula la victòria espanyola a la presència dels reis. I després afegeix: «A més, a Catalunya. Des del començament dels Jocs, aquesta província autònoma acapara gelosament l’esdeveniment, orgullosa dels seus colors, ignorant superbament la resta del país. I a sobre va ser al Camp Nou». Assegura que al Barça l’han sostingut els immigrants vinguts del sud, pels quals «Espanya és el seu país, i el català, quasi sempre, aquell que dirigeix l’empresa i que els emplea. I el catalanisme d’avui, un símbol d’exclusió […] Fou un dissabte. En un dels partits de futbol que acaben cristal·litzant una suma de frustracions, de missatges, de símbols. Ells, els malcarats d’Espanya? La resposta arriba a les vuit del vespre: 95.000 persones, banderes del país per tot arreu, pancartes pintades a mà: “Catalunya dintre d’Espanya”, “Barcelona amb Espanya”. El president de la regió autònoma, absent de la tribuna, també rep: “Pujol, has perdut, Espanya guanyarà”».

A l’altre costat de la balança ideològica, Le Figaro eludia qualsevol esment de la polèmica política en l’exhaustiu especial dedicat als Jocs de Barcelona publicat el dia 10 d’agost. Malgrat això, en el diari general, a la contraportada, apareixia una llarga crònica titulada «Barcelona i Sevilla, paradisos culinaris», amb un subtítol que deia «Per als espanyols, la paella i les “tapas” són més importants que els Jocs Olímpics o l’Exposició Universal». La crònica anava a propòsit d’un llibre de Xavier Domingo, «El gust d’Espanya», que acabava de ser traduït al francès i que conté un prefaci de Jean-François Revel. En el text de la crònica es defineix Domingo com a «català, orgullós de ser-ne», i afegeix que evoca «un compatriota, un bisbe epicuri del segle XIV, Eiximenis, que va escriure que els catalans eren els qui menjaven i bevien el millor del món. Entre Eiximenis i Domingo, l’acord és perfecte».

Le Monde donava, en l’edició del dia 11, una medalla d’or a Barcelona. «Els primers beneficiats d’aquesta desmesura són, sense cap mena de dubte, Barcelona i Catalunya», afirmava el vespertí francès.

La revista Paris Match, en un gran especial dedicat als Jocs, assenyalava, referint-se al dia de la inauguració, que «la fletxa encesa abraça el cel de Catalunya».

Per la seva banda, el Corriere della Sera destacava l’èxit dels Jocs i escrivia que «Catalunya ha esperat tant de temps que no podia fallar. Aquests jocs seran recordats per la seva freda perfecció dintre d’una ciutat ardent d’esperit i de clima». La Stampa del dia 10 destacava l’absència d’incidents durant els jocs i analitzava que, després d’aquells 16 dies de competicions, «Espanya és un país una mica més unit, una mica més ric».

El Frankfurter Allgemeine recollia la satisfacció dels ciutadans de Barcelona per haver organitzat, «amb el seu país, Espanya», uns jocs tan exitosos. Cal fer notar, d’altra banda, que el conjunt de la premsa alemanya es mostra crítica amb l’evolució multimilionària que han sofert les olimpíades.