La visió dels americans

Els americans, que el primer dia van quedar una mica fora de joc amb la cerimònia d’obertura, es van recuperar, potser perquè ja van començar a entrar en acció amb la presentació en societat de la mascota d’Atlanta’96. The New York Times publicava el dia 10 un comentari titulat «Amb el cor, adéu, adéu: Barcelona ha guanyat l’or» (cal remarcar que «adéu, adéu» era escrit en català). El comentarista escrivia que «el poble de Catalunya ha guanyat els jocs. […] Els jocs catalans seran molt difícils d’igualar», i acabava el seu article amb un «moltes gràcies» literal.

No obstant això i que, per exemple, altres publicacions del continent americà anaren en aquest sentit (la revista brasilera Manchete de resum de l’any 92 dedicava un ampli reportatge gràfic a parlar dels «Jocs catalans» en què no esmentava cap vegada la paraula «Espanya» o «espanyol»), val la pena de recollir l’anàlisi feta per un periodista de The New York Times. El diari argentí La Nación se’n va fer ressò. Sintetitza una mica el tomb que van adquirir els esdeveniments al final i després dels Jocs.

El text entrava dient: «Quan van començar els Jocs Olímpics, es temia que els nacionalistes catalans llancessin improperis durant el discurs d’obertura del rei Juan Carlos. Quan va assistir a la cerimònia de clausura, el monarca espanyol va sorgir com un dels principals guanyadors dels Jocs.

»Les raons tal vegada semblin anecdòtiques. Va tenir el gest de pronunciar algunes paraules en català durant l’obertura. El seu fill, Felipe, va donar una bona imatge en dur la bandera espanyola a l’Estadi […] Malgrat tot, el significat d’això va més enllà dels jocs. No només va ajudar la resta d’Espanya a identificar-se amb un esdeveniment que el govern regional de Catalunya va intentar proclamar com a propi. També va fer sentir a molts dels catalans més simpaties envers una monarquia que durant molt de temps va simbolitzar el mandat intrusiu de Madrid.

»És difícil saber com afectarà això la complexa relació del govern central amb Catalunya, el País Basc i les altres 15 regions autònomes. No obstant, el fet mateix que el rei mirés Catalunya sense parpellejar va evitar que els Jocs Olímpics es convertissin en una crisi política.

»Els riscos eren evidents. El rei va ser esbroncat el setembre de 1989, en inaugurar l’Estadi Olímpic. Abans dels Jocs, el govern regional va promoure el lema “Freedom for Catalonia”.

»Al damunt, molts nacionalistes es mostraven disconformes que els atletes catalans no competissin amb un equip independent.

»Es van realitzar concessions a l’orgull dels locals. El català va ser acceptat com un dels quatre idiomes oficials dels Jocs, l’himne nacional català va ser interpretat durant les cerimònies d’obertura i clausura, i la bandera catalana va onejar al costat de l’espanyola, la de Barcelona i l’estendard olímpic en totes les diciplines.

»Malgrat això, el president nacionalista de Catalunya, Jordi Pujol, desitjava obtenir més crèdit. I a desgrat que els Jocs —i la inversió que van significar per a Barcelona— van ser costejats en la seva major part per Madrid i la mateixa Barcelona, Pujol ho va presentar com les Olimpíades de Catalunya, i fins i tot va arribar a pagar anuncis a diaris de tot el món que situaven Barcelona en el “país de Catalunya”.

»Ara, un cop acabats els Jocs, és evident que Pujol va patir una derrota política. El seu intent d’acaparar les Olimpíades va ser contraproduent, i va provocar una onada de sentiments anticatalans a la resta d’Espanya.

»El que és més important, mentre Espanya guanyava més medalles que mai, molts catalans se sentien feliços de pertànyer a un exitós equip nacional.

»Pujol va ser vist rarament en les seus olímpiques. Conegut per la seva sagacitat política, potser va comprendre que els espectadors locals s’interessaven més per l’esport que pels temes polítics.

»També va poder reconèixer que va ser superat en astúcia pel seu rival més important, Pasqual Maragall, alcalde socialista de Barcelona, que va encapçalar el Comitè Organitzador Olímpic.

»Durant la primera setmana dels Jocs, Pujol es va veure avergonyit per la publicació d’un document que va preparar per a un congrés polític que s’ha de celebrar a l’octubre, en el qual assevera que “Catalunya és una nació com Eslovènia o Estònia”.

»El president català sempre ha exigit una major autonomia —però no la independència— per a la regió i va insistir que el document no reflectia un canvi en la seva posició.

»No obstant, va ser criticat amb duresa per tot Espanya, i no ho va ser menys per assegurar que Catalunya pateix de discriminació econòmica en moments en què els contribuents espanyols paguen en gran mesura el compte pels Jocs de Barcelona.

»Tanmateix, el debat sobre l’autonomia no desapareixerà. Madrid negocia actualment canvis en l’Estatut d’Autonomia que dicten les seves relacions amb cada regió.

»Algunes regions exigeixen ara alguns dels privilegis de què gaudeix Catalunya, al mateix temps que Pujol insisteix que aquesta ha de mantenir una posició especial.

»Fins i tot a Barcelona la política tornarà molt aviat a la normalitat. Maragall va afirmar que Pujol va pagar un preu polític per haver-se embrancat en “frivolitats abans dels Jocs” i que, malgrat que ambdós van acordar una treva olímpica de dues setmanes, “em temo que no durarà”.

»El que ha canviat és que, mitjançant la figura del rei, els catalans arribaren a sentir-se més propers a la resta d’Espanya. I durant la cerimònia de clausura, encara que les banderes catalanes onejaven per tot l’Estadi, la multitud va tributar al rei una ovació que cap altre monarca espanyol ha escoltat mai a Barcelona».

El títol de l’article: «Barcelona era una festa». És evident que el que diu el periodista parteix d’uns fets incontestables, i també és cert que hi ha unes reflexions polítiques (com algunes dades) discutibles. Però que ningú no dubti que el caire d’aquesta informació va ser el que va marcar, al final, l’era olímpica.

El que primer s’havia presentat com un gran trampolí català, com la col·locació de Catalunya en el mapamundi, va acabar essent una festa d’afirmació espanyola i, més concretament, de trobament entre dues societats —la catalana i l’espanyola— que per a molts analistes internacionals romanien «inexplicablement» enfrontades en un moment en què Europa semblava caminar amb molta decisió —després aquesta decisió es debilitaria ostensiblement— cap a la unitat política.

El tombant de les coses es veia a venir. Oi més quan la polèmica es reduïa al debat nacionalisme versus progressisme, que per a alguns era la dialèctica cromanyó versus revolució francesa.