«Tarradellas: un De Gaulle català»
Continuant amb la premsa francesa, molt més sensibilitzada que la de la resta d’Europa, especialment perquè la majoria d’exiliats «qualificats» residien en sòl francès, el dia 7 de juliol Libération publica una entrevista amb Josep Tarradellas a propòsit de les negociacions que mantenia amb el govern espanyol pel seu retorn. L’entrevistador diu que Tarradellas «manté excel·lents relacions amb les noves forces polítiques catalanes, especialment amb Joan Reventós, líder del Partit Socialista de Catalunya. Els dos homes estaven junts a Madrid i, segons diu ell, la seva coincidència de punts de vista sobre l’autonomia i les negociacions amb la monarquia és total».
En una peça de l’entrevista, el periodista elabora un retrat del president a l’exili: «J. Tarradellas: un De Gaulle català». Per sostenir-ho, reprodueix unes declaracions del president a l’exili: «“Cadascú té la seva manera de veure les coses. La meva és el combat. Jo sempre he actuat així. De vegades m’he entrebancat però la meva força és la unitat dels corrents catalans. Avui el problema és el poder. Si teniu voluntat i un poble al costat, és molt fàcil”. Pel to —diu el periodista— hi ha sens dubte quelcom que recorda De Gaulle en aquest vell exiliat de 78 anys». En el retrat fa memòria de com Franco va demanar a Pétain, durant l’ocupació nazi de França, que li lliurés Tarradellas, i s’oblida d’esmentar que entre Companys i Tarradellas hi va haver un altre president, Josep Irla. «Després de la mort de Companys —diu l’articulista— Tarradellas garanteix la presidència de la Generalitat, càrrec al qual és confirmat el 1952 pel vot majoritari dels diputats catalans escapats de les massacres de 1936-39».
El prestigiós historiador Pierre Vilar escriu a Le Monde Diplomatique del mes d’agost del 77 un llarg article titulat «Una nació forjada per la història» i subtitulat «el fet català». No cal dir que es tracta d’un interessant recorregut pels fets que marquen la història de Catalunya, una valuosa aportació a la difusió del fet nacional català.
Altre cop el setmanari Politique Hebdo es fa ressò dels canvis d’Espanya, aquesta vegada donant a entendre que hi ha remor de sabres per culpa de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans. També introdueix la idea que els catalans s’estaven posant nerviosos perquè tot semblava indicar que el projecte per restablir una «certa» autonomia s’estava retardant mentre, per contra, la restitució d’una «certa» autonomia al País Basc s’estava accelerant.
Cal fer notar, com es pot comprovar, que les anàlisis aparegudes en els principals mitjans de comunicació europeus en relació amb la qüestió territorial d’Espanya només fan referència al «problema» real: Catalunya i el País Basc. És a dir, que ni de lluny s’enflaira el gran nyap que s’havia d’esdevenir poc després per diluir aquestes dues nacions: l’Espanya de les autonomies. L’editorial de Le Monde del 24 de setembre en dóna un exemple, quan parla de les inquietuds que comença a generar el procés espanyol: «Falta consolidar la democràcia. Fa falta una nova Constitució, satisfer les reivindicacions autonomistes de Catalunya i el País Basc…».