«A Catalunya tens al·lucinacions: et penses que ets al Quebec»

Fugint una mica de tots aquests aspectes economicistes i europeistes, el diari quebequès La Presse de Montréal del divendres 28 d’octubre de 1989, tres dies abans de les eleccions generals que hi va haver aquell any a l’Estat espanyol, publica una informació titulada «Els catalans són autonomistes però encara no són independentistes», en què fa més èmfasi en la qüestió nacional que no en res més. Lògicament, la comparació amb el Quebec esdevé inevitable, ja només d’encetar l’article: «A Catalunya —diu el periodista— hom passa tot el temps tenint al·lucinacions: et creus al Quebec malgrat la presència del Mediterrani […] Barcelona rivalitza —econòmicament i políticament— amb Madrid, la qual acumula el paper d’Otawa (govern central) i el de Toronto. Catalunya és governada per un partit nacionalista i la qüestió lingüística hi juga un paper preeminent. Els catalans han pres el costum de posar els ous en dues cistelles: donen la majoria absoluta a Jordi Pujol en les eleccions autonòmiques però elegeixen una majoria de diputats socialistes en les eleccions al Parlament de Madrid, on el govern és socialista. Això és bona política, ben pensada».

«Com que Catalunya no és pas ben bé el Quebec —continua l’article— el seu “cap” històric, Jordi Pujol, és un democratacristià ben tranquil, pare de set fills, que va estar dos anys a la presó en temps de Franco». Tan europeu com la ciutat de Barcelona, parla francès, anglès, alemany i italià, a més de l’espanyol i, òbviament, el català. “Pujol és René Lévesque!”, em va dir un universitari català fa quatre anys. “Pujol és Jean Lesage”, m’assegura un diplomàtic canadenc. [Jean Lesage fou primer ministre del Quebec dels anys 1960 al 1966, i màxim dirigent del Partit Liberal Quebequès. El seu govern va ser conegut per haver protagonitzat la «revolució tranquil·la» dintre la qual la zona va experimentar una important evolució cap a la modernitat, alhora que es revisaren vells conceptes nacionalistes. Lesage era partidari de la federació amb el Canadà i, per tant, va fer campanya pel «no» en la consulta per la sobirania de 1980. En canvi, Lévesque, que es va escindir el 1966 del Partit Liberal per formar el Partit Quebequès, es va destacar per la seva militància independentista i pel lideratge d’un nacionalisme que s’havia revifat a l’empara de les paraules de De Gaulle «Vive le Québec livre!». Lévesque va accedir al govern del Quebec en unes històriques eleccions de 1976].

«A la tria —continua el reportatge—, Joan Vallvé [Juan, en l’original], un dels adjunts de Pujol, no es permet pas de comparar el seu president, però fa l’efecte que coneix al detall el cosí quebequès. “Nosaltres —em diu amb compassió— hem escapat de tota guerra lingüística…”. Després afegeix: “Però digui’m, què passarà ara al Quebec amb el Parti Québécois que està pujant i l’aparició d’un nou partit anglòfon?”. I finalment, perplex: “El que jo no entenc és com és que els quebequesos no estiguin a favor de la sobirania quan són el 80% de la població”, amb l’aire de dir “Pobre amic meu: aquí això estaria fet de fa temps!”».

El periodista defineix el responsable de les relacions exteriors de la Generealitat com una persona que «sembla més un home de negocis que un militant intel·lectual barbut. La vigília, era a Múnic. El mateix matí tenia un esmorzar de treball amb el ministre francès del Mar. I mentre a la Generalitat es parla sempre en català, també parla perfectament el francès, i a tota velocitat».

«Els anys noranta s’anuncien prometedors i, com a màxim, l’únic problema serà el Govern de Madrid, prou lluny del cor d’Europa i encara massa centralitzador», sentencia l’article, que continua amb les següents paraules: «Evidentment, el català, vella llengua nacional, cultural i literària, no ha mort mai. Des de la fi del franquisme, el català s’ha refet. Però ha estat quasi un miracle que hagi sobreviscut. L’Estat independent de Catalunya va ser annexionat a Espanya el 1714. L’autonomia acordada per la República de 1931 es va acabar en el bany de sang de la guerra civil. L’ús del català sota el franquisme va ser prohibit a tot arreu, també en les converses».

El periodista, al revés del que passava amb altres professionals d’expressió anglesa, no se sorprèn de l’ús social del català. «En els restaurants, els menús bilingües són a tot arreu. Cartells comercials sovint en català. A l’aeroport, el caixer automàtic us demana quina és la vostra llengua preferida: anglès, espanyol o català. A les llibreries podeu comprar Shakespeare o Camus en català. Al teatre, teniu Tartuf en la mateixa llengua. A la tele, dues cadenes catalanes amb aspiracions nacionals i dos excel·lents diaris als quioscos [es refereix a l’Avui i al Diari de Barcelona] al costat d’El País i La Vanguardia… Certament podreu trobar un taxista que no estima el català. O intel·lectuals madrilenys que no tenen cap simpatia pel que consideren “un tancament cultural en una llengua que no parla ningú més al món”. Però el gran misteri és que la revolució lingüística s’ha fet en un temps rècord i sense grans sofriments».

Finalment, l’article en qüestió explica que els catalans encara no són independentistes, a partir de dues dades: que les forces d’aquesta opció política no arribaven, en aquella època, a l’u per cent, i que els diputats de CiU voten sovint amb els socialistes. «“Què voleu?”, diu Vallvé. “Nosaltres, els catalans, tenim una tradició de tolerància…”».